What do you think?
Rate this book
Guía autista: Consejos para sobrevivir en el loco mundo de los neurotípicos
Si trabajas profesionalmente en el campo del autismo o eres parte de la vida de una persona en el espectro, este libro es esencial en tu bibliograf�a. Su redacci�n sencilla, pero no por ello falta de datos objetivos, te acerca a los conocimientos m�s profundos de una forma de vivir y de ser �nica. No solo te ayudar� a entender mejor el autismo, sino que se convertir� en ese manual esencial para el an�lisis que cualquiera puede necesitar para comprender a la persona autista.
326 pages, Kindle Edition
Published December 29, 2021
117 people are currently reading
296 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 35 reviews
March 28, 2022
Leí este libro por recomendación de mi terapeuta. Supongo que estamos en procesos de investigación sobre en dónde estoy parada en mi neurodivergencia pero la lectura de este libro me ha ayudado muchísimo.
Incluso si no tengo un diagnóstico de momento, vivo a diario estás experiencias y el hecho de que tenga un formato de "explico un rasgo -> te doy un consejo para sobrellevarlo" me ha parecido muy informativo y de gran ayuda.
El lenguaje es claro y puntual. Las tiras cómicas y las gráficas ayudan mucho a entender los conceptos más tremulos.
Recomendaría mucho este libro como introducción al tema para todo mundo.
Incluso si no tengo un diagnóstico de momento, vivo a diario estás experiencias y el hecho de que tenga un formato de "explico un rasgo -> te doy un consejo para sobrellevarlo" me ha parecido muy informativo y de gran ayuda.
El lenguaje es claro y puntual. Las tiras cómicas y las gráficas ayudan mucho a entender los conceptos más tremulos.
Recomendaría mucho este libro como introducción al tema para todo mundo.
March 12, 2022
La meva opinió objectiva i molt resumida és aquesta: Guía autista és un llibre brutal i meravellós molt necessari que tothom hauria de llegir. A la ressenya més subjectiva i elaborada que hi ha més avall dono una mica més de volta, però espero que pugui ser interessant. De totes maneres, la conclusió és la mateixa: gent de l'espectre i gent alista (i.e. no autista) a qui us preocupa la inclusió de la neurodivergència, llegiu aquest llibre.
Abans de començar, però, dos avisos. Primer, que faig servir el femení com a genèric perquè m'agrada més que el masculí genèric i em ve de gust (em vindria més de gust fer servir un no-binari directe, però no vull desviar l'atenció del tema central). I segon, que faig servir el sarcasme i la ironia de manera recurrent, especialment al principi, per il·lustrar el paral·lelisme que hi ha entre la desigualtat de gènere i la invisibilitat de l'espectre autista com a punt de partida de la meva ressenya.
* * *
Imagineu-vos per un moment que els llibres sobre feminisme que tenen més impacte a la societat els escrivissin senyors. (Abans que m'insulteu o deixeu de llegir: no estic dient que hi hagi res de dolent en què els senyors escriguin llibres, aquesta no és la qüestió.)
Millor encara: imagineu-vos que la majoria de llibres sobre estudis de gènere o —reduint-ho encara més— sobre el fet de ser una dona els escrivissin homes blancs cis-hetero. (Imagineu-vos-ho partint del context actual, com si realment això fos impensable i no hagués passat mai una barbaritat com aquesta.)
Imagineu-vos que aquests autors defensessin un cop i un altre un tipus molt particular de feminitat, que la definissin com allò que li falta per ser com la immensa majoria masculina (implícitament cis-hetero) i alhora la presentessin com a recipient de tots aquells problemes que els homes no tenen o bé que han aconseguit superar. Imagineu-vos el drama de reduir una cosa tan complexa i dinàmica com el gènere a una identitat única i inamovible —basada en un binari tipus home/dona de la que en deriven l'inevitable elles/nosaltres i la suposada complementarietat, com si el teu gènere fos una tassa amb un platet a joc potencial—, una qüestió aïllada de la resta de la persona. Com si al gènere no hi afectés res més que unes certes circumstàncies físiques a l'hora de néixer i com si això pogués determinar de manera absoluta l'evolució d'una persona i el seu lloc al món (així com l'astrologia).
