What do you think?
Rate this book
Sostres. Baudelaire. Correspondances
«De la putrefacció també en poden néixer flors, i entre els cards florir un llir. Aquesta és la tesi bàsica que assenyalen explícitament els poemes prohibits de Baudelaire i el columnisme infame de Sostres. Una societat decaiguda ofereix els seus moments de dolçor a qui està disposat a assaborir-los».
Abel Cutillas analitza, en aquest assaig que explica l’origen de la modernitat literària, les correspondències entre dos escriptors que fereixen el lector. Des d’èpoques i ciutats diferents, posen llum en un entorn de mediocritat generalitzada i s’enfonsen amb el món que ells mateixos contribueixen a destruir. La seva prosa desaprensiva és un refugi que ens empeny a buscar eternitat i intimitat.
Abel Cutillas analitza, en aquest assaig que explica l’origen de la modernitat literària, les correspondències entre dos escriptors que fereixen el lector. Des d’èpoques i ciutats diferents, posen llum en un entorn de mediocritat generalitzada i s’enfonsen amb el món que ells mateixos contribueixen a destruir. La seva prosa desaprensiva és un refugi que ens empeny a buscar eternitat i intimitat.
166 pages, Paperback
First published January 1, 2021
3 people want to read
About the author
Abel Cutillas
8 books5 followersAbel Cutillas (Vinaixa, 1976) és llicenciat en Història i doctor en Filosofia per la UB. És autor del llibre d’aforismes Viure mata (Edicions Fonoll, 2006) i de Pensar l’art (Angle Editorial, 2006), La mort de Miquel Bauçà (Edicions Fonoll, 2009) i Per una literatura capitalista (Acontravent, 2009). Després d'haver treballat com a llibreter, Abel Cutillas obrí la Llibreria Calders l'any 2014 juntament amb la periodista Isabel Sucunza, projecte que abandonà el 2020 per a dedicar-se completament a l'escriptura. A Desànim del lucre (2016) deslegitima l'hegemonia del pensament de Theodor Adorno en la segona meitat del segle XX i la cultura «antiil·lustrada», decadent i allunyada de la vida real que se'n deriva.
Photo credit © Joan Francesc Espinoza
Photo credit © Joan Francesc Espinoza
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
December 28, 2021
Bé, compro aquest llibre perquè l’Abel sempre m’agrada i sempre s’ha de llegir, fins i tot quan ja començo a tenir clar què me’n desagrada, i no em decep però tampoc me’l redimeix. Segueixo pensant que si hagués de llegir una pàgina d'un escriptor català abans de dormir i saber que només tindré allò per rumiar, en llegiria una seva. Però no fa mai el llibre que li n'espero.
Cutillas, per què no ens avorreixes amb un llibrot sobre el teu pensament d’una vegada? El seu millor llibre, Desànim de lucre, ho és perquè no posa un ninot de palla entre el lector i ell. Aquí torna a fer com a La mort de Bauçà i això fa llibres suggerents, però que deixen assedegat. Tant se val, ell mateix n’és conscient i es defensa; a mig llibre decideix que no es vol explicar bé, perquè és perillós ser massa clar: obres la porta a la trivialització de la recepció.
El que més m’ha interessat del llibre ha estat el principi. Les primeres 40 pàgines són excel·lents. Tinc la sensació que a partir de cert punt l’Abel ja té Baudelaire i Sostres perfectament dibuixats i només es dedica a rematar la imatge, a aportar successives evidències que la seva hipòtesi se sosté, que malgrat que Sostres sigui un autor de merda que mai no ha escrit res tan bo com ell mateix, se sosté. I convenç, però hom no entra a un llibre com a una llarga discussió de bar a ser convençut. Per això els capítols 2-4 m’han interessat menys, a excepció de quan arremet contra altres rivals, la cultura catalana, els nostres escriptors, etcètera.
