«Fue una de esas cosas que preferirías no haber tenido que ver, no tanto porque no quieras verlas como porque, una vez vistas, ya no puedes no haberlas visto.» Obcecado en las rencillas de claustro y el politiqueo para ascender en la jerarquía docente de la Universidad de Barcelona, Antoni Morella trata de dar con el artículo que desde hace un tiempo se le resiste. Sesé, una eminente ginecóloga con la que lleva más de veinte años casado, empieza a replantearse, tras una experiencia para la que no estaba preparada en una noche de guardia, el significado profundo de la práctica médica. Mientras tanto, Olof, sobrino de Morella, hijo de un hermano brillante y odiado, llega a la ciudad para pasar unos meses. Lo que en un principio se plantea como una crisis laboral pasajera acabará por empujar a la pareja a una insólita encrucijada existencial en la que se pondrá en juego el sentido de los años vividos y de la huella que desea dejar con su paso.
Borja Bagunyà i Costes (Barcelona, 20 de març de 1982) és un escriptor català, fundador i director de l'Escola Bloom i editor de la revista Carn de Cap. És doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, on ha exercit com a professor de la matèria.
Córrer per un passadís mentre s'obren centenars de portes i es tanquen a l'instant, de la mà d'un narrador que té pressa, un redactor d'enciclopèdies amb la tinta justa o un demiurg a qui li han encarregat una memòria del projecte, o més aviat dels problemes derivats del projecte, 500 pàgines per encabir el món i allò que en grinyola. EAM és excessiu perquè vol ser-ho, ho trosseja i ho analitza tot perquè vol fer-ho; EAM és la universitat. La lectura és gairebé aclaparadora per la densitat d’idees, i de fet crec que vaig fer malament llegint aquest llibre ràpid. Sospito que és millor llegir-lo com un dietari, anar paint idees, recorrent-les un mateix amb el llibre tancat. M'he imaginat un director de cine amb 15 hores de metratge que duu 10 anys filmant, ple de plans bells que no es poden sacrificar, que diu, ho posarem tot. Ben sintetitzat, hi cap tot. Si hi ha una cosa com un llibre que pot arribar a semblar *massa* treballat, seria això.
He acabat Zooey, de Salinger, mentre llegia EAM. Salinger fa el contrari de Bagunyà: intenta depurar, posa la crítica al sistema universitari en un sol gest (el professor que es despentina abans d'entrar a la classe). Tot l’esnobisme i la falsedat acadèmica volen ser allà, condensats. També a Zooey el coneixement condueix a una perillosa misantropia. L’altra diferència és que Zooey, de la seva condició educada, en té una vivència problemàtica (un segon nivell de consciència en què ell veu com és i es fa fàstic i vol canviar, i és en el segon nivell en què cerca l’espiritualitat) i en canvi els personatges de Bagunyà, Olof, Morella, Sesé, no exploren aquesta segona capa, d’autoconsciència maleïda. Estan atrapats en la seva narrativa de talent/no talent i èxit/fracàs a què condueix l'universitat (per alguna cosa hi segueixen dins amb 50 anys, mentre que Zooey és en una banyera blasmant el món). Si en algú costa de creure aquesta actitud és en Olof, que sembla *molt* intel·ligent —per sonat que estigui a nivell de valors o d’ego, resulta que és un analista psicològic-filosòfic fascinant de la posmodernitat i del sistema, de tot el que passa, una mica, sospito, com devia ser DFW, a qui no he llegit, i costa de pensar que DFW no tingués aquest segon nivell d'autoconsciència maleïda i autoanàlisi (sent que es va suïcidar, sembla gairebé impossible). Així que resols que Olof és un extrem, una caricatura. Això complica l’empatia i solidifica el caràcter de sàtira, la idea que la universitat deshumanitza (que sembla al centre de tot el llibre, en la visió epifànica de la Sesé en l’abocador, i que potser n’és el tema) i la tradició satírica en què s’emmarca l'autor.
