A L'alegria de viure trobem postals de felicitat: tres germans trapelles cantant a tot drap al seient del darrere d'un Gordini blau d'excursió amb els pares, una nena que llegeix compulsivament llibres d'Enid Blyton d'amagat, la noia enjogassada que trova l'amor de la seva vida en una discoteca de Mallorca, la dona conscient del privilegi de veure com surt el sol cada dia pel mar de Badalona caminant al costat d'una amiga, la que aplega llimones del pati de casa i en fa la llimonada més gustosa.
Decididament optimista i activa practicant de la joie de vivre, Sílvia Soler recull en aquest volum deliciós un seguit d'estampes llamineres, plenes de sal de mar i de llum d'estiu. Les cases on ha viscut, les persones que ha conegut, els records plaents de la memòria particular que configuren un mapa personal que és el seu però que podria molt bé ser el nostre.
Sílvia Soler escriu poèticament. En aquest cas un recull de relats que apel·len a l'alegria de viure. Són relats de la seva vida, intimistes i de costums.
En un dels relats, l'autora parla de la seva "comunitat fidel" de lectors i lectores. Jo em podria acollir a aquesta etiqueta i és per això que de seguida l'he comprat.
Aquest llibre m'ha agradat. I m'agrada molt la col·lecció de "L'alegria de viure" que enceta @univers.
Però us recomano, amb tota la sinceritat del món, que agafeu aquest llibre en préstec a la Biblioteca. Jo l'he comprat. És una lectura distreta, però sens dubte no és la seva millor obra.
D'ella us recomano:
•Nosaltres, després •Un any i mig •L'estiu que comença
Us seré sincera: vaig dubtar amb el darrer llibre de la Sílvia Soler. Llibre petit, preu gran. M’equivocava. Potser té poques pàgines però el contingut és immens.
Ella diu que es troba més còmoda escrivint ficció però que bonics són els seus textos explicant realitat. Un resum de tot allò que fa que la seva vida valgui la pena i que em fa pensar en tot allò que em fa viure a mi amb alegria: Viure a tocar del mar, el cafè bo, els restaurants honestos, estrenar un llibre, els seus petons, plorar de riure, escriure aquest post.
Després de dos anys on la vida no ha estat gaire amable amb mi em quedo amb les precioses paraules de l’autora sobre lectura, amistat i família on m’hi he vist molt i molt reflectida.
Si us agrada la Sílvia Soler no dubteu en llegir-vos el seu llibre més personal. Notareu, seguríssim, l’alegria de viure.
La nostàlgia (ansietat per voler tornar) del record (tornar a passar pel cor). Relats íntims de la vida de la Sílvia Soler que ens fan reviure temps passats i alhora reflexionar en l'alegria de viure.
És un llibre molt senzill. És ella explicant què la fa feliç, no té més. Me l’he llegit així pim pam i m’ha agradat bastant. Ha sigut com si fos ella que m’ho explicava tot. I mira que no és una vida molt extravagant, simplement la vida famíliar mediterrània. M’ha deixat plantejant-me quines són les coses que em fan feliç a mi.
És un llibre de lectura fàcil i àgil que et transporta, gràcies a la perfecta descripció de les emocions i a l'ús precís de cada paraula, al món de l'autora, als seus bonics records, a la seva nostàlgia i a la seva alegria de viure.
Dels llibres que he llegit fins ara de la Sílvia Soler, aquest és el que més indiferent m'ha deixat, segurament perquè és el més personal seu i, al meu parer, el més senzill. Tot i això, ha estat bé i m'ha agradat, ja que, com sempre, l'autora aconsegueix un relat quotidià i nostàlgic amb què és fàcil empatitzar i connectar.
