UNA AUTORA REVELACIÓN, LA VOZ DE UNA GENERACIÓN LLENA DE DUDAS, DE RABIA Y, A PESAR DE TODO, DE PASIÓN
«Se tiene que leer. En su absoluta quietud hace que te den ganas de volar». Leonor Watling
¿De qué va la vida, así, en general, la vida de la gente? No la de la gente a la que le pasa algo extraordinario que cambia toda su existencia, sino la de la mayoría...
El año en que se produce una ola de suicidios en la sede francesa de una compañía de telecomunicaciones, la protagonista de esta historia entra a trabajar para su filial en Madrid. Pronto se ve sometida a mobbing: no le encargan ni una sola tarea. Cada día
llega a la oficina y se enfrenta a seis horas (jornada reducida por maternidad) de nada. Todo ese tiempo vacío le sirve para idear, en respuesta, un plan de venganza personal contra la economía global y las políticas laborales. Una íntima rebelión contra la sociedad. Tiene cuarenta años, dos hijos pequeños y un marido argentino en una dudosa gira como estrella de rock, y, a la espera de un despido o una indemnización que no acaban de llegar, durante trescientos sesenta y cinco días se irá dando cuenta de cómo, al ir tachando artículos de su lista de la compra, van cayendo las verdades universales, la fe en las políticas de conciliación y en la eficacia de los champús, y las ideas preconcebidas de una felicidad que quizá puede ser posible.
Grito anticapitalista escrito con humor negro y pasión, esta novela, que fue finalista del Premio Clarín, habla de una caída, del amor, de cosas afiladas y de una orquídea muerta.
Glòria de Castro Pascual (Caldes de Montbui, 1974) va estudiar ciències de la comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant vint-i-cinc anys va treballar de redactora publicitària per a grans firmes fins que va decidir deixar-ho tot enrere, i en l’actualitat treballa a Mallorca, on es va retirar amb la seva família per viure una vida més tranquil·la. L’instant abans de l’impacte, la seva primera novel·la, va guanyar el Premi Llibreter 2022. Lectora compulsiva, va créixer en-voltada dels llibres dels seus pares i té com a referents autores com Angélica Liddell i Sylvia Plath.
Irreverent, àcida, reivindicativa. Així és la protagonista d'aquesta història, alter ego de la mateixa autora. El mobbing laboral i una fal·lera anti-consumista són els temes que centren aquest dietari que es desenvolupa al llarg d'una any natural i que també aprofundeix en les dificultats de la maternitat i la por a fer-se gran, o la consciència de ja no ser jove. Ben escrita i molt clara en l'exposició de la desigualtat de responsabilitats en la parella, però s'acaba fent pesada tanta misèria i buidor vitals. El bon impacte inicial es dilueix, va de més a menys.
Les històries de dones i conciliació són molt el meu estil. La idea del llibre és molt bona, comença amb molta força i els títols dels capítols són boníssims. Però a mesura que la cosa avança a la protagonista la començo a trobar molt fluixa, repetint els tòpics de sempre i permetent que ell ho deixi tot per aconseguir el seu somni i en canvi ella... ella es queda amb els fills. Et venen ganes de cridar-li fort: tia, espavila!! Engega-ho tot a rodar! La lectura és molt àgil i he passat una bona estona.
Empezó muy bien pero fue decayendo. Y es que yo pensaba que la protagonista nos iba a contar cómo le iba en la empresa y como llegó a esa situación, y luego resulta que lo que nos cuenta sobre todo es su vida y sus desvaríos, la crisis de los 40 del marido y la suya... Así que al final es un poco interesante y un poco entretenido pero no tanto como yo pensaba que iba a ser por cómo empezó.
la prota de este libro tiene dos hijos, y en su trabajo la castigan sin mandarle tareas por haber pedido la reducción de jornada. para echar el rato en esas horas vacías, decide reflexionar sobre su consumo e ir comprando cada vez menos, solo lo esencial. mientras tanto, su marido se tiñe de rubio y vuelve a juntarse con su banda tributo a nirvana. si este resumen parece ser una amalgama de cosas sin conexión…. es porque es así
es un formato diario y a pesar de que sí que me ha resultado ameno, no me ha caído nada bien la prota. se me ha hecho muy pesado su cinismo, y su filosofía a la hora de qué comprar y por qué (hay mucho matraca sobre que si los ultraprocesados, etc etc y para eso ya puedo simplemente meterme en el instagram de c*rlos ríos). tiene alguna que otra reflexión interesante sobre maternidad pero no tenía mucha chicha, la verdad.
Vaig agafar el llibre amb moltes ganes després d’haver escoltat una entrevista amb l’autora. La temàtica prometia molt (maternitat, treball com a creativa, mobbing). M'ha agradat? Sí. He passat una bona estona llegint-lo? També. Però necessitava que arribés el moment de la revelació, amb la feina, amb el marit, amb ella mateixa. Que el no consumisme explotés en una catarsi on poder emmirallar-me. Dones amb empenta. El millor, la fragmentació de la història i totes les al·lusions culturals i referents de joventut per les persones que es mouen entre els 30-40.