Unes quantes cites exquisites:
“Puta ambigüitat intel·lectual, va pensar. S’havien equivocat pensant que el matís era el llenguatge de la intel·ligència, quan era evident que el món necessitava martellades.”
“L’existencialisme és un onanisme.”
“Escriure és escalivar.”
“L’ideal d’escriptura és una injecció subcutània.”
EAM no és el tipus de llibre que es llegeix amb "plaer", i m'hi ha fet pensar molt, en això. No només pel to satíric. Les comparacions, abundants, brillants i precises, no són belles sinó descarnades, com si esbudellés el món enlloc de vernissar-lo, i te’n mostrés la víscera, i no la mística. Si la porta d'entrada del lector és a la planta baixa, Bagunyà et baixa al soterrani, on hi ha la crua realitat. Em penso que jo trobo el plaer en els autors que volen pujar a l'entresòl o fins i tot a l'àtic del nivell poètic, de les connexions febles que poden trenar el sentit (a això em referia, amb "varnissar"). En comparació amb EAM, sóc més bucolista. Un fluix, direu. En tot cas: si algú ha d’esbudellar el món, que ho faci així.
L'autor és intel·ligent, cult i enginyós. El problema és que t'ho refrega per la cara a cada pàgina, fins que ja en vas ben servit i, com que el relat no té tremp narratiu, i està farcit amb tantíssima palla (mental també), se't fa una bola immensa i dius: amb tanta bona literatura per llegir i que faig jo ací, mortificant-me, avorrit com una ostra? Se'm fa del tot incomprensible la bona recepció (si més no a Bcn) d'aquest llibre.
«…les faltan referencias. Por eso ya no lee ni Dios. No por desinterés, sino por narcisismo». . . Bagunyà ha escrito una novela brillante e inteligente, plagada de cinismo, existencialismo e ironía. Con un punto vanguardista que la acaba de redondear. Una de las mejores novelas que he leído este año.
Lectura densa, de les que avances a poc a poc. De les que et porten a rellegir alguns paràgrafs vàries vegades, perquè vols copsar-ho tot, perquè vols seguir estirant el fil del pensament d’en Morella, de la Sesé, de l’Olof, vols entendre cadascuna de les frases – giragonses – amagades en els parèntesis. Seria absurd córrer, intentar passar pàgines i així perdre’s la seva ironia lúcida, els seus comentaris mordaços, tot allò que els converteix en observadors brillants o dit d’una altra manera, en misantrops de manual.
La novel·la que ha escrit Borja Bagunyà és esplèndida, intel·ligent, totalitzadora, barcelonina... cal subratllar la crítica punyent al sistema universitari del nostre país. A Els angles morts s’hi mostra una Facultat de Lletres que s’aguanta pels pèls, el seu Funcionament arrasa amb tot i tothom. Però ara, en passejar-hi, un va ple de les lliçons del llibre, que s’allunyen radicalment del “que divertida que és la universitat”, un possible eslògan de Merlí Sapere Aude.
