Entusiasta, inconformista i hilarant, Maria Nicolau ens obre les portes a una cuina rica, sostenible, apassionada i, sobretot, coherent. Una cuina explicada a través de la història i la ciència, la natura i la tecnologia, els episodis col·lectius i la vivència íntima. Per què l’'olla és l'’invent primordial de la civilització? Què ho fa, que els pastissos s’'inflin al forn? Com és que només comprem salmó i lluç, tenint el Mediterrani ple d’'altres varietats de peix? En aquest llibre, molt més que receptes, trobareu una cuina que respon a la necessitat de subsistir, però també al goig de compartir, i que ens recorda que nosaltres som els últims responsables de la manera com vivim.
Maria Nicolau és cuinera d’ofici i per vocació. Ha treballat més de vint anys en una pila de restaurants de Catalunya, Espanya i França, i ara viu, cuina i escriu en un poble de tres-cents habitants en plena natura a Osona. Ha escrit Cuina! O barbàrie (2022). És col·laboradora habitual d’El matí de Catalunya Ràdio, del Tot es mou a TV3 i del diari El País. Ha estrenat Cuina salvatge a la plataforma de continguts digitals 3Cat i sempre la podreu trobar fent soroll a les xarxes socials.
Quina troballa! No esperava que el llibre que més compartiré i regalaré aquest any sigui un llibre de cuina. Però l'encert ètic dels plantejaments fa que sigui el llibre que necessito i que al meu voltant fa tot el sentit. Recomanable a tothom que tingui la sospita que estem vivint malament i necessiti posar-hi cara. Nicolau parla des del meu present (el sap, el veu) i m'assenyala tota la saviesa que deixo enrere. El llibre fa venir ganes d'anar a comprar peix sense saber quin peix es va a comprar, demanar-lo brut, aprendre a netejar-lo. Fa sentir culpa per anar a comprar pa dolent, per sopar distret qualsevol cosa, per ser mandrós amb el menjar. Ho torno a lligar amb Ferrater (que _és_, suposo, el llibre de l'any, per mi); a la idea que no tenim pares, que no ens eduquem bé. A Arizona vaig tenir una cita de Tinder amb una noia d'origen mexicà i em va dir una cosa ben curiosa: que envejava el meu nacionalisme. Ningú aquí diria això. Però és que els seus avis no havien volgut ensenyar castellà als seus pares, i ella en sabia engrunes. Tan fort havia estat el complex d'americà (i la por al racisme, imagino). Doncs el mateix amb nosaltres: hem desaprofitat un llegat. Hem d'aprendre a comprar, a cuinar, amb un llibre, com si les nostres àvies no n'haguessin sabut un niu. Però no els ho vam preguntar, i elles es van creure que el món avançava tant que aquell coneixement ja no era coneixement. Se'l van deixar perdre, perquè aquella saviesa no ho devia ser. Acomplexats, o encisats per la brillantor del progrés, van pensar que allò que sabien ja no valdria, i avui ho trobem a faltar. Tota una lliçó. En fi, emocionant, ètic, clau. Li perdono fer-me emocionar a l'últim capítol (m'ha encertat la vida tant que ha clavat el nom de la iaia). No sé si em treurà de la barbàrie (perquè la falta de temps, la improvització, té factors difícils de calibrar) però hi tornaré molt, hi tornaré sovint.
És un assaig de cuina que enganxa com una novel·la però al llegir-lo és inevitable no pensar en el parlar de la Maria Nicolau i alhora és un receptari que mostra saviesa, experiència i tradició però que es presenta com un esbós sobre el qual cuinar lliurement. En definitiva, una joia de llibre.
com la Samin Nosrat al seu Salt, fat, acid heat na Maria Nicolau torna a fer enamorar-me del procés de cuinar i de com entendre-ho en les seves dimensions
4,5 ⭐️ Serà dels llibres que a partir d’ara més regalaré. També serà un llibre que consultaré, he llegit trucs que m’aniran bé a la cuina. I és que “Cuina! O barbàrie” explica receptes i trucs molt útils, però aquest llibre és molt més que això. És una idea de vida lligada al que comprem, a allò que mengem, com i amb qui. Tot el que envolta el menjar és molt important ara i sempre ho ha sigut. Nicolau ho reivindica, ja era hora que algú posés la cuina al centre. És un llibre que desvetlla, sacseja, recorda i obre els ulls al lector/a. En definitiva, és una lectura imprescindible!
