El llibre narra les experiències de l'autora durant el viatge a Leningrad el 1980, on va ser convidada per Edicions Progrés de Moscou per escriure sobre el setge de Leningrad durant l'ocupació nazi. A través d'entrevistes amb supervivents i la seva immersió a la ciutat, Roig ofereix una crònica personal i testimoni de la història.
Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991) fou una escriptora en català de novel·les, contes, assaig, reportatges i articles periodístics. Va presentar i dirigir diversos programes de televisió, mitjà en el qual va excel·lir com a entrevistadora a escriptors de generacions precedents.
Novel·la Ramona, adéu! (1972) El temps de les cireres (1977) L'hora violeta (1980) L'òpera quotidiana (1985) La veu melodiosa (1987)
No ficció Els catalans als camps nazis (1977) L'agulla daurada (1985) L'autèntica història de Catalunya (1990) Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1992)
Ha sigut increïble descobrir a la Montserrat Roig a través de l'Agulla Daurada. Això d'anar una mica enrere en el temps i veure que tot ha canviat moltíssim deu sonar a tòpic però realment ha sigut una autèntica aventura. És sorprenent com era viatjar fa menys de mig segle sense telèfon i sense internet, m'imagino que era molt extrany a tot arreu però en un país com la Rússia d'aquell moment em fa la sensació que ho era una mica més d'extrany. Provablement extrany no és la paraula però per mi ho està sent llegint-la i imaginant-m'ho. La presencialitat i el buscar la comoditat en la incomoditat també han sigut dos conceptes recurrents en la lectura. Ella enyora una Barcelona que no existeix en una Rússia que tampoc existeix. És inacabable la de cites històriques que hi caben en aquestes pàgines, la història dels balenons dels txuktxi, el treballador de museu que feia visities guiades a les parets despullades durant el setge... L'essència periodística i la manera d'escriure, en fi, una passada. També m'ha anat molt bé per a poder respondre la pregunta de: amb quin personatge històric t'agradaria prendre un cafè o una birra? Jo tinc clar que ara diria la Montserrat Roig, quina tia.
El vaig llegir fa quinze anys, tot i que en recordava poca cosa. Tenia curiositat per veure com havia envellit. I és cert que al començament hi ha certa exotització de la cosa russa. Pel que fa a la resta, l'obra és més vigent que mai i no et deixa indiferent. Un testimoni esgarrifant del que suposa una guerra i el trauma col·lectiu que deixa. Mentre un llegeix el llibre té la impressió que això ja és un tema passat i que no tornarem a caure en el mateix parany. En canvi, mirau la situació en què ens trobam més de 80 anys després...
This entire review has been hidden because of spoilers.
Es tracta d'un llibre un pèl estrany, que combina moltes coses però que sap combinar-les bé malgrat que potser no totes interessin tots els lectors: anècdotes personals, opinions que comparteixo, experiències literàries, lectures d'història, arquitectura i urbanisme, testimonis reals... Tot molt ben travat, amb un estil poètic i alhora concís i contundent. Tot i que han passat uns anys i algunes coses potser no són actuals, no pot negar-se que és una bona lectura que no deixa indiferent.
L'any 1980, Montserrat Roig va passar uns mesos a Leningrad (l'actual Sant Petersburg) per recollir testimonis sobre el setge que va patir la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. La seva estada, coincident amb les nits blanques, li permet conèixer la ciutat, els seus habitants i la seva història. 'L'agulla daurada' és un recull de totes aquestes experiències.
És el primer llibre de Montserrat Roig que llegeixo, i me m'enduc un regust agredolç. M'ha agradat com escriu, el caràcter feminista que traspuen les seves paraules, i m'atrauen bastant les històries emmarcades a la Segona Guerra Mundial. No obstant, les entrevistes i històries del setge, que m'ha encantat descobrir, no apareixen fins més enllà de la meitat del llibre, precedides per capítols on Roig detalla la vida i l'obra d'artistes russos (el poeta Puixkin sobretot) i algunes de les seves experiències a la ciutat. No està malament el que explica en aquesta primera part, però malauradament no hi he connectat i se m'ha fet llarg.
Un llibre que a mi s hem va dividir en dues parts, una més feiixuga amb en Nikolai com a interpret, molta historia dels tsars etc i quan arriva el segon interpret i entre més profundament al setge de Leningrad es torna una cronica esplendida.