La Sesé és una dona molt intel·ligent, honesta, hiperanalítica i workalcohòlica, que treballa de ginecòloga a l’hospital de Can Ruti. Durant una nit de guàrdia, una pacient infanta un nadó completament deformat; un nen que és com una «crispeta de carn». Les malformacions de la criatura n’haurien d’impedir la supervivència. Tanmateix, incomprensiblement, es tracta d'un bebè saludable. Aquest esdeveniment trasbalsa a la Sesé, que necessita entendre com és possible una cosa així. Mentrestant, la parella de la Sesé, en Morella, un professor titular d’universitat d’habilitat intel·lectual més aviat migrada, aprofita aquest fet per impulsar La investigació que portava tant de temps estancada. Se li acut com continuar-la després que el seu ultranebot, l’Olof (un adolescent superdotat, que ha vingut d’Estats Units a passar una temporada a Europa) compara el bebè amb un quadre cubista. La novel·la ens endinsa en les conseqüències i ramificacions diverses que aquest fet inexplicable té en les vides dels personatges. En Borja, per dir-ho amb Piglia, és d’aquells autors que no es preocupen per com està la realitat en la ficció, sinó més aviat per com està la ficció en la realitat. L’interès de les seves obres no es troba en la trama, sinó en l’exploració de les forces fictícies que operen en el dia a dia, en la nostra manera de pensar, en la manera de funcionar de les institucions, dels discursos, de l’art, de les emocions, de les expectatives… Les formes narratives perfectes de les que parla l’Olof (pg. 433), i que ens modelen l’experiència. En aquest sentit, Els angles morts és una punyetera obra mestra. És divertidíssima de llegir i, alhora, d’una frondositat de sentits, imatges, observacions i recursos narratius senzillament impressionant. Hi ha escenes que són del millor que he llegit mai, d'una força i tensió narratives extraordinàries. No sé si serà el llibre de l’any, però sé que en un any no n’esgotarem la lectura. Hi ha llibres que, a més d’agradar-te moltíssim, et transformen el gust. Considero que Els angles morts forma part d’aquest grup d’excepcions felices.
"En Morella és un professor universitari cínic i descregut, injustament arraconat en la concessió d'una càtedra en benefici d’un col·lega menys qualificat però millor relacionat. La Sesé, la seva dona, és cap d'obstetrícia d'un gran hospital, una professional reflexiva, lúcida i responsable. L’autor planteja dues subtrames paral·leles i que, tan formal com estilísticament, correran enfrontades fins que s'ajuntin: dos personatges, dues caracteritzacions, dos conflictes; per a en Morella, la càtedra fugissera; per a la Sesé, el terrabastall del succés ocorregut a la rutinària guàrdia nocturna de la nit de Nadal. Enfront de la inesgotable seguretat, professional i personal de la Sesé, els dubtes irressolubles, els tantejos improductius, la inseguretat congènita d'en Morella; davant la irrevocabilitat de la ciència, la volatilidad de la filologia; davant la responsabilitat professional, la deixadesa del passacompuguis i del quidiapassaanyempeny; de la urgència de les decissions a la procrastinació dels projectes. El tercer element en discòrdia es Olof, un mil·lenial insuportable i torracollons, l’ultranebot, disruptiu i invasor. Tres elements, tres situacions i tots els conflictes possibles en una novel·la ambiciosa i trepidant." Joan Flores
El que una novel·la haurià d’aconseguir, o si més no intentar, és no avorrir al lector. Els angles morts no ho aconsegueix perquè ni ho intenta.
La construcció d’una obra basada en el neuroticisme com a kernel ja ho va fer Woody Allen. I el que, en la meva opinió, salva les obres de Woody Allen és l’humor. L’humor a la hora de riure de la pròpia neurosi.
Però a Els angles morts no n’hi ha d’humor(tot i que s’utilitza la ironia per a la sàtira). I tot i la ironia, la sensació és que et trobes davant d’un sense-sentit pretenciós.
'Els angles morts' és una novel·la extraordinàriament ben escrita. De fet, de seguida t'adones com el seu autor domina la llengua, la treballa i la modela al seu gust. A més hi introdueix dosis d'ironia i de sarcasme, tal i com expressa en el contingut i atribueix a algun dels personatges. Ara bé, l'acció narrativa gairebé desapareix en aquest espectacle d'alta escriptura: en gairebé tota la novel·la no passa res i algunes de les coses que hi passen no es resolen i, en certa manera, et quedes orfe de la història i de les històries.
Cal destacar la segona part, la protagonitzada per la Sesé a la maternitat de Can Ruti, on fa guàrdia la nit de Nadal. La relació que s'estableix entre els naixements d'aquella nit i tota una generació, és un bon encert. Finalment, pel que fa al contingut, també és interessant veure, al final del text, què n'ha motivat l'escriptura i qui n'és l'autor. Ara bé, per aquests dos moments, cal tenir molta paciència amb una lectura que en alguns moments s'allarga de manera innecessària.
