Tres veus s’entrellacen per donar-nos la visió de la vida de tres dones de la mateixa família —àvia, mare i filla—, repassant les seves pors, encerts i fracassos i deixant al descobert la importància dels llaços familiars, que malgrat tot les uneixen i les salven.
Un dia entre la primavera i l’estiu del 2017 la Maria Cinta i la Laia intenten localitzar la Montse al mòbil. Les dues, que són la seva mare i la seva filla respectivament, tenen un bon motiu per trucar-li, però ella té un bon motiu per no agafar-los la trucada. La Montse ha apagat el telèfon. Espera una notícia però no en vol dir res a ningú fins que no en tingui la confirmació, sigui quina sigui. Durant les hores en què no poden comunicar-se, totes tres –àvia, filla i neta– fan balanç de la vida, cadascuna de la seva, però es passegen inevitablement per records que els són comuns. I llavors, com si fessin girar a poc a poc un calidoscopi, secrets, mentides, veritats, dolors i alegries apareixen des dels tres punts de vista i doten el text d’una profunditat psicològica excepcional, posant en dubte la veracitat del relat que fem sobre la nostra pròpia existència i sobre el jo.
Escales avall> és una biografia a tres veus de tres generacions de dones d’una família i un recorregut apassionant per la història de Catalunya des dels anys trenta del segle XX fins als mesos previs a l’1 d’octubre del 2017.
La nova novel·la de Cinta té la gràcia de combinar tres veus narratives clarament diferenciades, però que pervenen del mateix lloc, comparteixen sang, són una nissaga. I ella troba la manera d'emmarcar-les cadascuna en el seu temps i les seues cabòries, i al mateix temps, connectar-les. I és que, al final, totes fan cap allà mateix: al sedàs de la memòria, a les cuirasses autoimposades, a la dificultat de ser completament sinceres amb la gent que estimem, a la necessitat de guardar-mos per a natros una miqueta del que som. Algunes imatges: les llàgrimes d’aeroport, disruptives, transcendentals, representatives d’enyor i daltabaix; los conillets, aquelles flors silvestres que tantes vegades de menudes hem apretat per baix fent el ventríloc; la caldoreta de la Garnatxa negra terraltina gola avall que activa la intimitat de les converses. I la història de Maria Cinta m’ha portat una mica a ‘Arran de l’Ebre’, la seua primera novel·la que em va agradar molt. I hi he trobat, entre línies, les consultes lingüístiques que ens feia a la Diàspora, mentre l’escrivia. Llegiu-la!
Aquesta novel·la és una narració coral per les tres membres d'una família, com un matriarcat. La Laia és filla de la Montse, que és filla de la Maria Cinta. Totes tres viuen vides intenses que van narren de manera entrellaçada i relaten relacions que sovint han tirat "escales avall". Mentre la Maria Cinta i la Laia intenten localitzar la Montse, aquesta està resolent un fet pendent i no les contesta. Mentre aquesta incomunicació és present, les tres fan el balanç de les seves pròpies vides. La Laia vol emprendre un viatge per allunyar-se de la seva realitat i dels sentiments nous que va descobrint. La Montse ha de gestionar una notícia i fa memòria de les seves relacions afectives. Allò que ha deixat enrere, allò que ja no serà. I la Maria Cinta passeja pels seus records, anys enrere, que l'han fet ser qui és.
El sedàs de la memòria hi és per totes tres. Construeixen la vida a base de records.
Cinta Arasa ha escrit una novel·la atrevida, que va del segle XX a l'actualitat i és narrada per dones de tres generacions. Unes dones potents que exposen els seus dubtes, les seves renúncies, les seves pors i les seves alegries. Que, com a la vida mateixa, hi ha dies que ho voldríem tirar tot "escales avall".
Un llibre que dona veu a 3 dones de tres generacions diferents, mare, filla i padrina, en relació amb com veuen el món i sobretot com han viscut les relacions de parella. Un llibre on situacions, motivacions personals i expectatives de futur de cada d'una d'elles fa que es construeixin 3 personatges molt diferents i molts iguals a la vegada.
M'hauria agradat que hi hagués una part del llibre on les tres protagonistes parlessin de com es veuen realment i hi hagués un diàleg més dinàmic entre les tres.
Tres generacions d'uja mateixa família, tres dones que parlen de la seua vida, dels seus secrets i que expressen eixe sentiment de culpa que ens acompanya sempre a les dones. La culpa atàvica que arrastrem des que el món és món i que és igual que tinguem 90 anys, 50 o 30: l'heretem i ens acompanya en el moment de prendre decisions vitals i que generen canvis dràstics a la nostra vida. Una novel•la que parla, que és viva i que destapa veritats que totes pensem que són secrets.
Incerteses, pors, infidelitats, crisis de parella…, trenen els fils de les vivències de tres generacions de dones de la mateixa família que es veuen abocades a viure una vida amb la qual no se senten felices. Tot açò a partir de records i pensaments, alguns d’ells massa repetits al llarg de l’obra.
“Tu vols fer net, Laia, passar la teva vida per lleixiu i construir-te’n una de nova.”
Ben escrita. Em va costar entrar-hi i saber qui era l’àvia, la mare, la filla i les amistats de cadascuna. Més rodona la història de l’àvia. Que tot passa en unes poques hores me’n vaig adonar al final.
Una novel·la curiosa. 3 generacions marcades per vivències diferents i, alhora, amb la mateixa inquietud. La que tots i totes hem tingut o tindrem alguna vegada... Realment, visc la vida que vull¿?
Un llibre meravellós que narra la vida des de diferents punts de vista, que estan units entre sí per llaços forts, com les dones que els creen. Un tresor.