És un bon treball de documentació sobre el setge a la ciutat de Leningrad durant l‘ocupació nazi. A cavall d‘una descripció detallada del que va passar, a través de la veu dels testimonis russos, i de les impressions i experiències de Montserrat Roig durant els dos mesos que va ser-hi. M‘ha semblat molt interessant la xarxa d‘escriptors, poetes, filòsofs que l‘autora va filant. De fet, he quedat bastant astorat de veure com d‘oblidades tenim les obres russes. Trobo, potser, que la quantitat i qualitat d‘experiències que narra Roig són una mica inflades per haver-hi estat només vuit setmanes. De totes maneres, és part de la narrativa que fa el llibre més agradable, certament.
La literatura de Montserrat Roig és de qualitat suprema, això ja ho sabem. Aquest llibre és una finestra a "l'ànima russa", mirada amb ulls occidentals, mitjançant el record d'un dels episodis més foscos de la Història contemporània: el setge nazi a Leningrad. M'ha agradat viatjar amb Montserrat Roig a la pàtria de Dostoievsky, de Gorki, de Xostakovitx i de Puixkin a través del seu llegat.
no l’he acabat perquè m’avorria molt… pensava que explicari, tal com diu al pròleg, les seves experiències a Rússia; i m’he trobat que la meitat del llibre explicava la història de Rússia. A més, sense tenir nocions dels fets que explica, costa de seguir-los, ja que molts d’ells els dona per entesos, suposo que pel moment en què va ser escrita l’obra. Les parts en què es descrivia la seva experència, però, són maquíssimes.
This entire review has been hidden because of spoilers.
"Vaig trobar la meva gent com si l'hagués deixada en una fotografia antiga: els mateixos gestos, les mateixes paraules. Algunes històries noves, amics que es quedaren sense feina, ruptures amoroses. La vida a la ciutat on habites sempre és repetitiva. I tots esperant un miracle, que és una manera de continuar."
El llibre brilla en el relat dels dies del setge de Leningrad, i en la narració de la vida de personatges com Puixkin. En canvi, els fragments de l’estada de la Roig a Sant Petersburg no aporten gaire i a estones se m’han fet pesats.
Feia dies que arrossegava aquest llibre perquè he hagut de fer diverses interrupcions lectores per la universitat. Tot i així, crec que l'he llegit en el moment ideal: hi ha llibres que de vegades comencem quan no és el moment, i d'altres que llegim en el punt precís en què tocava llegir-los. Aquest ha estat dels segons. La prosa plana i fàcil de la Roig ha sigut la companya perfecta pels diversos trajectes en transport públic farcits de distraccions. El llibre, en teoria, hauria de parlar del setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però si som sincers, les tres primeres parts se les passa parlant de Puixkin, Dostoievski i d'altres autors peterburgesos de l'estil. No és fins al final que se centra exclusivament en l'esdeveniment històric que va anar a investigar els anys vuitanta. No hi fa res, però. Sentir-la (i sí, sentir-la perquè quan escriu sembla que parli) divagar sobre la vida i l'obra de Puixkin amb una passió com la seva m'ha fet venir unes ganes inaguantables de llegir el que tothom diu que és el més gran autor rus. Crec que aquest hivern tocarà agafar l'Eugeni Oneguin que em van regalar fa dos anys per Nadal i llegir-lo d'una vegada per totes. Ah, i les ganes d'anar a Sant Petersburg només fan que créixer exponencialment amb cada llibre que llegeixo que en parla.
Indiscutiblement, una obra que contribueix a la memòria col·lectiva, amb testimonis d'una cruesa esfereïdora i una narrativa viva i lleugera que et transporta als carrerons d'una Rússia dels vuitanta encara avui desconeguda.
240 pàgines que, gràcies a l'afilada tendresa de l'autora, traspassen el paper per escampar-se sota la pell de qui llegeix. La fam, el fred i la por es fan teves, igual que ho fan l'esperança, la solidaritat i les ganes de viure.