Aquest llibre aprofita d'una relectura. Vaig trobar-lo una mica llarg i avorrit la primera vegada, però ara no, em sembla una sàtira contemporània boníssima. Catalunya té el seu David Foster Wallace, i es diu Borja Bagunyà.
Tros de llibrot. LLIBRÀS. Jo ja signava si sols el 30% de la població pensés ni el 50% del que pensen els seus personatges. Bocabadada amb el llenguatge viu, la creació de paraules noves, el que pot arribar a circular per la ment d’aquest home. Encisada per la capacitat de reproduir els pensaments, la capacitat transmetre la seva consciència. També m’ha fet riure moltes estones. (Stop, comentari spoiler: Però què n’hem de fer els lectors de l’última frase? Potser el calçador hauria de venir abans, potser el calçador ha quedat massa just, potser el calçador no pot calçar-ho tot).
Ja fa una setmana que vaig acabar la novel·la i encara hi penso. Crec que és de justícia afegir-me a les lloances, i és que aquesta obra és veritablement monumental.
Per descomptat, he gaudit de la crítica mordaç de la Facultat on vaig estudiar i no he pogut evitar traçar paral·lelismes mentals entre els personatges i alguns professors que vaig tenir.
Més enllà d’aquest fet més superficial, però, la narrativa desbordant de Bagunyà m’ha atrapat completament i m’ha submergit al pou profund de les vides del Morella i la Sesé i les seves lluites respectives contra uns mons de normes absurdes que a un el fan sentir bé i a l’altra l’encotillen terriblement.
Massa rebuscat, sincerament. M’he perdut amb tanta metàfora i neuròsi. Ara, el segon capítol, una meravella. Si he acabat el llibre era per si continuava amb aquella intensitat i claredat, però no, malauradament.
De l'autor en destaco un gran enginy per ressaltar evidències, el virtuosisme innegable de la seva prosa, i un sentit de l'humor que compensa una tendència (personal?) al messianisme que fa passar, en girs carismàtics, pel tret idiosincràtic fonamental dels personatges principals. Així, passatges al•lucinatoris, descripcions neuròtiques i reflexions verborrèiques es tornen exercicis d'un nivell literari elogiable i justifiquen amb escreix el to de prepotència general de la novel•la, que seria altrament insuportable de llegir.
“Els angles morts” és una novel·la intel·ligent, però no fàcil de llegir. Per a introduir-nos en la ment dels dos personatges principals, un professor universitari i una metgessa, Borja Bascunyà fa servir molts parèntesis consecutius. És una crítica incisiva, més d'una vegada sarcàstica, dels valors i motius de les classes mitjanes il·lustrades "madures" (com de malament envellim), però també de la generació que ve. Bascunyà n'és un observador incisiu, amb mala bava (a mi m'agrada, això).
El llibre està editat molt bé, com acostuma, per Edicions del Periscopi.Marca de la casa.l el vaig comprar a la Llibreria Fan Set, una de les llibreries valencianes que més cuida la nostra llengua.
"En la universidad, se supone que entro para hacer una investigación, pero para poder estudiar tengo que dar cuantiosas clases, luego tengo que acreditarme, cosa que me quita todo el tiempo que necesito; eso es una trampa 22. Luego está la parte perversa en la que no puedes preguntar cómo funcionan las cosas; tienes que saberlo ya, pero nadie te lo cuenta. Hay un saber sin saber siendo parte de algo que no se comprende y que produce absurdo. Ahí está esa tradición kafkiana y helleriana que me parece hilarante".
Teniu sort que les últimes sis pàgines m'han estovat (segurament perquè n'eren les últimes) i que ara no tinc ganes de criticar una novel·la que en el fons ara em fa sentir orgullosa (d'haver-me-la acabat). Seria boníssima si li pogués restar l'ego d'en Borja i unes dues-centes pàgines de l'equació (elements que van lligats, òbviament).