Imagineu-vos que tots els homes pensessin que les dones deuen ser aquest prototip d'ésser altruista i purament emocional que orbita al voltant de la casa i la cuina i que té com a única finalitat tenir fills i expressar sentiments (com si les dues coses fossin dolentes o inferiors), perquè és l'únic que se'ls ha explicat des de petites i l'únic que la cultura s'ha molestat en representar un cop i un altre. Imagineu-vos quin món més trist i desigual tindríem, i que difícil seria viure-hi per a una dona, sobretot una dona que no encaixés en la suposada feminitat que se li permet viure, o per a un home que tampoc encaixés en la majoria.
Absurd i ridícul, oi?
Doncs això és el que està passant amb l'espectre autista, ara mateix: que gairebé tota la informació i divulgació que ens arriba és des de la perspectiva neurotípica i majoritàriament acadèmica. (Amb l'autisme i amb qualsevol neurodivergència, en major o menor mesura.)
Perquè ara mateix tothom sap què és l'autisme. És clar, tothom en té una idea molt concreta al cap. Només cal mencionar la paraula i veure si et mencionen Rain Man o Sheldon Cooper per poder fer una estimació de quina edat té aquesta persona molt informada en qüestió, o si et mencionen aquell familiar llunyà o fill d'amic que viu en un centre de dia especial, pobres pares, i en aquest cas ja et pots fer la idea de que no hi ha gaire solució en temes d'educació i millor deixar-ho estar.
I, com que tothom té una idea molt clara de què és l'autisme, no dubten en dir-te que no pot ser que tu siguis autista, que tu tens parella, que no vius amb les progenitores, que no ets tan intel·ligent ni tan poc, que estàs fent un doctorat fins i tot, i això no ho pot fer una persona autista de veritat. Que si mires als ulls tan autista no seràs. O bé, la meva preferida: que totes som una mica autistes, en el fons. (En aquest punt és quan em mossego el llavi molt fort i visualitzo que li dono un cop de puny al nas.) Després, a part de la vessant de negar la teva realitat, també hi ha la gent que no t'ho posa en dubte (gràcies) però llavors et passa a tractar com si tinguessis vuit anys (i no, no vull un puto caramel ni que em donis la mà, persona desconeguda: vull que t'informis).
En qualsevol dels casos, sempre surt el dubte de què fer: continuar endavant i explicar el que clarament cal explicar (i.e. mini-curs de deu minuts sobre l'autisme com a diferència de funcionament i processat i no com maledicció o trauma de la infància), o dir adeu d'una manera educada i marxar.
Una certesa de l'àmbit social que tinc és que corregir a la gent neurotípica amb una mínima autoritat sol ser una mala idea i una font de maldecaps i patiments, així que la primera via no sol ser mai la millor opció en termes de salut mental imminent. Però és el que acabo triant molts cops i sempre que puc. Per a mi, les interaccions s'estructuren de la manera clàssica introducció-nus-desenllaç i, per tant, no puc deixar una conversa així amb un cliffhanger i negar-li a l'altre la possibilitat de treure el cap del seu propi cul una estoneta i ventilar-se. Però cansa tant. Cansa haver d'explicar un cop i un altre què coi és l'espectre, que se li diu espectre per un bon motiu i que només cal buscar la paraula al diccionari o a la Viquipèdia, que no és una malaltia ni un trastorn (gràcies per tot, DSM5 dels nassos, i gràcies a totes aquestes especialistes que volen fer una nova versió encara pitjor), que simplement és una manera de funcionar totalment diferent de la teva, que no som només les nostres mancances respecte a l'estàndard normotípic igual que ningú descriuria a la gent alista com a éssers dispersos i superficials que no saben interessar-se de veritat i que parlen i parlen sense dir res (que consti que tinc amigues fora de l'espectre i són bona gent, eh?), i que no, gràcies, no volem que ens ensenyis a passar per neurotípiques, que moltes ho estem desaprenent i ja costa prou treure't del cap la idea que se'ns ha inculcat des de petites que si el lloc que se suposa que has d'ocupar al món no té la teva forma, has d'arrencar-te parts o camuflar-les per cabre-hi.
