La guerra civil catalana del segle xv (1462-1472) va trasbalsar la història de Catalunya, escriu Flocel Sabaté al pròleg d’aquest llibre. El model polític va atiar el conflicte: Qui representa la sobirania? El rei per la gràcia divina, o els estaments, com a representants de la terra? Als conflictes d’interessos entre la monarquia, la ciutat de Barcelona i les institucions s’hi van afegir la crisi agrària, els cicles de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga i entre els pagesos de remença i els senyors feudals. Deu anys de guerra van deixar Catalunya arruïnada i exhausta, el comerç perdut, la població minvada i van comportar la pèrdua de pes del Principat dins de la Corona d’Aragó. Les conseqüències d’aquell conflicte llunyà van marcar el rumb de Catalunya. «Jugàrem poc net amb el Minotaure -escrivia Vicens Vives—. I d’ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». «Durant segles, els catalans s’han esforçat per revertir aquest resultat», escrivia Alan Ryder. Tanmateix, sobre aquest conflicte cabdal hi havia poca historiografia. L’historiador Alan Ryder hi va començar a posar remei amb El naufragi de Catalunya.
La guerra civil catalana del s. XV és un dels episodis de la nostra història més desconeguts. La traducció al català de l'obra d'aquest investigador britànic ha permès disposar de noves informacions i, sobretot, d'un nou punt de vista del que considera com a una guerra que condicionà definitivament el futur de Catalunya. Descripició acurada dels antecedents, retrat molt ben fet dels actors, relat precís dels aconteixements bèl·lics (amb especial èmfasi amb la fluctuant política d'aliances i amb les conexions amb altres episodis bèl·lics paral·lels) i darrer capítol ben fet sobre els anys posteriors a la fi de la guerra. El treball finalitza amb unes reflexions on l'autor maleeix l'esclat d'aquesta revolta sense sentit, perquè convertí una potència mediterrània en una futura província d'un Estat aliè.
Mirant la bibliografia citada hom pot constatar que parlem d'un episodi molt poc treballat per part de la historiografia, la bibliografia no es pot dir que sigui molt extensa tenint en compte que ja han transcorregut sis segles des d'aquells fets; i encara avui en dia l'autor ha de recórrer a obres ja molt clàssiques, totes amb més de mig segle d'antiguitat. És molt positiu, per tant, disposar d'aquesta recent aportació a la nostra història, com també és bo que pugui generar amplis debats sobre el que érem (trobo que és tota una novetat una aportació amb voluntat científica, sense cap connotació "romàntica" o "patriòtica", que recalqui el fet que Catalunya era potser la gran potència mediterrània a l'inici del s. XV) i el que vam ser abans i després d'aquest primer intent de les institucions catalanes de canvi de monarca; primer intent fracassat (com també fracassaran els intents de 1640 i 1705) i condicionant del succeït als segles posteriors.
El Rei Joan II, al s.XV: “Vosaltres, catalans, que sempre heu estat traïdors de la corona, fora de la meva vista, no fos cas que em provoqueu una ira encara més gran”