"La nostàlgia té gust de flam Potax; la nostàlgia sona com un gronxador rovellat que grinyola; és càlida com un jersei heretat, que va balder i ha fet boletes"
Hi ha autors que tens clar que hi trobaràs quan obres un dels seus llibres, de fet els busques sabent que hi trobaràs una història que et farà somriure i que t'emocionarà. A mi em passa amb els llibres de la Soler què és el darrer llibre que m'he llegit. Es tracta de "L'alegria de viure" de la Silvia Soler publicat dins de la col·lecció "La joie de vivre" de l'editorial Univers. Ens trobem davant d'un recull de retalls de la vida de la mateixa autora que reflexiona sobre tot allò que li dóna "alegria" a la seva vida, aquesta memòria de moments viscuts que creen el mapa vital de les persones. Hi trobem records d'infantesa, el despertar a la lectura adulta, els poemes improvisats de la seva mare, les cases habitades amb els anys, l'estabilitat de la parella, l'arribada dels fills, els amics, la relació amb el mar i l'amor i la passió pels llibres. En el primer dels relats, quan explica la descoberta dels llibres amb més "substància" amb la Mercè Rodoreda, i "La plaça del diamant", m'ha fet pensar en com jo vaig donar el pas als llibres de grans. Va ser Mirall Trencat (també la Mercè Rodoreda). Me'l va recomanar la meva professora de català de l'institut, què em va dir "tu tiraràs cap a ciències, ho sé, però no oblides que els llibres són de tots" i em va plantar a les mans la novel·la. La vaig llegir als 15 anys i em va obrir els ulls a tot un món que encara em té atrapada. Píndoles de vida que et deixen molt bon gust, i sempre un somriure als llavis. Com tots els llibres de la Soler! Molt recomanable si busques un llibre per reconciliar-te amb la vida! Ideal per una tarda d'estiu!
"M'agraden les persones ben educades. I no parlo de les que segueixen les normes d'urbanitat establertes, o no només. Quan parlo de les persones ben educades penso en aquelles que són generoses, empàtiques, que s'interessen per tu de veritat quan et pregunten: com estàs? Que t'escolten la teva resposta i que procuren posar-se al teu lloc, comprendre't i, si cal, ajudar-te"
"Quan em miro els fills - ara que són adults i que em passen un pam- trobo a faltar els nens que van ser. Si s'aparegués un geni o un fada, sempre penso que li demanaria aquest desig: tornar per unes hores a un dia qualsevol d'aquells anys que la maternitat ho omplia tot, per a bé o per a mal. Tornar a asseure'm a la falda aquells infants d'ulls rodons i foscos, de cos tou i pell suau, jugar amb ells: on és el genoll? I el colze? I el melic?"
A 'L'alegria de viure', la Sílvia Soler ens obre de bat a bat la seva intimitat. Després de la lectura, entenc encara més l'essència que sobrevola a totes les seves novel•les. Una escriptura popular que toca de debó de peus a terra. Presenta una sèrie de píndoles on els records, la infantesa, l'amistat, la família, l'amor, entre molts d'altres temes, conflueixen en l'essència de la seva escriptura.
No se si realment és una autobiografia, encoberta en descriure els plaers de la vida (segons el seu criteri), si és així, crec que és un acte de generositat obrir així les intimitats. En el cas de no ser-ho, per ser Silvia Soler, del llegit el mes fluixet. L'he llegit en 1 dia, com tots els llibres de l'autora es deboren, costa deixar-lo, en vols més. M'he sentit identificada en molts moments, instants i opinions de la lectura.
La Sílvia explica, en capítols curts, coses que la fan feliç, records d'infantesa, de la seva mare, de l'afició a la lectura de ben petita (llibres d'Enyd Blyton, els de Puck...), els seus diferents trasllats, de la seva joventut, de com va conèixer el seu marit, del que li agrada conservar, dels seus fills.....
Aquest ha estat el meu primer llibre de Silvia Soler i L’Alegria de Viure m’ha encantat. L’escriptura de l’autora és poètica però el llibre reflexa els moments que han marcat la seva vida amb alegria. I en molts moments m’hi he sentit identificada. Potser per aquest motiu m’he decidit a donar-li 5 estrelles. Us el recomano!