El llibre em dona ganes d’entrevistar-lo: com pot algú tan individualista defensar tant a mort la nació catalana? Estic segur que l’Abel no és un home sense resposta a això, però al llibre l’esquiva. Quan ens presenta la tesi de les idees socials, que l’home ja no pot estar sol i neix el subjecte col·lectiu, el seguiria centenars de pàgines a través de la tangent, explorant l’amistat masculina, ignorant els esgarips misògins com el que entenc que són, una prèdica amb l’exemple, un seguiment de l’escriptura en ofensa pròpia que serveix per posar el lector alerta i evitar una lectura electrodomèstica. Però no s’hi entreté: aviat torna a Baudelaire i a la seva versió quasi fictícia de Sostres, que el tenen, diríem, fascinat. A vegades tinc la sensació que els millors escriptors creuen tant en els seus ídols (en els seus antiídols) que van tornant a la seva ombra perquè saben que allí se’ls veu més la llum pròpia. Fan uns quants metres en solitari i fan alguna pirueta i deixen anar una estel·la però no s’arrisquen: tornen a refugiar-se en la lògica del llibre, caminen al costat d’aquells a qui encimbellen (a qui occeixen), els acompanyen fins al fang, descriuen sàdicament el seu final. A l’últim capítol del llibre sembla que ens girarem finalment cap a ell (el títol ho anuncia, Jo, el centre neuròtic de tot, mon coeur mis a nu), però l’Abel no té espai per recollir tots els fils que ha deixat escampats i només fa uns bonics moviments de tancament. La sensació que deixa és semblant a la que donen a vegades els seus tuits: l’actitud que si no ho saps ja tot, fas tard, que si no ho veus sol, ell no t’ho pot explicar, que ets culpable de llegir el llibre després que ell l’escrigui, gairebé de no haver-lo escrit tu. Això fa una mica de mandra, sembla un mal lloc on portar la seva idea de l’odi, però vaja, què hi farem. Ens agraden els autors generosos. (Gairebé aventuraríem que els bons, els més bons, sempre es poden permetre ser generosos).
Una última cosa que em toca la pera i passem a lo crema: l’enorme quantitat de francès no traduït. Incoherent amb altres posicionaments respecte altres llengües veïnes. Foteu-me uns peus de pàgina, sisplau. L’alemany i l’italià almenys hi son prou escassament com perquè pagui la pena traduir, però el francès fa literalment tres línies per pàgina. Accepteu la meva francofòbia. Gràcies.
Lo crema: que sí, que escriu molt bé. (Tan bé, que el focus, aquest escriptor putrefacte que és Sostres, molesta; m’agrada molt més quan parla de Monzós i resta de la tropa, perquè es pot permetre dir el que vulgui, la tesi no l’obliga a la rigidesa coherentista). Frases per emmarcar: literatura electrodomèstic (me la quedo); els càstings a Catalunya es fan a l’inrevés: si no serveixes et contractem; només en una comunitat cultural invertida i pertorbada com la nostra es pot produir el fenomen òptic i al·lucinat on allò més petit tapa allò més gran; el satanisme actua com un blindatge contra els saquejadors de tombes. I sobretot:
“no podíem menjar dels qui volíem substituir perquè la podridura era exageradament nociva i repugnant”.
Suposo que queda clar què m’ha agradat del llibre. Mala llet i bona prosa.
Cutillas, per què no ens avorreixes amb un llibrot sobre el teu pensament d’una vegada? El seu millor llibre, Desànim de lucre, ho és perquè no posa un ninot de palla entre el lector i ell. Aquí torna a fer com a La mort de Bauçà i això fa llibres suggerents, però que deixen assedegat. Tant se val, ell mateix n’és conscient i es defensa; a mig llibre decideix que no es vol explicar bé, perquè és perillós ser massa clar: obres la porta a la trivialització de la recepció.