Però no hauria de ser així. El pes de visibilitzar la nostra condició no hauria de recaure únicament sobre la gent de dins l'espectre, encara que malauradament totes les opressions que hem vist lluitar al llarg de la història han anat justament així. Però també soc optimista, de vegades, i vull pensar que alguna cosa haurem après com a societat, i que totes les desigualtats reconegudes i que s'estan treballant ajudaran a aplanar el camí per a les següents fins que arribi un dia (si el canvi climàtic ho permet) en què puguis ser com ets, tan vàlida com qualsevol altre, sense haver-te de justificar ni explicar constantment ni d'haver-te de disculpar sempre per no ser com els altres.
És per això que aquest llibre és importantíssim. Sí, l'ha escrit algú neurotípic, però l'ha escrit des d'un respecte i una humilitat que fa molta falta dins del món de salut mental (i del món en general). I planteja el que és obvi i ja s'ha plantejat però mai tan clarament: que per a visibilitzar al col·lectiu autista nosaltres hem d'apujar el volum la nostra veu (que sembla que si no crides ningú et vol sentir, cortesia del món neurotípic extrovertit) i explicar a la majoria alista com veiem el món (perquè l'empatia neurotípica és com un paraigua: gairebé tothom en té un, però molta gent se l'acaba deixant sempre a casa per mandra). Tanmateix, per visibilitzar l'espectre també cal que la gent neurotípica reconegui que té molta feina a fer, i que ja va sent hora de fer-la. I aquesta feina ha de començar per desconstruir tota la merda de concepcions que hi ha ara mateix (com això de llegir el llenguatge no verbal de la gent de l'espectre des del punt de vista neurotípic i malinterpretar els shutdowns i meltdowns en lloc d'ajudar), facilitar el diagnòstic perquè no t'hagin de diagnosticar d'adulta amb tot el merder que implica, deixar de demonitzar una banda de l'espectre i de banalitzar el patiment l'altra per donar a conèixer la diversitat dins de l'espectre mateix i entendre, com crec que s'ha aconseguit entendre molts cops abans, que el món es pot veure d'altres maneres igual de vàlides. Ja sé que l'estadística no és el fort de tothom, però estar a les cues d'una distribució de probabilitat no et fa menys vàlid, ni estar a menys d'una sigma de la mitjana et dona cap mena d'autoritat. Que la probabilitat d'existir no hauria de determinar les nostres possibilitats, ni en l'autisme ni en cap altra opressió.
Tornant al llibre, que ha sigut l'excusa per escriure tot això: val moltíssim la pena per entendre l'espectre tant des de dins com des de fora, i s'agraeix moltíssim que l'autor l'hagi escrit amb un llenguatge tan inclusiu (començant pel no-binari directe i seguint per les indicacions de col·loquialismes, sarcasme i frases fetes), i per demostrar que un to amable i lleuger no vol dir una falta de rigor, que els llibres seriosos no tenen per què semblar treballs acadèmics per ser importants i imprescindibles.
Bé, crec que això és tot.
Abans de començar, però, dos avisos. Primer, que faig servir el femení com a genèric perquè m'agrada més que el masculí genèric i em ve de gust (em vindria més de gust fer servir un no-binari directe, però no vull desviar l'atenció del tema central). I segon, que faig servir el sarcasme i la ironia de manera recurrent, especialment al principi, per il·lustrar el paral·lelisme que hi ha entre la desigualtat de gènere i la invisibilitat de l'espectre autista com a punt de partida de la meva ressenya.
* * *
Imagineu-vos per un moment que els llibres sobre feminisme que tenen més impacte a la societat els escrivissin senyors. (Abans que m'insulteu o deixeu de llegir: no estic dient que hi hagi res de dolent en què els senyors escriguin llibres, aquesta no és la qüestió.)
Millor encara: imagineu-vos que la majoria de llibres sobre estudis de gènere o —reduint-ho encara més— sobre el fet de ser una dona els escrivissin homes blancs cis-hetero. (Imagineu-vos-ho partint del context actual, com si realment això fos impensable i no hagués passat mai una barbaritat com aquesta.)
