Fa poc us parlava d’un recull de contes de Miquel Adam, i us avançava que trauria novel·la a principis de setembre. Aquí la teniu: L’amo. És la història de Ludvik Slaby, un editor amb passió per la seva feina, que acaba treballant en una prestigiosa editorial praguesa, controlada de manera despòtica per K, un editor sense escrúpols ni talent, que tracta als treballadors com si fossin les peces de la seva joguina editorial; la Societat Limitada de K. ®
A la S.L. de K ® hi treballa el Primer Hamster; un treballador que fa anys que té el coll sota la bota de K, i que està disposat a perdre la dignitat i el que faci falta per tal d’obtenir el favor d’un cap que el menysprea olímpicament. A mans de K i el seu Hamster, i humiliació rere humiliació, Ludvik bastirà a dins seu una presó d’insignificança que acabarà substituint la seva pròpia ànima per l’ànima de K, que aspira a anul·lar a Ludvik i convertir-lo en el seu apèndix; entaforant-li a dins aquesta tènia llefiscosa d’explotació laboral i moral, tot aprofitant una crisi sistèmica que obliga als treballadors a acceptar la seva anihilació afectiva per tal de salvar el sou.
L’Amo conta el descens als inferns d’un treballador que lluita per seguir sent una persona enmig d’una «cultura de la cultura» que el vol convertir en un insecte. Adam abandona l’estil desimbolt i l’auto-ironia humorística de Torero d’hivern. Aquí l'humor és molt negre, i la prosa molt més consistent. Adam fa servir la 1ra persona; la veu d’un Ludvik que arriba al tou dels nostres éssers morals: el to és angoixant i un punt psicòtic, i s’aconsegueix una sensació de claustrofòbia mitjançant repeticions i leitmotivs que Ludvik invoca per tal de prendre consciència dels barrots de la seva cel·la.
La sensació angoixant que provoca l’anorreament d’un treballador assalariat com Ludvik és altament suggestiva; gràcies al talent d’Adam i a que la condició d’assalariat és compartida per quasi qualsevol lector, i aquesta ve amb el consubstancial pack d’humiliacions, repressions i micro-violències. Tots som o hem sigut Ludvik.
A tot això, Adam no recorre al neo-grotesc en voga; ni exagera res, ni fa que les situacions surtin de polleguera. Aquí no hi ha guinyols. El propi Ludvik avisa de que la seva història: «no ha estat un infortuni menor però tampoc de cap manera ha estat la pitjor de les malediccions». I penso que aquesta tria es conjura a favor de la connexió moral amb el lector: l’encert d’Adam és el plantejar una gota malaia de suposades insignificances que acaben bastant per destruir a una persona. Perquè, en realitat, si ens arriben a semblar insignificances és perquè ja les hem assumit, i perquè, com Ludvik, sabem que és resignar-se a vendre’s la vida, i a vendre-la barata!
Amb un lirisme greixós, burocràtic i claustrofòbic, Adam ens planta davant del mirall a través de l’in crescendo psicòtic de Ludvik. Si no m’erro, els lectors veurem en Ludvik un reflex desplaçat de la nostra condició de proletariat. Fa poc, una enquesta mostrava com a BCN, els treballadors joves, tot i cobrar de mitja 800 nyapus i no poder ni pagar-se ni un habitatge digne, es consideraven membres de la classe mitja alta. Si això no és un cocktail d’al·lucinació amb síndrome de Stockholm, ja em direu. Ens hem graduat a la uni, i molts només n’hem tret un fals prestigi i una vanitat que va a repèl de la pròpia lucidesa. Ludvik, ens parla del súmmum del prestigi social: la CULTURA (majúscules, aquí). Tanmateix, la cultura en la que treballa Ludvik és una immensa màquina d’hipocresia, cinisme i mutilats. Aquesta contradicció perversa entre el discurs i els fets, és només un exemple més de com la normalització de l’explotació passa per la incapacitat dels treballadors de percebre-la, per culpa de complexos aparells de legitimació discursiva.
Però Adam no aborda tot això des d’una destructiva i ressentidament irònica. Ludvik no és un cínic. Tampoc ens sermoneja. Ens parla de Ludvik a Ludvik. En altres paraules: potser no podem sortir del tot de la manera com funcionen les coses, però això és tan veritat com que no estem obligats a deixar que la inèrcia ens destrueixi.