DE MÉS A MENYS La idea és força original i la protagonista fa reflexions molt interessants. Però a mesura que passen els capítols la història no avança gaire i només fa que repetir els mateixos conceptes: la por a fer-se gran, la desigualtat, la nula concicliació que poden fer les mares, els records d'un passat millor, etc. Trobo que podria aprofitar més el plantejament anticapitalista que es fa a l'inici, però al final això passa a un segon pla. La protagonista pensa constantment en l'alliberament de la dona però no s'acaba d'adonar que ella és la primera que està totalment sotmesa al marit, i quan se n'adona tampoc fa res per canviar-ho.
Què hi trobaràs? Una crítica ferotge a la societat de consum i al món laboral, especialment al mòbbing, amb un estil àcid i directe que no deixa indiferent.
Es curioso como la lectura de una misma historia puede despertar tantas pasiones o tanta indiferencia. Es el caso de esta primera novela de la autora catalana Glòria de Castro, escrita originalmente en castellano y autotraducida al catalán posteriormente. Después de presentarla a varios premios acabó llamando la atención de una editorial, que la publicó en febrero de 2022. “El instante antes del impacto” es una historia volcada en una voz fresca y original pero llena de rabia y humor negro, ácido, corrosivo; en la voz de una mujer de unos cuarenta años que nos relata su día a día, el trabajo, su vida en pareja, los hijos… Una voz que como la de Sylvia Plath, siente la asfixia de una campana de cristal que la oprime, de esa sociedad consumista, capitalista y patriarcal contra la que decide rebelarse. Aprovechando una jornada laboral de horario reducido en una multinacional de las telecomunicaciones, la autora en voz de su protagonista, denuncia a través de esta historia, el “mobbing” laboral a la que fue sometida en cuanto notificó su primer embarazo. Condenada a la inactividad, decide resistir y matar las horas escribiendo esta autoficción, que no es otra cosa que un auténtico descenso a los infiernos de su propia interioridad para enfrentarse a sus obsesiones, alimentadas por una sociedad que nos impone unos modelos de maternidad perfecta, de ama de casa perfecta, de profesional perfecta. Para unos, la voz de la protagonista es la voz de todos y se mantiene así durante toda la novela, mientras que para otros es una voz que acaba perdiéndose en un individualismo anecdótico carente de interés. Hay quien define esta historia como el diario de una mujer desquiciada, derrotista y quejica o como una novela escrita a golpe de “tuits” que se hace algo pesada y repetitiva, al repasar los tópicos de siempre. Hay quien opina que comienza muy bien pero que va decayendo, pues esperaba un final más impactante… Supongo que se pierde de vista que se trata de una primera novela y que si se repasan los tópicos de siempre es porque aún estamos muy lejos de superarlos. Cierto que ese grito de protesta contra el consumo de lo innecesario ya lo seguimos muchos, pero muchos otros están aún muy lejos de entender ese grito de “no compro” como un valor positivo a imitar.
Aquest cap de setmana m'ha acompanyat la veu de la protagonista de "L'instant abans de l'impacte" de la Glòria de Castro editat per @edicions_del_periscopi. La protagonista treballa en el departament de màrqueting d'una gran companyia telefònica. Després de dues baixes de maternitat i amb jornada reduïda, veu com li retiren totes les tasques i com s'ha de presentar a la feina cada dia sense tenir absolutament res a fer. L'objectiu és clar: fer que ella plegui de la feina però no ho farà. A més se li suma que el seu marit decideix deixar la feina per recuperar la seva dèria de juventut i convertir-se en una estrella de rock. A partir d'aquest moment, ella pren la decisió de no comprar res que no sigui necessari. Així comença un dietari que inclou tot un any natural, on anirem veient el seu dia dia: a treballar sense cap motivació, tenir cura dels dos fills petits, atendre a un marit que intenta recuperar la vida rockera i veure que ha fet amb la vida que ella desitjava...
Un llibre àgil de llegir, amb un punt de mala llet i d'humor negre, que enganxa. Una veu àcida, corrosiva, que remarca les desigualtats que moltes dones pateixen en ser mares tant a nivell laboral (el sostre de vidre) com a nivell familiar (la llosa de formigó).
Tot i que potser m'esperava un final més impactant, en conjunt m'ha agradat i us el recomano.
"Treballem només perquè ens paguen. Em pregunto si encara hi ha gent que treballa per altres raons: perquè els hi agrada, perquè es la seva vocació, perquè tenen l'ambició de convertir-se en una versió superior d'ells mateixos, per dignificar-se, com diu la meva mare."
"És així com tanquen les merceries, ningú vol cosir, ningú vol fer les coses petites, volem ascendir fins a l'infinit, governar empreses, dirigir multinacionals, guanyar prou per poder pagar el sou d'una dona que tingui cura dels nostres fills per tal que nosaltres puguem treballar prous hores i guanyar prous diners per pagar aquesta dona que té cura dels nostres fills."
"El Petit està dormint a terra, sempre cau del llit de sota la llitera, El torno al matalàs i es regira una miqueta, com si en realitat preferís la seguretat del terra, saber que és en un lloc des d'on nopot caure més avall."
