La parada

by Joaquim Ruyra

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

248 pages, Paperback

First published January 1, 1919

About the author

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). Narrador i prosista. La seva obra cabdal està constituïda per tres reculls de relats: Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Entre flames (1928). També va conrear la poesia, el teatre i la crítica literària. El seu univers literari se centra en el mar i la costa; en concret a Blanes d'on provenia la seva família. Va estudiar a Barcelona la carrera de Dret, que no va arribar a exercir perquè, segons declarava, "exercir la carrera m'hagués impedit d'escriure". Al llarg de 1903 publica els quinze relats de Marines i boscatges en forma de fulletó a la revista Joventut i a partir d'aquell moment es converteix en model narratiu per a les noves generacions. Marines i boscatges va ser reeditada el 1920 amb el títol Pinya de rosa, tot afegint un relat llarg. Conté la novel·la breu "El rem de trenta-quatre", on descriu el naufragi d'una barca de mitjana i on es troben algunes de les descripcions més belles de la natura, comparables a J. Conrad o R. Stevenson. Ruyra és un dels grans contistes moderns del segle XX, també en la línia d'Edgar A. Poe, el seu autor preferit. Destaca per la psicologia de personatges en relats com "La Fineta" i "Jacobé", on revela la visió fatalista del món. També destaca la seva font folklòrica i popular amb relats com "La vetlla dels morts" o "El malcontent".

Reviews

[Loreto Giralt Turón · Rating 5 out of 5]

Tret d'algunes excepcions, el llibre està compost per relats llargs, que podrien també ser novel.les curtes. "La parada"és el més conegut, "El malcontent" es basa en una premissa, a l'estil Saramago, què passaria si poguéssim veure els pensaments de les persones i aquestes també poguessin veure els nostres?, "La fi del món a Girona" us portarà a la Girona de fa 100 anys (tot i que les descripcions no són del tot reals, no és això el que feia. Les nombroses descripcions que hi ha en els seus textos tenen una funció, no descriu per descriure), "L'últim vals" és un relat molt curt sobre l'últim instant d'una vida humana, i n'hi ha més.
El llenguatge és difícil ja que Ruyra ja estava descrivint un món que desapareixia i es va esforçar per utilitzar paraules que es perdien (va col.laborar amb Fabra a construir les normes del català modern), però s'entén sense problemes pel context.
Per mi, aquest llibre ha estat una sorpresa.

[Marçal Illa · Rating 5 out of 5]

Hi ha una corrua d’intel·lectuals que, o bé perquè estan frustrats o bé perquè viuen en una esfera d’erudició supraterrenal ignota, albiren, interpreten i expliquen la realitat pràcticament només a través del prisma de la literatura. Han resolt que la filosofia, la ciència i les humanitats són esforços fútils: càrregues ermes, condicionades a sotmetre conclusions, deduccions i resultats a la correcció política contemporània. Parlo de tots aquells que, en el fons, somiquegen perquè el món no és un dietari de Josep Pla ni una crònica pedroliana.

Malgrat tot, hi ha una certa veritat en aquesta mirada: hagin enaltit en excés o no la visió aguda dels lletraferits, es recolzen en el fet que en la literatura hom hi copsa cristalls de veritat que no caldria falsar, perquè sabem que, si no són certes, poc els hi falta. Certs aforismes condensen reflexions que, en les humanitats, han exigit rius de tinta i articles infumables de revistes condemnades a la pols.

Així doncs, és possible exercir una mica d’empatia cap al lletraferit arrogant, encara que això no l’absolgui de ser un imbècil.

Llegint Ruyra, hi he pensat una mica: en cadascuna de les narracions de La Parada, tot s’apropa, en forma d’orfebreria lèxica, a una mena de certesa ontològica. Ruyra és saborós, és divertit, és afinat i molt, molt, molt ric.




“Heu-vos aquí expliades les causes del meu llarg retraïment i de l’aparició d’aquest llibre: notícia que m’he cregut en el deure de donar-vos, no per l’interès que pugui tenir en relació a la meva persona, sinó per les ensenyances que enclou i perquè és de cortesia” (18)

