EPOCA: l'exèrcit a l'ombra

by Ferran Dalmau, Pau Juvillà, Aleix Renyé (Pròleg)

Durant la dècada dels setanta, en el decurs dels darrers anys de la dictadura i al llarg del procés de transició que es clogué amb la reforma política espanyola i la mutació del règim franquista en una monarquia parlamentària, una colla d’activistes catalans organitzaren la resistència armada al règim i al pacte de renúncies i claudicacions posterior, amb la constitució d’una organització militar clandestina i secreta, disposada a actuar al servei del país quan els seus serveis fossin requerits.

El grup que en una de les ràtzies repressives de què fou objecte va ser batejat per la policia espanyola amb el nom d’Exèrcit Popular Català (EPOCA), suposava el nexe de continuïtat històrica entre el vell separatisme resistent, bastit durant el primer terç de segle XX, amb l’oposició antifranquista i el nou independentisme modern que s’estaven gestant, gràcies a la influència dels moviments d’alliberament nacional, que arreu del planeta emprenien el camí de la lluita anticolonialista i antiimperialista.

Amb EPOCA, l’exèrcit a l’ombra, Edicions el Jonc pretén recuperar la història oblidada d’aquella colla d’activistes que van lliurar-se a la causa de la justícia i de l’alliberament dels Països Catalans, situant la seva lluita, després de molts anys d’ostracisme, al lloc que pertoca en la memòria col·lectiva del país.

201 pages, Paperback

Published January 1, 2010

Reviews

[Lluís Vella Escola · Rating 5 out of 5]

Aquest és el quart llibre que ressenyo sobre l’organització armada La Casa, l’anomenada per les forces d’ocupació espanyoles Exèrcit Popular Català (EPOCA). Sembla que de ser una organització relativament desconeguda, tot i que amb un parell d’actuacions de llarg abast, els coneguts casos Boltó i Viola, ha passat a ser una de les més estudiades, malgrat no haver deixat cap tipus de documentació ideològica o teòrica escrita. En aquest cas, el llibre que ens ocupa fa un recorregut eminentment polític, més que purament històric, de l’organització i del context en què va aparèixer i va desenvolupar la seva activitat. Especialment, el llibre conté tres punts d’estudi centrals, que serien, a banda evidentment de la pròpia organització armada, la figura de Jaume Martínez i Vendrell, el naixement i desenvolupament dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i, finalment, i lligada a aquesta darrera, les actuacions judicials que van derivar de l’activisme i la condemna a l’estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans per les reiterades tortures i actes degradants i vexatoris als quals va sotmetre els activistes detinguts i jutjats. Declaracions obtingudes durant l’aplicació d’una legislació antiterrorista que donava carta blanca als cossos repressius per a esplaiar-se amb els detinguts fins a aconseguir unes declaracions inculpatòries, la majoria de cops obtingudes a canvi de no seguir amb els maltractaments físics i psicològics. És un relat dens, molt complet, que ens acosta a una època (principis dels anys ’70 del segle passat, fins a mitjans de la dècada dels ’80) que traspua un ambient gris i opressiu. Malgrat la voluntat i la dignitat de la resposta per part de nombrosos activistes, el llibre deixa ben clar el funcionament de l’Estat en tant que maquinària repressiva, i el joc de les forces polítiques catalanes en el pas de la dictadura a la monarquia parlamentària actual. La idea de Martínez de bastir un embrió d’exèrcit català, aliè a les estructures dels partits i amb una ideologia d’esquerres autogestionària, amb cèl·lules estanques altament preparades i operatives es demostra realment efectiva, com ho demostra el fet que fins i tot quan cau alguna d’elles a mans de la policia, el dany a l’organització és limitat. És un llibre realment necessari per a entendre la vessant més política de l’organització, a banda dels altres publicats, que recullen més experiències personals d’activistes o que fan un relat més històric. Un llibre que ens transporta a les darreries del règim franquista, a una època d’idealisme en què tot estava per fer, amb gent disposada a sacrificar la pròpia vida per la llibertat del País. Malgrat que en l’actualitat tot això sigui un passat llunyà, no està malament que algú ens recordi de tant en tant que cal pagar un peatge per les coses que valen la pena, i que els estats espanyol i francès no ens regalaran res si no els plantem cara.