“Li podria haver passat a vostè... a mi em va passar. Van trucar, vaig obrir la porta i la dona vella que era allà davant meu em va dir: et vaig robar de ta mare, lliscós, acabat de parir, calentó; et vaig deixar dins uns braços desconeguts i d'unes mans que van donar-me unes monedes, me'n penedeixo; han passat vuitanta anys, però no em vull morir amb aquest pecat a sobre.”
Enric Garcia Güell, poeta molt reconegut i premiat a Catalunya, s'assabenta que la seva vida ha estat una altra de la que haguera sigut si no hagués estat robat i venut. A través d'aquesta novel·la, Enric ens explica durant una plàcida tarda, des de la casa on va néixer realment i després de conèixer les seves veritables arrels, la vida atzarosa i gens convencional que ha tingut, dins la qual no s'hi ha sentit mai confortable. La peculiar relació amb les dones, la seva addicció a l'ampolla, l'afecte pel seu amic capellà Damià, els viatges a l'estranger i la seva estada a la presó de Lleida seran la inspiració dels seus aclamats llibres. I ara, què li queda?
2,5. Deu ser el meu nivell de concentració que m'ha tornat a fallar, però aquest final no l'he entès. Bé, no és que no l'hagi entès, sinó que no he entès perquè aquest final és així, com el de Los Serrano, aquella sèrie de fa uns anys, pels qui l'hagueu vista. La premisa és molt interessant i el principi del llibre és frepant, després he trobat que anava perdent, per mi, interès, amb uns salts en el temps una mica desconcertants també.