“El qui hagi observat amb un comptafils alguns insectes a parts, no haurà pogut menys d’esgarrifar-se de llurs formes monstruoses i repugnants: d’aquelles pells grolleres, d’aquelles escates llosals, d’aquells formidables pèls acanocats, i d’aquells unglots, i serres, i cuirasses, i tentacles enormes; i no haurà pogut menys de pensar: “Déu ens guard que aquests animals tinguessin les proporcions que ara aprenten, puix que causarien més horror que les més espantoses bèsties prediluvianes”. Doncs bé, més monstruoses i horribles eren encara les fantasmates que, a la vista de l’astorar pagès, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les cavernes llòbregues de les ànimes encossades. Allí l’enveja serposa i rastrera bavallejava el seu veri; allí la golosia, de ventre de gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments i corrences; allí la luxúria, bèstia llorda i pestilenta, arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseguen per terra les tripes els cavalls esventrats en una cursa de braus; allí la supèrbia, de pelatge cresp, s’estarrufava, tot pensant en aquells que desithava calcigar sota ses peülles de porc; allí la peresa, baluerna sense cor, blana com un pop, gangrenada de braços i cames, esbravava ses males humors; allí... ¿com enumerar-les i descriure-les totes, si eren tantes i, per altra part, presentaven formes tan variades, qeu àdhuc moltes d’essencialment idèntiques li semblaven completament diferents, a l’infeliç pagès?” (149)



“(...) I quina nit més pura i plàcida! Les oliveres, aquests arbres amants de les celísties nocturnes, que àdhuc de dia recorden i sembla que traspuen l’emplataiada llum pel fullam, aleshores es movien silenciosament amb un faldeig verdós, com rabejant-se amb el clar de lluna per a millor sedassar-lo i absorbir-lo (...)” (167, 168).

[SergiFàbregas · Rating 5 out of 5]

«Així com a voltes un hom no sabria dir si certes colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les foranes, que s’hi emmirallen, així era difícil destriar dintre els ulls les imatges que naixien de l’interior i les que s’hi pintaven per reflex.»

[Joan Rius]

Diria que Ruyra és un autor més del XIX que del XX. Va viure pràcticament els mateixos anys en un que en l’altre. A principis del segle XX, es comença tot just a normativitzar el català, ressorgit el XIX, després de segles de prohibició. En fi, Pompeu Fabra, la creació de l’IEC, Noucentisme, etc. Cal considerar que, quan Mann es posava a escriure novel·les, tenia a Goethe. Quan Proust n’escrivia, tenia a Stendhal. Però Ruyra no tenia quasi a ningú, quan es posava a escriure prosa. ¿Bernat metge? ¿Roís de Corella? Hi havia Oller, hi havia Carles Bosch de la Trinxeria, Miquel S. Oliver o Emili Vilanova. Però cap d’ells era una figura com ho van ser Guimerà o Verdaguer en teatre i poesia. Vayreda, Bertrana i Víctor Català acabarien fent grans coses, però publicades alhora o més tard que els primers relats de Ruyra. Són més acompanyants que predecessors, diria. Tampoc hi havia traduccions com n’hi ha ara. El fet que gent com Guimerà, Verdaguer, Català o Ruyra poguessin fer el que van fer, sense tradició al darrere, és inapel·lablement impressionant.
El fet, però, és que Ruyra escrivint, s’assembla més als quadres de costums del XIX que als contes de Maupassant, perjemple. Els seus contes són instants; com l’ensomni final d’un moribund, o el primer enamorament. Són més proses descriptives que no històries. Ara bé, en l’estil de Ruyra, els colors, les olors, els tactes, els sons...tot refulgeix amb una força impressionant. Un estilista com no n’hi hagut quasi cap altre en català. El conte “La Parada”, és excels; la llibertat, la innocència i el desvetllament de la crueltat en la vida d’un nen. Com Ruyra reprodueix la parla col·loquial d’en Xaneta, o com descriu els carruatges passant per l’empedrat de la plaça, a Girona. Si prenguéssim Ruyra com a model de prosa poètica, diríem menys tonteries quan descrivim segons quins textos contemporanis. Us el recomano MOLT; pro no li demaneu que sigui el què no és. Ara bé, també hi ha tensió narrativa, eh! De fet, hi ha fins i tot un relat de "ciència ficció" sobre la fi del món. ¡No us el perdeu!

[Arnau · Rating 4 out of 5]

«I mentrestant, enmig de la nit, en un paratge que tal vegada ni tan sols coneixien, el destí inexorable preparava llur perdició; i nosaltres n'érem els ministres, i, abocats al pervindre, hi plantàvem una fita sinistra per a vides d'éssers inconeguts».

[Mateu]

La majoria de contes mhan cansat una mica per la llargada i el llenguatge recargolat i dens, però n'hi ha dos o tres boníssims que em fan venir ganes de, per fi, llegir Jacobé

[Nelet · Rating 4 out of 5]

Li he posat un 4 per compensar uns relats i altres. La història de La Parada és boníssima. M'ha enamorat. M'he quedat amb ganes de més. Podria haver fet una novel·la amb aquests personatges i la trama... En canvi la resta de relats m'han deixat més indiferent o no m'han agradat. Això sí, el domini de la prosa de l'autor és evident en tot moment.

[Joan Roure · Rating 4 out of 5]

4,5 ⭐