No puc dir que no m'ha agradat, perquè me l'he acabada i és dir molt. Té fragments espectaculars i fragments d'avorriment pretensiós, encara he de decidir si els uns contrarresten els altres (però estic bastant segura que no).
És innegable que l’escriptura d’aquest llibre és magnífica i ressalta la gran quantitat de coneixements que té l’autor sobre temes molt diversos. Puc entendre per què hi ha gent a qui li ha agradat. Tot i així m’ha semblat molt pretensiós a estones i no he entès el final. M’ha costat de llegir ja que la història no m’ha enganxat.
El primer capítol, l'he viscut en persona durant la meva vida universitària, tan com alumne com a investigador després, tant a Barcelona com a Pisa, i no tant a Columbia (NY). Aquest món és així.
Me ha llevado un mes, intercalando con muchos ensayos y poemas, sin poder leer otra novela (por no mezclar), y en muchos momentos desistía tras leer diez páginas y sentía que quería ya dejarla y leer otras ficciones. La escritura es a menudo magnífica pero parece dar vueltas una y otra vez a los mismos temas y no avanzar, sino recargarse hasta la extenuación y el sinsentido. Esto podría juzgarse como de cierto mérito literario pero la verdad es que a veces parece que suple con inventiva verbal la falta de curiosidad por el mundo presente y la obcecación en la cuestión universitaria y su mundo intelectual. Esas son sus limitaciones.
Es un proyecto muy bien definido (Rabelais, Foster Wallace...) y que emplea bien sus recursos, lo que pasa es que tiene demasiado de ejercicio retórico, tiene unas preocupaciones demasiado estrechas, demasiado preocupadas en mostrarse brillantes y desarrollar y volver a subrayar ciertas tesis y tonos, se centra hasta tal punto en permutar ciertos tropos que pierde los matices, la ambigüedad que da vida a las novelas y concita una ampliación del mundo para sus lectores.
Es un divertimento satírico salvo, tal vez, en las últimas dos páginas (bonitas). Por otro lado, la prosa es brillante hasta resultar cansina, lo que hace que la novela, aunque por su marco y crítica del marco siga en las coordenadas del genio, no llega a ser, no digo obra maestra, sino ni siquiera muy buena novela. Es buena, a secas, una experiencia digna y reseñable, lo bastante importante como para que solo haya leído esta novela este mes (junto con muchos otros libros y partes de libros), detestándola, admirándola, aburriéndome, aplazándola... y empeñándome en las últimas 150 páginas en llegar al final. Me recuerda a laa obras largas de Joshua Cohen, tan inteligentes y esforzadas, tan de aplastarte con su bibliografía y desencanto, pero un poco muertas, les falta, o bien más conocimiento del ser humano (esa "sensación de vida", que alarga gustosamente digamos alguna novela de Hugo Claus), o bien imaginación. Salvo la verbal, esta merece un encomio, y del traductor, y hace del volumen una novela que no llega a excelente pero un libro que a menudo sí.
En resumen: si tienen tiempo y paciencia y ganas de leer frases muy sagaces y afiladas, una sátira del mundo universitario un poco demasiado larga, hasta hipertrofiada, una gran maestría al servicio de una visión un poco inflada, como un buñuelo. Y, sobre todo, si no les cansa el grotesco continuo, entonces es un tocho (bien caro) que sí merece la pena; caso contrario hay otros libros mejores publicados en estos años en español. Aunque también muchos otros mucho peores.