Tenia moltes ganes d'aquest llibre perquè he llegit força crítiques que el presenten com la culminació de l'obra de la nostra estimada Montserrat. A mi no m'ha semblat de les millors, però, com molt bé conclou ella, "la vida, a la ciutat on habites, sempre és repetitiva. I tots esperant un miracle, que és una manera de continuar". Continuaré esperant el meu.
Crònica de l'estada de la Montserrat Roig a Leningrad durant l'any 1980. Mentre que a la primera part del llibre ens dibuixa una barreja de vivències pròpies amb històries èpiques de la ciutat i els seus il·lustres (amb molta presència de Puixkin i Dostoievski), a la segona part posa el focus en les entrevistes d'aquells testimonis -principal objectiu del viatge- que van patir el setge de Leningrad al llarg de la Segona Guerra Mundial. La prosa de la Montserrat és excel·lent, té la capacitat de travessar la pell i instaurar-te emocions duríssimes amb una facilitat esfereïdora. És un plaer molt gran llegir la seva ment, i a més, en la nostra llengua.
“L’Agulla Daurada” et transporta a l’URSS dels 80, al Leningrad que quaranta anys abans havia viscut una de tragèdies més importants del món modern. Els testimonis dels supervivents i les seves històries glaçen la sang amb petits gests i diàlegs, lluny de les narratives èpiques o l’anàlisi rigurós dels fets.
Reconec que hi ha parts del llibre que se m’han fet una mica feixugues, segurament per la quantitat de text històric que, tot i que és densa, cal aportar per contextualitzar la història dels personatges.
L’únic que em queda per dir és que espero algun dia poder veure els cels grisos de Leningrad amb els mateixos ulls que els de l’autora. 🤍
La Montserrat Roig ens presenta una investigació sobre el setge que va succeïr a l'actual Sant Petersburg, això ho fa a través de la vida de personatges il·lustres de Rússia i de testimonis de persones que van aconseguir sobreviure a la guerra i a la fam. Fora de lo esperat és un llibre que et permet molt conèixer a l'autora. Potser no ho recomanaria com a primera lectura si vols començar a llegir a la Roig, però sens dubte és un bon llibre.
molt bo per entendre la revolucio sovietica a base de relats en primera persona (entrevistats x la Montserrat roig) i també la urss dels 80 descrita per l'autora mateixa, es molt fàcil fer una immersió ens els contextos explicats gràcies a les seves paraules senzilles i molt descriptives
fins passada la meitat del llibre no hi he acabat d’entrar; és cert que cita molt extensament a puixkin i de vegades et perds entre tants autors russos, però conèixer amb aquesta proximitat el setge de Leningrad és molt commovedor
Libro muy interesante que explica una historia real detalladamente. Aunque la primera parte transcurre lentamente y hay demasiadas descripciones irrelevantes, cuando llegas al final dónde se explica lo que paso en el Sitio de Leningrado es muy bonito
This entire review has been hidden because of spoilers.
Rusia siempre es un enigma, un lugar lleno de historias que, generalmente, parece una leyenda. En este libro, Montserrat nos acerca a ese lugar, y nos cuenta cómo estás personas que son tan parecidas a nosotros vivieron el sitio de Leningrado durante la época Nazi. Un libro recomendable sin duda.
Crònica de la ciutat de Leningrad, poc profund a la part històrica, amb més detall a la part literaria i amb més sentiment relatan els fets de la II Guerra Mundial. Es per llegir poc a poc i gaudir de la lectura.
Montserrat Roig es una de les primeres persones que tinc consciència d'haver admirat, ja de molt jove. La seva mort, em va semblar una tragèdia, en la que veus com se'n va una ànima necessària per tot un país. Les persones, de vegades, sí marquen la diferència, i penso que Catalunya va perdre un referent intel·lectual imprescindible, i això va tenir, i té, conseqüències.
Vaig llegir "L'Agulla daurada" durant un viatge a Rússia, a mitjans dels noranta. La simbiosi va ser maravellosa, perque el llibre em va conduir més enllà de les atraccions turísticques bàsiques, em va ensenyar a veure l'ànima russa, tan torturada i tan poètica alhora. Obviament això fa que el llibre tingui un factor personal que m'impedeix fer un judici equànim.
El recomano als que tinguin afinitat per lo rus, pels poetes, pels països ferits, i sobretot, als que segueixin enamorats de Montserrat Roig, com jo.