La vida i la mort d'en Jordi Fraginals

by Josep Pous i Pagès

Aquesta obra és una plasmació completa de les teories individualistes del modernisme, que plantegen un problema d’abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l’ambient. La novel·la presenta una “vida”, des que comença fins que s’acaba, entesa com a lluita per escapar al destí imposat des de fora: la voluntat i la llibertat contra les coaccions socials i el determinisme de la natura.

Paperback

First published January 1, 1912

About the author

Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 – Barcelona, 1952). Novel·lista, dramaturg i periodista. A partir de 1904 treballa com a periodista a El Poble Català, i a causa dels seus articles polítics, és empresonat durant un mes l'any 1909. Dramaturg en actiu des de 1902 a 1930, escriu una trentena d'obres de teatre, amb títols com El mestre nou (1903), L'endemà de bodes (1904), Senyora àvia vol marit (1912), Pàtria (1914), Rei i senyor (1918), Flacs naixem, flacs vivim (1919), Primera volada (1921), Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928) i Vivim a les palpentes (1931), entre moltes altres. També conrea altres gèneres literaris com narrativa breu, prosa poètica, novel·la, i reculls de conferències, destacant Per la vida (1903), Quan es fa nosa (1904), Empordaneses (1905), Al marge de la revolució i de la guerra (1937), i De la pau i del combat (1948). De fet, la seva obra més coneguda és la novel·la La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), que ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. De conviccions liberals i catalanistes manté un perfil rellevant dins la cultura i la política catalanes. Del 1937 al 1938 dirigeix la Institució de les Lletres Catalanes i és president de l'Ateneu Barcelonès. Durant la postguerra organitza i presideix l'agrupació de partits polítics catalans "Consell Nacional de la Democràcia Catalana".

Photo credit © MNAC

Reviews

[Paula]

M'ha agradat molt, sobretot a partir de la Segona Part. El llibre està ple de reflexions molt bones i també de converses molt divertides i ximples. M'ha encantat tot el vocabulari que he llegit (no diré après, perquè no seria veritat), però sí que em quedo amb algunes paraules com vituperi i cabòria. Que maco que és el català i que maco llegir clàssics que sí que valen la pena. També vull remarcar que em sembla molt xula la idea de relatar la vida d'un personatge del naixement a la mort.

"Que no veus que no s'hi pot regatejar, amb la consciència? De l'obligació feta a mitges, ningú no en sent grat."

"L'home, noi, és com el pasten els atzars del seu viure. Això de suposar que els fets que anem vivint passen i desapareixen és un engany. No hi ha res que passi, res que desaparegui!"

"Però, si les llengües eren soltes i abundoses les paraules, les idees estaven entreteixides com cireres en cistell."

[Ruben]

Final de pell de gallina. Ja em va agradar molt quan el vaig llegir a l'institut (fa 25 anys, ja…), ara l'he gaudit encara més, crec. Una història de valentia davant la vida.

[Arés]

perquè en Jordi es suïcida al final

[Xeixa]

És interessant veure un exponent d'heroi romàntic conduit amb enteresa en aquest retrat vitalici. Llegir-ho ha estat un exercici literari molt complet, he interioritzat un lèxic bastant diferent a l'acostumat i sobretot la força imaginativa d'entendre les dinàmiques socials dels principis del s.XX. Per a mi queia també una mica dins el tòpics i la narrativa grandiloqüent de superació personal i econòmica que associen a una puresa moral de voler subjugar la natura i els homes al teu poder corrector. Hi ha passatges que s’allarguen bastant dins aquest to. M'agrada la varietat i complexitat dels personatges, malgrat n'hi ha que son massa plans i que al final graviten sobre l’historia del protagonista. Un llibre amb bon fons però que no rellegiré de primeres.

[Ferranzaf]

Aquest llibre conta una historia, No spoiler

[Hector Alcocer]

Una novel·la modernista sobre la superació personal malgrat el determinisme del medi.

[SERGI LAPEIRA]

Novel·la de formació situada en el marc rural de la Catalunya de principis del segle XX. Josep Pous i Pagès construeix amb una sensibilitat extraordinària el retrat d'un jove inconformista que rebutja els camins marcats per la tradició familiar i eclesiàstica. L'escriptura, influenciada pel modernisme literari català, combina el realisme costumista amb una profunditat psicològica notable. El paisatge i la societat rurals no són simples decorats sinó forces que condicionen i oprimeixen el protagonist, donant a la novel·la una dimensió quasi tragèdica. Una obra injustament poc coneguda, essencial per entendre la literatura catalana del seu temps.