Borja Bagunyà ha escrito una gran novela: Los puntos ciegos. Se trata de un libro muy bien armado sintácticamente y con un uso de la lengua acurado. De él se desprende una logorrea desmedida y un estilo fosterwalliano muy singular: un fosterwallace a la catalana, con barretina en vez de raqueta de tenis. Se disfruta en gran medida por su uso singular de las palabras, sus creaciones neológicas y por su humor. Podía ser la gran novela del año pasado, incluso del lustro, pero le encuentro un pero. Ese ’pero’ que puede derrumbar edificios, que pueda hacer tollir su lectura y que, a cien páginas de su final, me haga desear que acabe y es que todo lo que se dice, y se dice majestuosamente sin duda, se puede escribir en poco más de la mitad de páginas. Con 300 páginas estaríamos ante un novelón. Con 500 y poco estamos ante un “principio de tostón” (no es tal, sólo lo digo por la rima) y es que no hay hilo argumental que se pueda estirar tanto. Hay un cuadro, una imagen de la sociedad posmoderna y el declive que supone la pérdida de valores y el marketing de los sentimientos. Todo se basa en relaciones cliente-vendedor, incluso la amistad. No me enrollo más. A falta de 100 páginas, Los puntos ciegos es una gran novela que desborda en todas sus magnitudes. Para lo bueno y para lo malo.
Bicheando por las reseñas, he visto que mucha gente hablaba de su necesidad de transitar lentamente esta novela, de leerla por tramos, descansando a cada rato para no empacharse. A mí, en cambio, la verborrea imparable de Bagunyà me ha atrapado y me he visto empujada por este lenguaje excesivo y feroz a lo largo de las 500 y pico páginas. Y eso que las tribulaciones de Morella y las patochadas de Olof me han parecido insulsas en comparación con todo lo que ofrecía Sesé. Vaya personajazo, qué mente abrumadora la que Bagunyà le inventa. Me habría quedado 500 páginas más pegada a sus obsesiones.
Crec que li poso més 3 estrelletes i mitja que no pas 4.
Hi ha moments que m’han agradat (he de dir que m’he jartat amb el germà d’en Morella, tan de bo duréssin més les anècdotes de la infància) i, de fet, el primer terç del llibre em tenia molt interessat en els personatges i les seves dèries. Però a partir de llavors es va cargolant en una rutina espessa que no m’ha acabat tant. L’autor té una inventiva molt divertida de situacions i passatges que crec que no acaba d’explorar o a la que em sabia greu que no hi traiés més suc i, per contra, de vegades em semblava massa obsessionat en trobar superlatius petulants sense parar.
Escenes que s’estiren com una massa de pizza que no para d’allargar-se i una escriptura que pensa amb una intensitat sorprenent, capaç d’arrossegar-te pels laberints mentals de la vida quotidiana i fins a les profunditats de l’ànima. El millor llibre que he llegit aquest any
En Borja Bagunyà ha escrit un artefacte literari de dimensions fosterwallacianes. Una descripció psicològica exquisida de dos personatges i llur laberint, narrada amb un estil original, divertit, sorneguer i intel·ligent. Com apuntava, s’hi traspua la influència d’obres com La broma infinita de Foster Wallace en l’estructura. Estem davant d’una fita de la literatura catalana.
No m'atreveixo a fer una gran ressenya perquè no sóc un entès en literatura. Dir que el llibre està molt ben escrit i és un goig el vocabulari i la manera en que l'autor s'expressa.
Dit això segurament no sóc el públic d'aquest tipus de novel·la, m'ha semblat un llibre irrellevant, d'aquells on s'omplen pàgines més pel plaer de demostrar-se a un mateix que si, que un es boníssim escrivint, però sense saber ben bé que es vol transmetre. Em sembla un llibre com els personatges, sense massa a aportar ni dir, ben previsibles.
També es probable que no hagi entès el fons del llibre i sigui un complet ignorant com aquells que diuen que si que han entès però no han entès i algú els hi ha d'explicar una idea senzilla que creuen que han entès, però que tampoc, entrant en una recursivitat gens buscada.
A mi aquest llibre, i em sap greu, em va semblar una merda. Pretensiós fins la nàusea, amb errades de coherència que, si són errades són gravíssimes i si són picades d’ullet de l’autor són d’una pedanteria insofrible. Llegir-lo va ser com pujar una muntanya molt alta, patint molt, caminant hores i hores, esperant trobar, en arribar al cim, un paisatge magnífic a l’altre vessant de la muntanya. Quan arribem al cim, a l’altra banda hi ha un abocador, un polígon industrial i una furgoneta cremada.