Us deixo un fragment dels que alimenten: “Preguntem-nos-ho i reflexionem si és veritat que la cuina és difícil i porta feina, o si no és simplement que ens fa mandra i que no ho hem ni provat. Valorem si ens ho volem mirar des del sofà o ens aventuraren a deixar que la vida ens embruti, ens travessi i ens trabuqui com una onada, per quedar-nos desorientats mastegant terra i escopint aigua, rient de quatre grapes i estossegant feliços.”
Em costa molt fer una classificació d'aquest llibre.
Podria ser un llibre de cuina, perque efectivament aporta indicacions per executar receptes culinàries.
Podria ser un llibre de filosofia, perque per fer-ho explica el per què de cadascuna de les tasques i recomanacions des d'un punt de vista gairebé existencialista i amb una convicció mística de com fer-ho bé.
Realment és una meravella, amb una lectura molt amenta i, sense cap mena de dubte, resulta molt útil en la part aplicada.
Crec que és el primer i únic llibre que mhe llegit del qual tenia TANTES expectatives i les ha superat TOTES. Li tenia moltíssimes ganes i ha sigut tot el que m'esperava i més, tant de bo n'escrigui més 🥹🥹🥹 i parli de les croquetes i de l'arròs, seria el meu somni 💘
He après, he rigut i m'he emocionat. Quin gustàs llegir un llibre de cuina que parla de cuinar. Que com qualsevol art està interconnectada amb totes les altres i amb la nostra vida i entorn. I com en sap la tia! Més Maria Nicolau i prou ja de llibrots amb mil receptes que sabem que no farem mai.
Visc amb la por de que la Maria Nicolau m’enxampi comprant peix. Maria, jo a la peixateria no estic ni deu minuts, però no es perquè ja porti el peix que compraré pensat de casa, o si. El que pasa es que la meva peixetera que es de les bones, l’envia cada dia les fotos de la paradeta a un grup de whatsapp, així que si porta cintes, no me les perdo, li encarrego i després o passo a buscar. M’ha encantat aquest llibre, deliciós en tots els sentits, gràcies per posar llum a les patates on abans i habia foscor, no es pot dir d’aquest llibre res que no hagi dit abans en Joan Roca, te raó en totes i cadascuna de les seves paraules.
És un llibre de receptes de cuina? Sí, però és molt més que això. És un assaig gastronòmic, una reflexió sobre el què mengem i com mengem, una crítica de la indústria alimentària i el seu menjar ultraprocessat, una guia de sostenibilitat i aprofitament d'aliments, un recull de memòries familiars, perquè per a la Maria la Cuina és transmissió de la memòria familiar i també de la cultura d'una terra.
Qui no recorda el rostit, el sofregit, els canelons, l'escudella de la mare (o pare) o l'àvia (o avi)? I aleshores evoca aquell passat compartit, aquella sabiduria que traspassa generacions?
Jo recordo, quan encara estava a casa, observar la meva mare cuinant, aprendre d'ella i després reproduir. I sobretot sentir que cuinar pels altres és un acte de generositat i amor.
Doncs tot això ens ho explica la Maria Nicolau en aquest extraordinari llibre, ple d'anècdotes, de curiositats, de consells pràctics, amb una energia explosiva i molt d'humor.
Súper interesante, como anecdotario y como aprendizaje. Casi me ha convencido para limpiar pescados y trocear diversas carnes yo misma. Menos mal que no como animal muerto ya, porque vaya trabajazo.