[Angie Pantigana]

Otro de los libros que me hicieron leer en el instituto y que me cautivó. Diría que fue el primer libro que me hizo llorar.
Es la historia del segundo varón de una família catalana, a quién, por tradición, le toca meterse en la iglesia, sin ningún tipo de vocación.

[Cèlia]

M'ha sorprès molt. Feia anys que tenia ganes de llegir-lo i mai no l'havia trobat.
El llibre es va tornant més interessant a mida que passa i m'ha fet adonar que cal llegir més local per gaudir més de la lectura.

[Pere]

S'hi ha de posar una mica d'esma al principi però és una molt bona història que exemplifica per què el modernisme ens segueix ressonant avui.

[Miquel Rovira]

Novel·la purament determinista. La incapacitat de l’ésser humà per poder decidir. Tot i això, al principi del llibre, en Jordi Fraginals, el protagonista, lluita per allunyar-se dels preceptes que imposa la societat, en especial del seu pare, que vol que sigui mossèn sí o sí. Però en Jordi, tot i acabar al seminari, no té fusta de mossèn.

Com no podia ser d’una altra manera (el títol ja ho diu), el llibre gira entorn de la vida d’en Jordi. Descripcions acurades i llenguatge tècnic, divers i específic. Argument molt fàcil de seguir. També, com diu al títol, sobre la seva mort. El títol mateix ja ens fa un espòiler del final. Contradictori en un llibre, podreu pensar, però esdevé un dels preceptes deterministes: la presència i coneixença del destí, i la impossibilitat de canviar-lo.

Evitant desenvolupaments filosòfics sobre el lliure albir, m’agradaria preguntar-vos una cosa: què és allò que ningú pot canviar? Que arriba a tothom sense possibilitat de evitar-ho? Mentalment ja us heu respost, i penseu que algunes de les històries que acaben de forma dramàtica, com per exemple a la sèrie de TV3 Merlí (com sabeu, encarada a la filosofia), volen mostrar precisament això: encara que creguem el contrari, la incapacitat humana per poder decidir.
 

[Juan Antonio]

Editorial Selecta 1947

[Sònia Sureda]

Una molt bona novel•la que tinc ganes de rellegir.

[Joaquim Alvarado]

La trama és la història d'un home contra el món, una persona nascuda en un lloc equivocat, en un moment equivocat, enmig d'unes convencions socials que no pot comprendre ni assumir. Bon retrat de la societat de l'epoca i de les possibilitats de riquesa que hi havia a l'Empordà en aquells moments (agricultura, boscos, ramaderia, comerç,...). Malgrat que no aguanta el pas del temps (novel·la gens apta per a gent acostumat a un llenguatge actual), obra molt interessant per als estudiosos de la literatura modernista (els especialites diuen que fou la darrera novel·la modernista), així com per als interessants en l'època.

[Victor Padro]

Es el relato de la vida de Jordi, Predestinado a una vida religiosa que él no queria, es su lucha por poder decidir su trayectoria. Muy bien transmitidas las emociones y pensamientos de los diferentes personajes que intervienen. Plasma la catalunya de principios de los 1900´s o finales de los 1800´s :pagesia, casa pairal y caciquismo, organización social y fiestas de entonces. Es de un léxico muy rico y algo antiguo que le da un toque literario.

[Natxo Cruz]

Magnífica crònica de l'honestedat i la rebel·lió contra el costum. Una foto nítida de l'Empordà dels nostres rebesavis. Un gran llibre en català

[Santi Fonfría]

Molt bé. Un català prefabrià modernista, preciós i recarregat. No és tan bo com els russos però almenys et parla de tu a tu com a català

[Carlos Rabadán salas]

Me ha parecido un libro que no conseguía lo que pretendía, debido a que trata "objetivamente" la lucha del individuo contra la sociedad (o las tradiciones), tema que a mi parecer debería ser pasional y profundo. La parte que más me gustó es la "psicológica", precisamente por lo que he dicho antes, por que se distancia de esta innecesaria "objetivización" en la que tanto se ha empeñado el autor.

Así que pese a que es un claro ejemplo del ideario modernista catalán sigo prefiriendo la palabra viva de Maragall.