Un avió alemany que ve de bombardejar la costa nord d’Àfrica cau a l’Illa de l’Aire, al sud-est de Menorca. Alhora, a la ciutat d’Alger, l’Alfred Gold i el seu net Daniel, jueus que han travessat França fugint dels nazis, obren una sastreria. La visita d’un elegant colon francès, Michel Bisset, que regenta el restaurant més luxós de la capital algeriana, el Cafè de París, els obre una esperança. Al restaurant, el jove Daniel Gold coneix l’Omar, un excombatent de les tropes franceses, i la Isabel, una noia provinent de Fort de l’Eau, població de la badia d’Alger fundada i habitada per menorquins. Cinquanta anys més tard, als carrers de Barcelona, la Marta i la Hanna, inicien una relació amorosa en què pesen els secrets i la memòria familiar de l’una i de l’altra. L’encreuament de les dues històries confegeix un tapís que mostra, entre violents episodis col·lectius, unes vides que s’aferren a l’amor i a la solidaritat.
Exactamente el prototip de llibre que no m’agrada, i em sap greu pq segur q per algú altre pot ser bo i entretingut.
Començant amb el tema de la guerra que sempre se’m fa pesat i encara més si sóc incapaç d’imaginarme el que se m’explica. Una narrativa explicativa i, pel meu gust freda, que no m’ha ajudat gens a empatitzar amb els personatges.
Al final m’ha acabat atrapant més aquella part de la història que no esperava que m’agradés, la de l’avi, però perquè justament la part de la neta és repetitiva i no arriba enlloc. Crec q no faig espoiler a ningú si explico que aquesta segona es basa unicament en que és lesbiana i, en comptes d’aprofundir, es passa tota l’estona remarcant-ho, pq es veu des del primer capítol.
Interessant història generacional de com la segona guerra va comportar una postguerra a banda que era dels exiliats. En aquest sentit és interessant del llibre com se centra en la comunitat menorquina exiliada a l'Alger. La història de l'avi és més interessant segurament perquè conté un relat més connectat a la memòria històrica però en canvi el relat de la néta se m'ha fet innecessari i en algun moment m'ha dispersat el relat i ha fet que no l'acabés de gaudir del tot.
M’ha agradat, un relat interessant amb una bona narrativa. Pel que fa a la història paral.la de la neta lesbiana, per mi no té cap interès especial, només ens mostra la dificultat de la relació/comprensió per l’herència rebuda de les netes del soldat nazi que bombardeja i del jueu que és la víctima del nazisme a més de ser una estratègia narrativa molt lloable.
Una emotiva doble història, en el present i en el passat, narrades en paral·lel, que ens fa reflexionar sobre la interconnexió que tenen els camins vitals humans. Interconnectats tant en els fets com en els sentiments. Un triangle, a priori inversemblant: Menorca-Algèria-Alemanya (i Barcelona i Marsella...més Iraq), que no ho resulta en absolut.
I de retruc, el llibre ens permet endinsar-nos en l'experiència dels "maonesos" a la gran colònia francesa del nord d'Àfrica, en este cas, a la badia d'Alger, semblant a la dels valencians a l'àrea d'Orà. Quan els colons no són elit sino uns dominats més.
Una novel·la per veure la història d’una altra manera. Per no posar-se del costat dels vencedors ni dels vençuts. I tot això contat amb un llenguatge ric en metàfores i amb un joc narratiu amb els salts temporals que desconcerta al principi, però que s’entén i que permet la dosoficació de la trama.
De la 2a Guerra Mundial a la guerra de l'Iraq. Menorquins emigrats a l'Alger Fort de l'Eau. Junker 88 enfonsat davant l’Illa de l’Aire. Deportació nazi. Batalla de l'Alger.
Temes: exili, memòria, família, solidaritat, silenci: històries de guerra que han callat i que no hem demanat, persones que et salven, identitat, racisme. On pots viure? amb els que t'estimen.
Estructura: dues històries una per capitols ( en Daniel , l'avi) i l'atra en títols ( Marta , neta) Els enllaços poc consistents, les relacions ràpides i parcialment explicades Marta -Hanna Marta- avi poc creibles, no arriben. Superflua.
Referències "Croniques "d A. Camus. Marta Marfany. Critica del pais : La recepta de moda hi estic d'acord.
Cites: “Posar paraules a la memòria és obrir un espai del qual ja no pots fugir mai més. Perquè els records entren en una dimensió infinita en què deixen de ser només teus. I compartir-te pot arribar a ser molt dolorós.”
“Vés a saber. Potser en realitat els llocs no es recorden. Només les persones que hi deixes.”
M'ha agradat conèixer un troç de la història de menorca i les seves migracions al nord d'africa a partir d'aquesta ficció. El personatge principal és interessant però hi ha un sentiment de culpa pel fet se ser un supervivent de la perseccussió nazi que la novela no acaba de profunditzar. De fet aquest és el veritable nexe amb la història paral•lela de l'altre personatge femení que tampoc acaba per resoldre o madurar el sentiment de culpa vers una relació sentimental no lliure de manipulació a través del xantatge o esclavatge emocional. També es barreja el senriment de culpa vers la relació ideològica amb els parents com si aquesta fos hereditària, erròniament plantejada. A la novela li manca justidicar el final i el paral•lelisme un xic forçat... manca desenvolupar una connexió entre les dos vides de la història narrada.
La historia de Daniel M’ha arribat a atrapar i emocionar en certs moments. El libre es oligarquía fàcil, i és entretingut. La història de Marta és cert q es fa aborrida, encara q l’autora vol mostrar les histories entrellaçades i s’enten el q preten, encara q no ho fa massa elegantment. Pense q podría hacer-ho fet d’una manera més creativa i original. Encara així, com dic, l’he llegit en res i M’ha agradat.
M’ha tingut absorta aquesta novel.la de na Maite Salord. La connexió d’algunes vides, amb les seves històries i l’ànima de qui les protagonitza m’ha semblat brillant. També m’ho ha semblat el llenguatge. El context històric i geogràfic ha permès que em connectés del tot. Felicitats Maite, de part d’una de les teves primeres alumnes
La història m'ha semblat molt interessant, sobretot pel que fa als menorquins d'Algèria, una història d'immigració i colonialisme en múltiples direccions. Trobo molt a faltar un punt de vista menys eurocèntric, més personatges àrabs amb profunditat. La narració ha estones resulta una mica simple: diu, més que no mostra, però es fa fàcil de llegir i passa bé.
"Encara no sé quin és el meu lloc, però potser m'equivoc cercant-me en un mapa. Potser només som de la gent que ens estima. Les ungles com a arrels clavades a la seva pell."