Però la nostàlgia en majúscules, esclar, és quan enyores les persones que has estimat i que saps del cert que no tornaràs a veure mai més. És un enyor que només deixarà de fer mal quan han passat molts anys, i encara de tant en tant, de forma inesperada, la fiblada et sorprèn com si la mort s'acabés de produir.
En alguns moments de l'any, la nostra hora de caminar ens permet veure la sortida del sol. [...]. I llavors el veiem. Primer és una mitja rodona de color taronja, ben bé com el rovell d'un ou ferrat. Al cap de pocs segons es va alçant i creixent, arrodonint-se com una taronja fluorescent. Xisclem i aplaudim, obrim una boca de pam, repetim una i cent vegades com és de prodigiós el moment.
Mirar enrere i veure-hi nits en blanc, nits enceses, nits a recer del vent i la pluja. I dies més llargs que una travessa pel desert i anys que passen volant. I reunions amb mestres, asseguts en aquelles cadires petites on no t'hi cap el cul. I hores a la sala d'espera del pediatre i aquell orgull incomprensible si el nadó havia guanyat pes i crescut els centímetres que tocava. I viatges projectats amb més il·lusió que la viscuda un cop a lloc.
Obro la bossa i deixo els llibres damunt del llit, al meu costat, l'un damunt de l'altre, en una pila. Agafo el del capdamunt. La coberta és dura i llisa. Hi passo la mà per sobre, acaronant-lo. L'obro pel mig i me l'acosto al rostre, l'oloro. Després el giro i llegeixo el text de la contra, que n'avança el contingut. El torno a girar i l'obro per la primers pàgina.
Hem plorat de riure, hem plorat de plorar.
Les teves amigues, quan siguin grans, no podran tocar el piano, perquè no em sabran. Tu, en canvi, podràs decidir si el toques o no. Això és la vertadera llibertat.
M'agraden les persones ben educades. I no parlo de les que segueixen les normes d'urbanitat establertes, o no només. Quan parlo de les persones ben educades penso en aquelles que són generoses, empàtiques, que s'interessen per tu de veritat quan et pregunten: com estàs? Que escolten la teva resposta i que procuren posar-se al teu lloc, comprendre't i, si cal, ajudar-te.
M’ha semblat que aquest llibre és personal, Soler explica les seves vivències. Llegir aquest llibre ajuda a entendre millor la seva obra i t’apropa a l’autora. No obstant, no és la típica ficció que m’esperava de Soler.
L’alegria de viure és un recull de petites històries sobre la vida de l’autora. Escene, algunes més tendres, d’altres més dures que la Silvia Soler ha posat sobre el paper.
És un llibre nostàlgic i de lectura fàcil. Un més per la meva col•lecció de llibres de l’autora, en cap cas el millor que té.
Entretingut, de fàcil lectura, però tampoc espectacular. Els llibres que són autobiogràfics tampoc m’agraden molt normalment. Hi ha algun pàgina que m’ha agradat com la del dol , on explica que recordar=tornar a passar pel cor
Sílvia Soler parla d'allò que li dona alegria de viure, i mentre ho fa, omple i contagia. La lectura d'aquesta obra, és un plaer que es llegeix amb un somriure als llavis.
Es un llibre breu i autobiogràfic amb un vocabulari fàcil i amb moltes idees i reflexions de l'autora però que li manca una mica més d'emoció i més matèria
Em va agradar, mono pero tampoc memorable. Un recull de coses que fan feliç a l’autora i que et recorden coses maques de la vida. Molt curtet i facil de llegir mel vaig llegir en dos dies
Un llibre sense més, on l'autora parla de la seva vida, amb algunes paraules maques però ja està. Mai pagaria 19e per aquest llibre, sort que me'l van deixar.
+ : Primera lectura en català 😇 Lectura fàcil i lleugera, amb una descripció de la bellesa dels moments senzills de la vida :) Cada capítol és com una petita història, fet que el fa més fàcil de llegir.
- : Una mica difícil d'identificar-me amb les referències compartides per l'escriptora (altra cultura & generació). El llibre és molt autobiogràfic, explicant una vida 'normal', així que m'avorria a vegades.