Imagineu-vos que aquests autors defensessin un cop i un altre un tipus molt particular de feminitat, que la definissin com allò que li falta per ser com la immensa majoria masculina (implícitament cis-hetero) i alhora la presentessin com a recipient de tots aquells problemes que els homes no tenen o bé que han aconseguit superar. Imagineu-vos el drama de reduir una cosa tan complexa i dinàmica com el gènere a una identitat única i inamovible —basada en un binari tipus home/dona de la que en deriven l'inevitable elles/nosaltres i la suposada complementarietat, com si el teu gènere fos una tassa amb un platet a joc potencial—, una qüestió aïllada de la resta de la persona. Com si al gènere no hi afectés res més que unes certes circumstàncies físiques a l'hora de néixer i com si això pogués determinar de manera absoluta l'evolució d'una persona i el seu lloc al món (així com l'astrologia).
Imagineu-vos que tots els homes pensessin que les dones deuen ser aquest prototip d'ésser altruista i purament emocional que orbita al voltant de la casa i la cuina i que té com a única finalitat tenir fills i expressar sentiments (com si les dues coses fossin dolentes o inferiors), perquè és l'únic que se'ls ha explicat des de petites i l'únic que la cultura s'ha molestat en representar un cop i un altre. Imagineu-vos quin món més trist i desigual tindríem, i que difícil seria viure-hi per a una dona, sobretot una dona que no encaixés en la suposada feminitat que se li permet viure, o per a un home que tampoc encaixés en la majoria.
Absurd i ridícul, oi?
Doncs això és el que està passant amb l'espectre autista, ara mateix: que gairebé tota la informació i divulgació que ens arriba és des de la perspectiva neurotípica i majoritàriament acadèmica. (Amb l'autisme i amb qualsevol neurodivergència, en major o menor mesura.)
Perquè ara mateix tothom sap què és l'autisme. És clar, tothom en té una idea molt concreta al cap. Només cal mencionar la paraula i veure si et mencionen Rain Man o Sheldon Cooper per poder fer una estimació de quina edat té aquesta persona molt informada en qüestió, o si et mencionen aquell familiar llunyà o fill d'amic que viu en un centre de dia especial, pobres pares, i en aquest cas ja et pots fer la idea de que no hi ha gaire solució en temes d'educació i millor deixar-ho estar.
I, com que tothom té una idea molt clara de què és l'autisme, no dubten en dir-te que no pot ser que tu siguis autista, que tu tens parella, que no vius amb les progenitores, que no ets tan intel·ligent ni tan poc, que estàs fent un doctorat fins i tot, i això no ho pot fer una persona autista de veritat. Que si mires als ulls tan autista no seràs. O bé, la meva preferida: que totes som una mica autistes, en el fons. (En aquest punt és quan em mossego el llavi molt fort i visualitzo que li dono un cop de puny al nas.) Després, a part de la vessant de negar la teva realitat, també hi ha la gent que no t'ho posa en dubte (gràcies) però llavors et passa a tractar com si tinguessis vuit anys (i no, no vull un puto caramel ni que em donis la mà, persona desconeguda: vull que t'informis).
En qualsevol dels casos, sempre surt el dubte de què fer: continuar endavant i explicar el que clarament cal explicar (i.e. mini-curs de deu minuts sobre l'autisme com a diferència de funcionament i processat i no com maledicció o trauma de la infància), o dir adeu d'una manera educada i marxar.
Una certesa de l'àmbit social que tinc és que corregir a la gent neurotípica amb una mínima autoritat sol ser una mala idea i una font de maldecaps i patiments, així que la primera via no sol ser mai la millor opció en termes de salut mental imminent. Però és el que acabo triant molts cops i sempre que puc. Per a mi, les interaccions s'estructuren de la manera clàssica introducció-nus-desenllaç i, per tant, no puc deixar una conversa així amb un cliffhanger i negar-li a l'altre la possibilitat de treure el cap del seu propi cul una estoneta i ventilar-se. Però cansa tant. Cansa haver d'explicar un cop i un altre què coi és l'espectre, que se li diu espectre per un bon motiu i que només cal buscar la paraula al diccionari o a la Viquipèdia, que no és una malaltia ni un trastorn (gràcies per tot, DSM5 dels nassos, i gràcies a totes aquestes especialistes que volen fer una nova versió encara pitjor), que simplement és una manera de funcionar totalment diferent de la teva, que no som només les nostres mancances respecte a l'estàndard normotípic igual que ningú descriuria a la gent alista com a éssers dispersos i superficials que no saben interessar-se de veritat i que parlen i parlen sense dir res (que consti que tinc amigues fora de l'espectre i són bona gent, eh?), i que no, gràcies, no volem que ens ensenyis a passar per neurotípiques, que moltes ho estem desaprenent i ja costa prou treure't del cap la idea que se'ns ha inculcat des de petites que si el lloc que se suposa que has d'ocupar al món no té la teva forma, has d'arrencar-te parts o camuflar-les per cabre-hi.
