Finals d’estiu. Després de separar-se, el Marcel s’instal·la a Altafulla, un poble de la costa que en ple hivern mediterrani està pràcticament desert, cosa que ja li va bé perquè busca solitud. A poc a poc, però, va entrant en la petita comunitat de baix-a-mar, un grup pintoresc i variat al centre del qual hi ha el Fran i la Marie, i els seus fills, l’Adriana i el Víctor, una família que aviat el Marcel sentirà com a pròpia malgrat l’atracció que sent per la Marie. L’arribada un any més tard de l’Edu, un músic de jazz aparentment sense passat, destruirà aquesta petita bombolla que el Marcel ha construït i alterarà la vida de tots els personatges de manera definitiva. A mig camí entre el relat d’intriga psicològica i la tragicomèdia, lluminosa i trista, plena de vida, de converses, d’amor i de menjar, El mar de cap per avall és una novel·la vital i poderosa que es va enfosquint i revolucionant a cada pàgina, com certes tardes de tempesta inesperada.
Josep Puig i Ponsa, més conegut amb el nom de ploma de Pep Puig (Terrassa, 4 d'abril del 1969), és un escriptor català. Llicenciat en Educació Física, treballa com instructor de gimnàstiques posturals. Viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), al camp de Tarragona. La seva primera novel·la, L'home que torna, va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va ser molt ben acollida per la crítica i els lectors. El 2015 va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb La vida sense la Sara Amat.
Aquesta novel·la m'ha fascinat. És la primera que llegeixo de l'escriptor de Terrassa, Pep Puig, però crec que no serà l'única.
Tot passa a Altafulla. I ho vius. En Marcel s'instal·la a Altafulla després d'una ruptura i allà estableix vincles amb en Baldiri, la Marie, en Fran... Aquests vincles amb la comunitat de baix-a-mar són fidels, més enllà de la solitud en Marcel va trobant-se a ell mateix. Fins que arriba l'Edu. Un trompetista que també busca solitud. L'Edu sacsejarà tota la comunitat i les connexions que s'hi havien establert, i les sacsejarà tant que a mitja novel·la i hi ha un gir inesperat.
Fins a la darrera pàgina se m'ha fet intrigant pensar o interpretar quin podia ser el desenllaç de la novel·la, i m'ha tingut atrapada en tot moment. És una novel·la diferent, plena de contingut, molt descriptiva i intrigant
Una novel·la agitadora, punyent, colpidora, pertorbadora. No et deixa indiferent. Us la recomano!
Com que bastant bé. Hi ha el factor que ocorre a Altafulla i em transporta a molts estius per la Costa Daurada. Hi ha l'arribar a un lloc nou, sense conèixer a ningú, i anar creant vincles. Hi ha la ràbia de la traició i el mal i el fer mal però no ser dolent. Hi ha l'ofici de traductor i com voldria ser jo la que es passa les hores llegint i traduint, i fent i desfent. I tocar la trompeta. Hi ha la mar. Hi ha moltes coses que m'han mantingut enganxades a aquest llibre, cap d'extraordinària però entre totes, prous, per a llegir-lo amb ganes, totes les estones que he tingut. Hi ha l'enyor de l'estiu, també.
La localització és una de les raons per les quals em va atraure aquesta novel.la que comença (si, un cop més) com una fugida del protagonista a la recerca de solitud i pau d´esperit després de la ruptura amb la seva parella. En aquest cas, la fugida no és tant al món rural, sinó a aquesta localitat de la Costa Daurada, tan grisa i inhòspita fora de temporada –i tan propera en els meus records-, on pretén treballar en la traducció de “L´estranger”.
19 «Era un exili en tota regla i no volia distraccions de cap mena. Pura misantropia. Vida d’eremita. Banys al matí i al vespre, després de sortir a córrer o caminar. La resta del dia tancat a casa traduint, o al balcó, mirant el mar»
Com acostuma també a passar, aviat aquesta pau es veurà pertorbada per l´inevitable contacte amb els vilatans: l´entranyable Baldiri, la família ben avinguda i envejable del Fran i la Marie, i, sobretot, l´Edu, trompetista nouvingut, reservat i misteriós que farà esclatar el drama sentimental entre alguns d´aquests personatges, un drama tràgic amb ressons del llibre del Camus i també de “Crim i càstig”.
«El mar de cap per avall» és una novel.la de desenvolupament lent, pacient, i d´estructura lineal, sense complicacions cronològiques, que conjuga un aire intimista i quotidià amb una inesperada evolució cap al thriller durant la seva segona meitat.
L´estil és senzill, col.loquial, franc, proper, reflexiu, descriptiu, amb una discreta encara que persistent lírica paisatgística, un humor que no fa riure gaire i una banda sonora de jazz clàssic.
153 «Vaig recuperar el fil del jazz al cap dels anys i va venir amb la poesia i el flamenc, curiosament tres llenguatges intraduïbles»
Faria molts retrets al Marcel, el protagonista: envejós malaltís i tafaner, la simpatia que se li pot agafar al començament es va esvaint per moments en observar el seu comportament inacceptable. A més, deixar anar cites en francès, és roja. Malgrat això, és una novel.la de lectura plàcida i amable, amb una certa mala intenció i, segurament, algunes pàgines de més.
4⭐ i mitja Pep Puig no defrauda i et fa entrar en el seu cosmos, com en totes les seves obres que he llegit , crant un clima de misteri i un ambient que et ressona en cadascun dels seus llibres, i que no et deixa parar de llegir fins a un desenllaç final a voltes esperat, a voltes no tant. Però per mi és un autor que mai falla i que aniré seguint els seus passos. Es pot gaudir més de la lectura del llibre si abans has llegit Caminant junts per la lluna, ja que comparteixen el mateix personatge en temps diferents.