Una científica està tancada en un laboratori obsessionada per trobar la fórmula definitiva del producte que ha sotmès a la societat: unes pastilles que contenen experiències humanes per sentir emocions i vivències alienes. La societat de consum, incapaç de crear o produir, ha trencat el mecanisme que la feia funcionar. L’home ha substituït la seva capacitat d’imaginar, cooperar i compartir per una set egoista i insaciable a la recerca d’una experiència superior. El culte del jo es reflecteix també en el cos, en la possibilitat de canviar qualsevol part d’un mateix, i deixar de ser per aparentar ser. L’obstinació de viure les vides dels altres provoca l’efecte contrari; l’altre ja no existeix, ja no importa.
El lector serà propulsat cap al buit d’una existència que gira al voltant de l’individu i de les aparences, on trobarà les hipocresies i contradiccions del seu temps. Un món on veurem les conseqüències de les notícies falses i d’uns mitjans de comunicació servils amb el poder, on l’home no necessita d’amenaces externes perquè és el seu propi pitjor enemic.
Em sap molt de greu dir que ha estat una decepció... 💔
Tot i que entenc el que ens vol dir l'autor i hi ha moments en que fregues un discurs brillant, em sembla que aquests són massa pocs i dispersos, donant lloc a una lectura massa fragmentada i inconnexa. A més, per molt que volguem remarcar la deshumanització, trobo a faltar profunditat en els personatges. En algun almeny. O en el context. O en alguna cosa. Però ens quedem a mig gas en tot. Una pena... 💔
Un viatge a l’apocalipsi, que planteja un marc teòric i filosòfic interessant i una ambientació ben aconseguides, però que tenen tanta potència que devoren els personatges i la trama.
Les dotze de la mitjanit del Rellotge de l'Apocalipsi han tocat ja en aquesta novel•la distòpica. No sabem què ha passat, però de la nostra civilització global només queden runes, desesperança i nihilisme. En aquest escenari esfereïdor, un grapat de supervivents malviuen, enfeinats en la cerca de drogues que els portin una mica de l'experiència de segona mà d'altres persones o l'oblit. No soc gaire amic de les distopies, però passant per alt aquest punt, aquest llibre no m'ha acabat de fer el pes. Potser l'autor cerca comunicar la indiferència d'una societat desfeta on només resta l'individualisme i fins i tot podem interpretar el llibre com una clara crítica de la nostra pròpia deriva cultural, però no he arribat a connectar amb la història. 'Un final' presenta una ambientació atractiva, però alhora poc definida, amb algunes escenes força potents. Tot i això, el ritme és molt desigual i els personatges, només esbossats, no ens inspiren cap mena d'empatia. És, en definitiva, una lectura d'un aspre pessimisme existencial, però també el seu missatge és un avís per navegants que hauríem de tenir en compte.
Escrit amb la mateixa gràcia que una transcripció del testimoni d'un notari octogenari sense amics. I si venen els intel·lectuals a dir-me que és perquè no he entès que el llibre està escrit així a propòsit per mostrar la fredor del món postapocalíptic jo els hi diré que en el que sí que sóc experta és en saber quan m'estic avorrint més que una puta en un convent.
Un llibre curiós, una novel·la post apocalíptica. Costa entendre que està passant. Desmotiva no emfatitzar amb cap dels personatges i que al final es una mica igual el que passi…
"Un final", publicat per @raig_verd és el primer llibre del menorquí @jpsansaloni
La novel·la es tracta d'una distopia. En ella hi trobem una societat perduda, decadent, el fi de la humanitat. D'una banda, tenim la dona d'ulls Y, una científica que està experimentat amb diverses persones i que crea pastilles de l'experiència. De l'altra, tenim l'home d'ulls X que vaga pels carrers devastats per culpa de la pluja àcida.
L'ambientació en què ens situa l'autor és una ciutat postapocalíptica, probablement l'última ciutat existent. A més, trobem que els personatges han estat modificats al seu gust, fet que servia per diferenciar els rics dels pobres. També trobem l'existència d'unes pastilles que et fan viure qualsevol mena d'experiència, fins i tot experiències properes a la mort.
Personalment, més que la història en si (hi ha un capítol on llegeixen fragments de notícies que se m'ha fet pesadíssim) m'ha agradat l'escriptura i to de l'autor. A diferència d'altres distopies, aquí no hi trobem un missatge esperançador, sinó tot el contrari. Sansaloni a través de la història ens va transportant cap a aquest final inevitable. Això guanya pes gràcies als personatges deshumanitzats que ha creat, el lector no empatitza amb ells, t'és indiferent si moren o no. En definitiva, pens que el lector experimenta allò que l'autor ha volgut transmetre.
Finalment, cal mencionar que també hi ha una crítica a la societat actual, una crítica al consumisme, a l'egoisme i al canvi climàtic.
Novel·la distòpica dura, decadent i pessimista escrita en un estil fosc i obscur. Personalment, he de reconéixer que no ha estat una lectura fàcil, agradable i amb la qual hagi connectat i gaudit. En certa manera, m’atreviria a dir que és el que l’autor busca transmetre amb consonància amb el futur distòpic que ens narra.
Rere l’excusa de la distopia hi ha una volguda crítica-reflexió a la societat actual: consumisme desaforat; canvi climàtic; una existència adicta a les experiències, cada cop més intenses i extremes, més que a l’ésser; les notícies falses; l’egocentrisme per davant i damunt del col·lectiu... .