Però no hauria de ser així. El pes de visibilitzar la nostra condició no hauria de recaure únicament sobre la gent de dins l'espectre, encara que malauradament totes les opressions que hem vist lluitar al llarg de la història han anat justament així. Però també soc optimista, de vegades, i vull pensar que alguna cosa haurem après com a societat, i que totes les desigualtats reconegudes i que s'estan treballant ajudaran a aplanar el camí per a les següents fins que arribi un dia (si el canvi climàtic ho permet) en què puguis ser com ets, tan vàlida com qualsevol altre, sense haver-te de justificar ni explicar constantment ni d'haver-te de disculpar sempre per no ser com els altres.
És per això que aquest llibre és importantíssim. Sí, l'ha escrit algú neurotípic, però l'ha escrit des d'un respecte i una humilitat que fa molta falta dins del món de salut mental (i del món en general). I planteja el que és obvi i ja s'ha plantejat però mai tan clarament: que per a visibilitzar al col·lectiu autista nosaltres hem d'apujar el volum la nostra veu (que sembla que si no crides ningú et vol sentir, cortesia del món neurotípic extrovertit) i explicar a la majoria alista com veiem el món (perquè l'empatia neurotípica és com un paraigua: gairebé tothom en té un, però molta gent se l'acaba deixant sempre a casa per mandra). Tanmateix, per visibilitzar l'espectre també cal que la gent neurotípica reconegui que té molta feina a fer, i que ja va sent hora de fer-la. I aquesta feina ha de començar per desconstruir tota la merda de concepcions que hi ha ara mateix (com això de llegir el llenguatge no verbal de la gent de l'espectre des del punt de vista neurotípic i malinterpretar els shutdowns i meltdowns en lloc d'ajudar), facilitar el diagnòstic perquè no t'hagin de diagnosticar d'adulta amb tot el merder que implica, deixar de demonitzar una banda de l'espectre i de banalitzar el patiment l'altra per donar a conèixer la diversitat dins de l'espectre mateix i entendre, com crec que s'ha aconseguit entendre molts cops abans, que el món es pot veure d'altres maneres igual de vàlides. Ja sé que l'estadística no és el fort de tothom, però estar a les cues d'una distribució de probabilitat no et fa menys vàlid, ni estar a menys d'una sigma de la mitjana et dona cap mena d'autoritat. Que la probabilitat d'existir no hauria de determinar les nostres possibilitats, ni en l'autisme ni en cap altra opressió.
Tornant al llibre, que ha sigut l'excusa per escriure tot això: val moltíssim la pena per entendre l'espectre tant des de dins com des de fora, i s'agraeix moltíssim que l'autor l'hagi escrit amb un llenguatge tan inclusiu (començant pel no-binari directe i seguint per les indicacions de col·loquialismes, sarcasme i frases fetes), i per demostrar que un to amable i lleuger no vol dir una falta de rigor, que els llibres seriosos no tenen per què semblar treballs acadèmics per ser importants i imprescindibles.
Bé, crec que això és tot.
December 8, 2021
A veces, la literatura te llega por casualidad y, debido a lo adecuado del momento, simplemente se queda contigo (y ocupa la posición de “regalo habitual” para con aquellos que desean comprender-me).
Esta decisión de convertir esta guía en obsequio (tomada de forma previa a la finalización de la lectura) radica en lo respetuoso en la narración del autismo (y, por evidente, la valía con la que Daniel Millán impregna al CEA), sin desmerecer lo accesible de algo, a priori, hipercomplejo (abordado, por tanto, con una “pluma maestra”).
