La Espera

by Sebastià Juan Arbó

El protagonista de L’espera, l'Andreu de la Canda, és una d'aquestes creacions destinades a no morir. La solitud que el segueix, sempre en augment, com ens segueix i augmenta la nostra ombra a mesura que ens acostem a la nit, va com aïllant la seva silueta — i quan s’alça contra aquell cel de posta de les últimes pàgines és com si assumís als nostres ulls tota la desesperada esperança de l'home. Que carregat de patetisme és el moment final, tan sobri, quan abraça amb frenesí la sola companyia que li queda al món; no pas el seu fill, fantasma que s’esvaeix definitivament entre els fulgors exànimes d’aquell crepuscle, sinó el fill de la dona, l’única, que li va fer conèixer la passió—tan tardana i efímera!

352 pages, Hardcover

First published January 1, 1968

About the author

Sebastià Juan i Arbó neix a Sant Carles de la Ràpita, el Montsià, el 1902, en el si d'una família dedicada a la pagesia, que s'instal·la a Amposta quan ell té vuit anys. Als dotze anys deixa l'escola i comença a treballar de meritori en una oficina. Amb divuit anys comença a escriure una de les seves novel·les més destacades, Terres de l'Ebre.

El 1927 marxa cap a Barcelona i aviat veu publicada la novel·la L'inútil combat (1931). Aquesta obra suposa un esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l'europea, perquè s'avança al tipus de novel·la que després, a partir d'obres de Camus i Sartre, rep la denominació de novel·la existencialista.

El 1932 publica Terres de l'Ebre, i un any més tard Notes d'un estudiant que va morir boig, una obra que preocupa durant molts anys l'autor, ja que en fa diverses versions: Hores en blanc (1935) i L'hora negra (1961), que és la traducció de la versió castellana, publicada el 1955.

Amb Camins de nit (1935), torna a centrar-se en l'espai de la Ribera d'Ebre, defugint el costumisme, amb dos protagonistes, Mercè i Marçal, que han de lluitar amb gent del seu entorn i amb un passat que els impedeix desenvolupar l'amor.

En el corpus novel·lístic d'Arbó es troben persones marginades i humiliades de la societat, a través de les quals l'autor fa la seva denúncia. Els models que pren són de Dostoievski pel que fa als personatges, i d'Eurípides, pel que fa al sentit profund de l'univers amb tota la seva ficció tràgica. El resultat, és una obra que se situa a mig camí entre la modernitat i el classicisme.

Després d'un llarg silenci, que coincideix amb la guerra civil espanyola i els primers anys de la postguerra, publica la novel·la Tino Costa (1947), en català i en castellà, gairebé simultàniament. Al costat de la narració en tercera persona i de l'ambient realista de l'Ebre es troba el distanciament temporal i espacial. També hi apareix l'heroi existencial que se sent foraster en un món on no té altre remei que viure-hi, arrossegat per la fatalitat i la incomprensió.

El 1948, guanya el premi Nadal amb l'obra Sobre las piedras grises, a partir de la qual Arbó es decanta per escriure en castellà. De la seva producció en castellà, en destaca la sèrie Martín de Caretas (1955-59).

També escriu extenses obres biogràfiques, entre les quals destaquen la de Miguel de Cervantes, la de Pío Baroja i, en català, la de Jacint Verdaguer (1951).

Col·labora en diversos diaris i publicacions, entre les quals destaquen els articles publicats a La Vanguardia i ABC. Abans de tornar a escriure en català publica el llibre de memòries Los hombres de la tierra y el mar (1965), obra que permet descobrir sobretot la infantesa de l'autor i les terres que l'envoltaven i que el van influir, i que té continuació amb Los hombres de la ciudad (1982).

A mitjan anys seixanta torna a publicar obres en llengua catalana: Narracions del Delta (1965), L'espera (1967) o La masia (1975). Aquestes darreres obres, però, no assoleixen el ressò de les publicades abans de la guerra.

Mor a Barcelona el 1984. L'editorial Columna publica pòstumament (1992-1993) l'Obra catalana completa de l'autor, a cura d'Emili Rosales.