El que més m’ha interessat del llibre ha estat el principi. Les primeres 40 pàgines són excel·lents. Tinc la sensació que a partir de cert punt l’Abel ja té Baudelaire i Sostres perfectament dibuixats i només es dedica a rematar la imatge, a aportar successives evidències que la seva hipòtesi se sosté, que malgrat que Sostres sigui un autor de merda que mai no ha escrit res tan bo com ell mateix, se sosté. I convenç, però hom no entra a un llibre com a una llarga discussió de bar a ser convençut. Per això els capítols 2-4 m’han interessat menys, a excepció de quan arremet contra altres rivals, la cultura catalana, els nostres escriptors, etcètera.
El llibre em dona ganes d’entrevistar-lo: com pot algú tan individualista defensar tant a mort la nació catalana? Estic segur que l’Abel no és un home sense resposta a això, però al llibre l’esquiva. Quan ens presenta la tesi de les idees socials, que l’home ja no pot estar sol i neix el subjecte col·lectiu, el seguiria centenars de pàgines a través de la tangent, explorant l’amistat masculina, ignorant els esgarips misògins com el que entenc que són, una prèdica amb l’exemple, un seguiment de l’escriptura en ofensa pròpia que serveix per posar el lector alerta i evitar una lectura electrodomèstica. Però no s’hi entreté: aviat torna a Baudelaire i a la seva versió quasi fictícia de Sostres, que el tenen, diríem, fascinat. A vegades tinc la sensació que els millors escriptors creuen tant en els seus ídols (en els seus antiídols) que van tornant a la seva ombra perquè saben que allí se’ls veu més la llum pròpia. Fan uns quants metres en solitari i fan alguna pirueta i deixen anar una estel·la però no s’arrisquen: tornen a refugiar-se en la lògica del llibre, caminen al costat d’aquells a qui encimbellen (a qui occeixen), els acompanyen fins al fang, descriuen sàdicament el seu final. A l’últim capítol del llibre sembla que ens girarem finalment cap a ell (el títol ho anuncia, Jo, el centre neuròtic de tot, mon coeur mis a nu), però l’Abel no té espai per recollir tots els fils que ha deixat escampats i només fa uns bonics moviments de tancament. La sensació que deixa és semblant a la que donen a vegades els seus tuits: l’actitud que si no ho saps ja tot, fas tard, que si no ho veus sol, ell no t’ho pot explicar, que ets culpable de llegir el llibre després que ell l’escrigui, gairebé de no haver-lo escrit tu. Això fa una mica de mandra, sembla un mal lloc on portar la seva idea de l’odi, però vaja, què hi farem. Ens agraden els autors generosos. (Gairebé aventuraríem que els bons, els més bons, sempre es poden permetre ser generosos).
Una última cosa que em toca la pera i passem a lo crema: l’enorme quantitat de francès no traduït. Incoherent amb altres posicionaments respecte altres llengües veïnes. Foteu-me uns peus de pàgina, sisplau. L’alemany i l’italià almenys hi son prou escassament com perquè pagui la pena traduir, però el francès fa literalment tres línies per pàgina. Accepteu la meva francofòbia. Gràcies.
Lo crema: que sí, que escriu molt bé. (Tan bé, que el focus, aquest escriptor putrefacte que és Sostres, molesta; m’agrada molt més quan parla de Monzós i resta de la tropa, perquè es pot permetre dir el que vulgui, la tesi no l’obliga a la rigidesa coherentista). Frases per emmarcar: literatura electrodomèstic (me la quedo); els càstings a Catalunya es fan a l’inrevés: si no serveixes et contractem; només en una comunitat cultural invertida i pertorbada com la nostra es pot produir el fenomen òptic i al·lucinat on allò més petit tapa allò més gran; el satanisme actua com un blindatge contra els saquejadors de tombes. I sobretot:
“no podíem menjar dels qui volíem substituir perquè la podridura era exageradament nociva i repugnant”.
Suposo que queda clar què m’ha agradat del llibre. Mala llet i bona prosa.
January 7, 2022
"El valor de les seves obres pot jutjar-se a través dels ulls que han modificat. Mirar el que han fet veure a una societat". (Pàg. 19).
Displaying 1 - 2 of 2 reviews