Hay libros que generan dicha y gratitud en su “encuentro” con el lector, y este es (para mí) uno de ellos (palabras con el poder de transformar por completo toda una vida).
Gracias, Daniel Millán.
Esta decisión de convertir esta guía en obsequio (tomada de forma previa a la finalización de la lectura) radica en lo respetuoso en la narración del autismo (y, por evidente, la valía con la que Daniel Millán impregna al CEA), sin desmerecer lo accesible de algo, a priori, hipercomplejo (abordado, por tanto, con una “pluma maestra”).
Hay libros que generan dicha y gratitud en su “encuentro” con el lector, y este es (para mí) uno de ellos (palabras con el poder de transformar por completo toda una vida).
Gracias, Daniel Millán.
December 30, 2021
Un libro necesario, tanto para gente autista, como para familiares, como para neurotípicos.
Necesario para librarse de prejuicios, para cambiar la forma de pensar respecto a esta neurodivergencia, para entenderla y para concienciarse.
Se nota que el libro está escrito por alguien que entiende del tema, y lo más importante: sabe transmitirlo de una manera cercana y esclarecedora.
100% recomendado para todo el mundo.
Necesario para librarse de prejuicios, para cambiar la forma de pensar respecto a esta neurodivergencia, para entenderla y para concienciarse.
Se nota que el libro está escrito por alguien que entiende del tema, y lo más importante: sabe transmitirlo de una manera cercana y esclarecedora.
100% recomendado para todo el mundo.
March 28, 2025
Se lo regalé hace un mes y poco a mi mujer, y ésta, a punto de terminarlo me dijo que le echara un vistazo o que por lo menos me leyera los capítulos que más creyera que me fueran a decir algo. Y qué decir, me lo he leído entero en apenas tres días. Al contrario de lo que pensaba que me iba a encontrar, es un libro que se lee con mucha facilidad sin sentirme bobo por no entender o comprender los temas tan importantes que trata.
Me he encontrado con una lectura que me ha hecho quitarme la venda en muchos aspectos con cosas que puedo aportar a mi día a día, incluso me ha resonado personalmente en algunos (bastantes) aspectos.
Se lo recomiendo a cualquier persona, autista o no, puesto que se va a encontrar con situaciones muy cotidianas con consejos sobre cómo actuar.
Desconozco si este autor tiene algún libro más, pero desde luego que lo voy a tener en el punto de mira e intentaré por lo menos leer algún libro más del estilo este año.
Me he encontrado con una lectura que me ha hecho quitarme la venda en muchos aspectos con cosas que puedo aportar a mi día a día, incluso me ha resonado personalmente en algunos (bastantes) aspectos.
Se lo recomiendo a cualquier persona, autista o no, puesto que se va a encontrar con situaciones muy cotidianas con consejos sobre cómo actuar.
Desconozco si este autor tiene algún libro más, pero desde luego que lo voy a tener en el punto de mira e intentaré por lo menos leer algún libro más del estilo este año.
August 13, 2024
Lectura muy recomendable tanto para personas en el espectro como para sus familiares. Muy completo y bien explicado.
June 12, 2025
Es un libro para tener de referencia la única pega que le pongo es el lenguaje inclusivo que me sacaba de la lectura, es un problema mío lo reconozco. Por lo demás, tiene todo a su favor ayuda a conocer y a sacar perjuicios y ver el mundo de l@s autistas de una forma muy cercana, ojalá poder asimilar todo bien para estar a la altura que se merecen los neurodivergentes en este mundo de neurotípicos tan cruel en la mayoría de las veces con ellos.
He de volver a el para releer las frases y detalles que he subrayado, gracias por libros así
He de volver a el para releer las frases y detalles que he subrayado, gracias por libros así
Read
December 14, 2021Necesito procesar todavía cómo me siento sobre esta lectura.
Volveré más adelante para mi reseña.
Volveré más adelante para mi reseña.
February 23, 2024
Un libro que debería leer todo aquél que sea profesional de la salud mental, maestro, madre/padre o adulto que desee entender mejor esta condición tan injustamente desconocida.
