La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s'enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d'ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí.
A partir d'aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l'amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística.
A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l'amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.
Ara ja tinc la confirmació científica de l'estat volàtil en el qual m'he instal·lat l'últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d'estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d'unes lleugeres ales d'espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s'enamorarà d'aquella altra.
Empar Moliner i Ballesteros (Santa Eulàlia de Ronçana, 16 de desembre de 1966) és una escriptora catalana, que escriu en llengua catalana i castellana. La seva literatura es caracteritza pel sentit de l'humor i per una visió crítica de la societat contemporània i les seves contradiccions.
New Contemporary Menopausal Literature, I suppose. (p. 75)
I was mostly annoyed by the narrator, except for those rare moments when the style clicked. It's certainly not something I would read. Or I would, if I were researching the workings of the cishet family for an academic text.
És un llibre de lectura ràpida en què es parla, entre altres coses, de l'entrada de la protagonista a la menopausa i dels canvis que això li porta. M’ha agradat com ho explicava. El pensament recurrent de la protagonista respecte al proper embolic del seu marit amb una companya de feina m'ha cansat una mica. Ara que l'he acabat m'obriria una ampolla de bombolles per mi sola... I m'ha fet gràcia llegir una frase que justament fa dos dies jo li deia a la meva filla mentre esmorzàvem parlant d'experiències viscudes "la Gretchen diu que el seu estat natural seria estar embarassada sempre". El meu també.
L’història és fantàstica, les reflexions que fa Empar son una meravella; m’han fet entendre un aspecte de la vida que més prompte que tard arribarà. No obstant això, el final no m’ha agradat gens: sembla com si no haguera sabut com acabar l’hiostòria i l’ha resolta d’una maneta molt abrupta i sense massa sentit.
The author seems to have a lovely relationship with parenthesis (almost every page of the book has a couple sentences that use them, and some have a lot of them). I didn't enjoy this story much, so many non sense descriptions! It has however, a few humorous points.
No resisteixo la prova en pijama gruixut. Ell m'estima (m'estimava) asseguda en un tamboret de bar de vins, amb talons, parlant de pintura, coneixent tots els noms de totes les ampolles de vi de la nevera transparent, sabent quina és la cançó que sona al fil musical sense dubtar gens, veient com es fa de nit. Si vull que no m'estimi, només li haig de dir que compri bosses d'escombraries. Si vull que m'estimi, m'haig de destruir.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Jamás leí un libro de Empar Moliner y me aventuré al ser uno de los libros más vendidos últimamente. Definitivamente, la gente es muy rara. Libro cortito que cuando lo terminas te parece haber leído mil páginas, en ningún momento te atrapa. Parece más un diario personal que un libro de tanto renombre. Bastante truñamen.
Per als qui estan al final dels 40 i ja han tingut (o no) criatures, separacions, desenganys personals i peofessionals... i per les que estan a punt d'entrar en la menopausa. Espectacular com per rebre el premi Ramón Llull, no. Millor que altres novel•les seves, sí. No n'espereu gaire més enllà d'un retrat generacional parcial.
Un poquito de amor-odio hacia esta novela, no voy a mentir. Supongo que porque me ha gustado MUCHO la manera de escribir de Empar, pero me ha parecido una historia extraña (no en el sentido de qué rara, ui, si no de... ¿por dónde cojo esto o lo otro?) y para la que he necesitado trabajar mucho en mi misma para mirarla desde lo objetivo y así poder disfrutarla (de ahí que la empezara hace casi un año y no la retomara hasta hace 5 días). Aún así, es impactante, tiene algunas frases que te dejan un poquito roto y cosas muy bonitas que te hacen disfrutar un poquito (más) de las pequeñas cosas de la rutina.
BENVOLGUT ALCOHOL La idea no és del tot dolenta, fins i tot a estones m'ha fet riure i m'ha entretingut, però en molts moments m'ha cansat una mica. És massa reiterativa, va donant voltes amb el mateix concepte una vegada i una altra. I després hi ha el tema de l'alcohol. Pràcticament no hi ha una pàgina on no es faci referència a l'alcohol o el fet d'emborratxar-se. Al principi fa gràcia, és curiós, però més endavant es fa pesat que sempre acabi recorrent al mateix tema.
Quan llegeixes un llibre és important identificar-se o bé amb la història, o bé amb el/la protagonista. O si més no, gaudir de l’escriptura, de com està escrit. En aquest cas jo ni amb una cosa ni l’altre. Venint de l’autora, m’esperava més ironia, però sona més afectada del que vol semblar. No se’n riu del que li passa, més aviat se n’entristeix. Ah! I una darrera cosa. L’ús de les frases entre parèntesi. De 215 pàgines n’hi ha 173 que tenen com a mínim una frase entre parèntesi.
Divertidíssima. Punyent. Mordaç. El millor que he llegit de na Moliner. Els personatges estan descrits (per la protagonista) amb una profunditat que no trobareu enlloc. Escrita amb una precisió mil·limètrica, sona tan versemblant que la protagonista podria ben ser l'alter ego (en gairebé tot o només en part) de l'autora. S'ha d'haver viscut molt per a escriure una novel·la com aquesta.
Un retrato certero de la mujer madura moderna. Remei, ilustradora superventas, recién entrada en la cincuentena, afronta la bajada de estrógenos, la pérdida de visión de cerca, la incontinencia urinaria mientras ve como su marido se siente cada vez más "cómodo" con su segunda violín.
Escriure tan bé i transmetre tant, sempre amb el sarcasme i/o l'ironia de fons, m'enamora. Aquesta versió extended de la Moliner m'ha agradat moltíssim.
Molt fluix empar. Una (auto)biografia lleugerament novel·lada de l'empar on plasma els seus temors i fantasies sexuals però que en cap moment genera interès i molt menys arriba al cor.
El llibre es la història d'una dona menopausica contada amb un punt humorístic i àcid, amb un vocabulari molt ric i variat, potser el que menys m'ha agradat ha estat el final.
La història d’una dona que quan comença a sentir els primers símptomes menopàusics comença a creure que el seu marit s’enamorarà de la companya d’orquestra no m’ha semblat ni interessant ni versemblant. I la història d’un passat familiar tèrbol m’ha semblat que no s’ajustava a l història. No sabia si llegia drama, humor o un retrat del personatge. L’única cosa a favor, com enfoca el tema e l’arribada a la menopausa des d’una vessant humorística i natural.