Me lo recomendó mi padre, y me daba pereza leerlo, pero su olor y el tacto infinitamente suave de sus páginas me animó a hacerlo. ¿Sueno como una psicópata? El caso es que es un muy buen libro. Tiene mucho humor, mucha ciencia, muchos sentimientos hacia la comida, trucos para evitar el despilfarro de comida y una excelente crítica al sistema de alimentación actual que, en mi opinión, solo atrae sin ofender a nadie. Y tres o cuatro recetas, porque estas solo están como excusa para que la autora nos cuente cosas. Creo que me daría miedo la autora si trabajara para ella en un restaurante, pero he devorado su libro. Ahora mi padre limpia los champiñones con un trapo en lugar de con agua y le salen mucho más ricos.
Si bé és cert que inclou algunes receptes, en contra del riu de gent que el qualifica de receptari, puc dir que aquest llibre hauria d'ésser gairebé obligatori si t'agrada la literatura i la cuina. És llegeix com qualsevol novel·la. T'evoca records, experiències i olors. És història.
Aquest llibre t'ensenya a cuinar, t'ensenya que fer-ho pot ser un plaer, però que per sobre de tot, és una decisió política. Cuinem bé, gaudim-ne, i oblidem-nos del supermercat! El món no canviarà pas mentre comprem entre prestatges d'envasats.
Mi relación con la cocina consiste en consumir los restos de comida que hay en el frigorífico combinándolos por colores y formas, un criterio similar al del primero que decidió comer melón con jamón y menos arriesgado que quien pensó que sería una buena idea comerse lo que saliese del culo de una gallina.
Por lo tanto no es que no lea libros de recetas de comidas sino que éstos se esconden de mí cuando entro en una librería o biblioteca.
Pero este es un caso especial ya que oí unos comentarios de JJ Millás sobre las columnas de María Nicolau y eso son palabras mayores. Cualquier cosa que diga Millás la voy a seguir así que espero que no se tire por un puente, ya que ahora no está mi madre para que me diga “y si tus amigos…”
Ah, si, el libro. Muy entretenido, con ingredientes tan variados como Cicerón, Abraham Wald o Rocio Jurado, que maridan perfectamente.
Y lo mejor de todo, que ya no tengo que esconderme cuando unto pan por sartenes y ollas.
Una joia de les que cal rellegir un cop i un altre. La Maria Nicolau sap posar-se els lectors a la butxaca amb un estil irònic, divertit, ple de girs populars i d'expressions acurades i aconsegueix que la història de la sarsuela de peix o que les maneres de poder coure les mongetes es converteixin en uns bons exemples de literatura. Erudició, química i experiència personal per donar-nos a conèixer la tradició culinària catalana.
Gràcies a la Nicolau he tingut ganes de cuinar, que és el que ella pretenia: demostrar que la cuina és civilització, que hem de fugir dels precuinats, del take away i de les excuses per no posar-nos-hi i que cal provar el plaer de compartir el que preparem, encara que sigui senzill, com un dels goigs de la vida.
Escrit des de les entranyes. Et rasllada al perque de la cuina, el seu valor. O cuinem o s’ens mengen. La cuina es supervivencia, es vivencia i autenticitat. Cuina basica. Sense receptes. Nomes indicacions. L’autora es sartastica, escriu molt be. Llibre se tauleta de nit i consulta. Referencies historiques, culturals
Si quieres regalar un libro a un amigo que le guste comer, este es tu libro. La autora nos cuenta muchas cosas de forma sincera y divertida sobre la cocina catalana, en su mayor parte, su vida, familia y experiencia como cocinera. Un libro ameno y sensato. Muy recomendable.
Un espectáculo de libro! Gran descubrimiento María Nicolau, sabia comunicadora, me hizo reír y emocionar a partes iguales. “¡Saber cocinar quiere decir saber dialogar con la despensa!”
Muy divertido a la par que muy didáctico. Aprendes no solo a cocinar sino a entender el porqué se cocina de una u otra manera, todo aderezado con mucho humor.