March 9, 2024
es buenísimo. Es súper esclarecedor entiendo q para personas dentro del espectro pero también me parece súper importante para amigues familiares parejas de personas con “tea”, explica cómo funciona el cerebro autista en muchas situaciones cotidianas y como puede chocar con uno de persona neurotipica, como al final todo pasa por un esfuerzo constante por adaptarse al neurotipico y las consecuencias de esto q son duras … sin embargo no lo plantea como una desventaja sino como otra manera de enfrentarse al mundo, me ha dado un poco de esperanza. aunq creo q la realidad es bastante cruel en este sentido (el tampoco creo q lo intente pintar como algo fantástico pero sí que no lo plantea como un problema). Creo q es un muy buen acercamiento al “tea” lo releeré.
May 29, 2024
Muy buena guia para aproximarse al mundo autista desde una mirada muy humana. En algunos momentos se me ha hecho un poco técnico, no obstante ha sido francamente útil para poder abordar un caso con el que estoy trabajando. Gracias.
September 11, 2024
Absolutament imprescindible per conèixer el pensament neurodivergent.
November 21, 2025
He leído este libro para comprender mejor a una persona muy cercana y hacernos la vida más fácil. No puedo dejar de agradecer a Daniel este tremendo trabajo, ha sido un antes y un después. Lo hemos llenado de post-its.
December 9, 2022
Buen libro sobre qué es el autismo y como afecta en el dia a dia, aunque me han faltado consejos, dado el título del libro, por lo que me esperaba mas consejos y herramientas.
Le bajo una estrella por que en ocasiones haba de "autismo funcional". Detesto el término "funcional" porque deja sin ayudas a muchas personas que las necesitan (las que son "funcionales") y es un sistema injusto y discriminatorio. Si alguien quiere leer sobre el tema: https://planningacrossthespectrum.com...
Le bajo una estrella por que en ocasiones haba de "autismo funcional". Detesto el término "funcional" porque deja sin ayudas a muchas personas que las necesitan (las que son "funcionales") y es un sistema injusto y discriminatorio. Si alguien quiere leer sobre el tema: https://planningacrossthespectrum.com...
January 22, 2023
Primera lectura del año! Y esta es muy personal.
Hace unas semanas me diagnosticaron autismo, y es un diagnóstico que venía necesitando porque ya habían muchas cosas de mi misma que no entendía y sabía. No estoy rota, ni soy una excéntrica ni dramática, simplemente soy autista. Ha sido un alivio, y encontrar a Daniel Millán López y su libro más aún.
Lo recomiendo encarecidamente que se lea, especialmente si estás dentro del espectro
Las ilustraciones de Michi son muy divertidas, tremendamente 'relatable' y aportan ese punto visual que tanto necesito al menos en libros de este tipo, más académicos!
Me ha gustado muchísimo, muy informativo y con un lenguaje muy amigable pero a su vez muy correcto, que no se hace nada pesado aunque no hayas leído nunca un libro de psicología.
Libro recomendado sobretodo a las personas del espectro, pero también ayudará a familiares y amigos de estas personas si están dispuestes a aprender más sobre elles.
Hace unas semanas me diagnosticaron autismo, y es un diagnóstico que venía necesitando porque ya habían muchas cosas de mi misma que no entendía y sabía. No estoy rota, ni soy una excéntrica ni dramática, simplemente soy autista. Ha sido un alivio, y encontrar a Daniel Millán López y su libro más aún.
Lo recomiendo encarecidamente que se lea, especialmente si estás dentro del espectro
Las ilustraciones de Michi son muy divertidas, tremendamente 'relatable' y aportan ese punto visual que tanto necesito al menos en libros de este tipo, más académicos!
Me ha gustado muchísimo, muy informativo y con un lenguaje muy amigable pero a su vez muy correcto, que no se hace nada pesado aunque no hayas leído nunca un libro de psicología.
Libro recomendado sobretodo a las personas del espectro, pero también ayudará a familiares y amigos de estas personas si están dispuestes a aprender más sobre elles.
February 20, 2025
Lo he disfrutado mucho. Está escrito en un lenguaje cercano y ameno, pero basándose en una bibliografía bastante extendida y bien citada. Las ilustraciones son muy amigables y bonitas y ayudan a reforzar algunos conceptos. Me gusta también cómo está estructurado, ya que primero sienta las bases de lo que es el autismo y luego va desgranándolo poco a poco, finalizando con unos cuestionarios.