Novela fuertemente femenina, ya que lo que le ocurre a la protagonista solamente lo puede "sufrir" una mujer: mobbing a causa de la maternidad, cambios físicos socialmente no aceptados, el posponer los sueños propios para cumplir los de los demás...
Eso no significa que un hombre no la pueda disfrutar. Yo lo he hecho. He sentido el hastío de la protagonista de un trabajo vacío, la lucha entre el ser y quien quiere ser (o quién fue y pudo ser)...
Pondría "l'instant" en la categoría de libros como Los Asquerosos, How To Do Nothing, o el concepto de antiambición: libros que hablan de la angustia de la vida moderna, de esa clase media-alta desengañada con el sistema, de cómo batallar al sistema dentro del sistema.
A veces se me ha hecho repetitiva (de ahí el 4/5) sobre todo en el segundo cuarto del libro. Pero vale la pena darle la oportunidad. Porque, ¿no es la vida sino una contínua búsqueda de SIEMPRE lo mismo: autorrealización, libertad, felicidad?
L'instant abans de l'impacte és un llibre fascinant. Un llibre que fa reflexionar a partir de les reflexions de la protagonista, una dona "normal", malgrat que ella debat el significat d'aquesta paraula, que viu situacions "normals".
A través d'una estructura de capítols curtets i un estil planer i directe, Glòria de Castro m'ha aconseguit enganxar a les seves pàgines sense una trama sorprenent i innovadora. El reflex de la quotidianitat és la gran virtut d'aquest llibre. Això i la capacitat de tractar amb un to amarg i punyent, però alhora pragmàtic, les absuridats del sistema capitalista i els problemes de la conciliació familiar i laboral que pateixen moltes dones. L'autora plasma amb gràcia, actituds masclistes que tenim molts homes a casa, a la feina o al dia a dia, així com l'efecte que aquestes tenen en les dones del nostre entorn.
Un llibre comprat gairebé per atzar, que ha resultat ser una grata sorpresa!
No és un llibre que m'hagi agradat especialment, i crec que en part és perquè és un llibre massa heterosexual. La narradora parla de feminisme en vàries ocasions, però en d'altres m'ha semblat masclista (per no parlar dels detalls de sexe hetero que m'han resultat profundament desagradables, em sap greu). A més, en vàries ocasions apareix un humor cruel amb què no em sento gens còmoda.
Sí que em sembla interessant, tot i així, el boicot al capitalisme, tot i que no està prou explicat. Passa el mateix amb el l'assetjament laboral, un tema interessantíssim però que no es desenvolupa massa en la part emocional.
La frase que millor defineix aquest llibre està extreta de Rayuela de Cortázar: “no hi ha res perdut si un té el valor de proclamar que tot està perdut i que s’ha de tornar a començar.”
De tants paral·lelismes m’ha fet por, fins el punt que he hagut de buscar el poble de l’autora per confirmar que sí, que coincidiem i que no estava embogint enmig de la lectura. Una història on no passa gaire res però passa tot, destil·lada en paràgrafs breus que deixen entreveure l’espiral destructiva i un parell de lliçons que per senzilles que siguin no deixen de ser vàlides. M’ha agradat i m’hi he trobat.
“Potser cal que les coses caiguin, que col·lapsin. Diuen que l’instant abans de l’impacte és el moment en què se’t revel·la tota la veritat”
“El que fem ens serviria d’alguna cosa si ens permetés sobreviure a la selva hondurenya”
"L'únic que deixarem quan ens morim serà un compte obert a Facebook que ningú s'enrecordarà de tancar."
Un llibre ple de frases tan dures com aquestes on hi ha moments que m'ha deixat sense esperançes pel meu futur. I encara que el que diu la protagonista es totalment cert, és molt cínic i pessimista. M'ha agradat i es fàcil, i he passat una bona estona, però ara necesito llegir-me un llibre més alegre.
Siempre hay que dejarse recomendar por librerxs que te conocen (o a los que compre 20 libros para las vacaciones)
Este libro es un joya. He reído muchísimo. Me ha hecho pensar y reflexionar, como se “debe hacer: desde lo sencillo y cotidiano. He pensado en tantas amigas… (es la conexión superficial), pero también he pensado en tantxs de nosotrxs que comenzamos a transitar los 40.
Em cridava molt l'atenció aquesta novel·la i he de dir que m'ha agradat. En algun moment se m'ha fet una mica repetitiva, però tot i així m'ha agradat la forma com l'autora tracta els diferents temes, amb aquest punt àcid i fins i tot sarcàstic.
Té moments molt bons, si el llibre fos meu, hagués marcat unes quantes pàgines. Però després té entrades buides de sentiments. Reflexa una realitat: la desesperança.
A veure no sé que pensar sobre aquest llibre. És bastant àcid, bastant míting o text fet amb tuits però amb certa gràcia. En alguns moments se m'ha fet pesat però en d'altres m'ha enganxat i he tingut ganes de llegir-lo. Tot això tot i que el marit de la protagonista és argentí i que la protagonista vol ser escriptora. Prou novel·les sobre escriptors o gent que vol ser escriptor.