El único "pero" que le pongo es que tiene bastantes faltas de ortografía, pero nada fuera de lo habitual. Seguiré el trabajo de Daniel (y de Marisa) de cerca.
PD: me gusta que esté escrito en lenguaje inclusivo y se pare un momento a explicar por qué lo hace. Habrá a quien le pueda molestar o sacar de la lectura, pero yo lo valoro positivamente.
El único "pero" que le pongo es que tiene bastantes faltas de ortografía, pero nada fuera de lo habitual. Seguiré el trabajo de Daniel (y de Marisa) de cerca.
PD: me gusta que esté escrito en lenguaje inclusivo y se pare un momento a explicar por qué lo hace. Habrá a quien le pueda molestar o sacar de la lectura, pero yo lo valoro positivamente.
June 23, 2025
Excelente manual para gente en el espectro, pero también para familiares y docentes. Me ha encantado constatar que, a pesar de mi (limitada) formación, no tenía gran idea acerca de la CEA y de cómo son las personas en el espectro.
A diferencia de otros autores y aun siendo un manual de psicología bien documentado y riguroso - que no te engañe su simpática portada, es un libro bien serio - el autor está actualizado y libre de prejuicios, es un experto en la CEA y además trabaja día a día con personas en el espectro.
También es el primer libro que leo íntegramente escrito en lenguaje inclusivo.
Muy recomendado.
A diferencia de otros autores y aun siendo un manual de psicología bien documentado y riguroso - que no te engañe su simpática portada, es un libro bien serio - el autor está actualizado y libre de prejuicios, es un experto en la CEA y además trabaja día a día con personas en el espectro.
También es el primer libro que leo íntegramente escrito en lenguaje inclusivo.
Muy recomendado.
May 16, 2024
Un libro interesante que te lleva a reconocer las necesidades y las situaciones que viven las personas en el espectro y como nosotros los no estamos en el espectro quizás no comprendemos de una manera apropiada los comportamientos y el actuar de ellos, nos lleva a través de una seria de recomendaciones y consejos como son lso diferentes comportamiento y quizás como podrían apoyar para mejorar las diferentes situaciones que se viven.
May 20, 2025
súper didáctico y relevante! gran libro con un montón de recursos y herramientas para personas en el espectro, familias y contextos cercanos, y profesionales. como parte del último grupo, me parece un primer acercamiento a lo que significa ser autista que es tan esclarecedor como riguroso. el tono del libro es muy accesible y se siente, como su nombre indica, como una guía de supervivencia: un aliento de esperanza y una reivindicación de la diferencia y la pertenencia 💪
February 25, 2024
MARAVILLOSO
Es increible lo imprescindible que se vuelve cada página para quienes tenemos diagnóstico reciente para ayudarnos a abrazarnos más y armar un rompecabezas que teníamos desde años, gracias por esto !
Es increible lo imprescindible que se vuelve cada página para quienes tenemos diagnóstico reciente para ayudarnos a abrazarnos más y armar un rompecabezas que teníamos desde años, gracias por esto !
February 5, 2023
El mejor libro de autismo que he leído. Indispensable para cualquier persona autista, familiar o profesional de la salud y en general cualquier persona debería leerlo
March 19, 2023
Un imprescindible en la biblioteca de cualquier profesional de la psicología o persona que trabaje diariamente con peques.
May 15, 2023
Revelador! Escrito en un lenguaje muy sencillo y con conceptos tan profundos.
July 23, 2023
Guía molt complerta enfocada tant en infants com en adults.
December 22, 2023
No está mal. Pero me pensaba que sería, literalmente, una guía. Es más bien un libro de conocimiento sobre el autismo, y ya digo que no está nada mal. :)
December 28, 2023
Como neurotipica me he gustado mucho para poder entender y buscar el equilibrio entre todes. Un abrazo 🤗
June 24, 2024
Ojalá hubiera empezado por este libro: es la base que se necesita de lo bien resumido que está.
September 29, 2024
Lo recomiendo tanto para personas en el espectro como para familiares. Ameno, facil de leer y actualizado.
Displaying 1 - 30 of 35 reviews