A en Nicolau, la terra ferma només li ha ofert menyspreu. En canvi, quan neda mar endins sent que la solitud i la llibertat són la mateixa cosa. Tant necessita la mar, que el seu cos es transmuta. Ja no és un noi, tampoc es pot dir que sigui un peix. És un ésser entregat a un univers submarí llegendari, de ciutats mítiques, de sirenes, de déus i deesses.
Escrita en una llengua viva i popular, plena del color del Camp de Tarragona, «Nicolau» pot ser llegida com una novel·la d'aventures o com una novel·la existencial o d'evasió. Hipnòtica, magnètica, ens connecta amb les arrels més profundes de la nostra tradició i ens crida a reconciliar-nos amb la pàtira perduda de la infantesa: la imaginació.
És un filòleg i escriptor català. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili. Posteriorment va estudiar un màster de Ciències Polítiques a la Universitat Oberta de Catalunya i un postgrau de Gestió Cultural a la URV.
He quedat xorrat amb les paraules d'aquest Nicolau que t'estira cap dintre al mar. També jo sóc una mica peix, peix de peixera i d'aigua amb clor i he pogut seguir-li les braçades al Nicolau i al Toni. És un llibre preciós. Un llibre que fa venir ganes d'escapar. És un llibre que llisca perquè està plè d'escates.
Nicolau és una lectura perfecta per a l’estiu, per la temàtica marina i pel caràcter suggerent i fabulós. El meravellós esforç de recuperar la parla de les comarques del Camp reforça més encara la memòria de les rondalles que ens explicaven les nostres iaies, algunes d’elles recollides en el llibre en perfecta sincronia amb els mites clàssics. Una autèntica perla.
Impossible no submergir-te i tocar fondo seguint les braçades de Nicolau, per molt que sigues de secà. O desvariejar una mica amb los blaus xopets, los verds humits, lo color espillat de les escates, los brillants del cel...
Una faula bella i delicada. Un mite grotesc. Una història oral explicada amb cura. Un refugi. Tot això m’ha semblat. I la tria de les paraules (i la dicció que m’imagino). Perquè alego, dingú, recordarà los mots d’antes.
Un viatge marí absorbent, que es llegeix amb la sensació agradable de viatge, de descoberta. Impossible no quedar-hi atrapat, tan ben escrit: les frases ballen al ritme del mar que descriu. L’exercici de ritme impressiona per la feinada que s’hi entreveu. Autèntic ignorant com soc de les rondalles marines, m’he deixat gronxar per sirenes, ciutats submergides, cels nocturns d’estels, l’illa de les dones… i Nicolau, aquest home peix que vol cartografiar tota la mar per fer millor la humanitat.
Nicolau és una novel·la breu que explica la llegenda del Peix Nicolau, una llegenda que desconeixia però que pel que he vist després, és prou coneguda i arrelada a la nostra terra. En Nicolau és un nen que viu a un poble costaner i que sempre vol estar en remull. A terra ferma només hi troba el rebuig d’una mare enfeinada, un pare que sempre va begut i d’una germana que li fa la guitza, mentre que sota la pressió del mar se sent lliure i viu. Neda i s’hi passa hores. Tant és així que a poc a poc el seu cos va patint una metamorfosi fins a convertir-se en un home-peix. En aquesta condició, viatjarà per les ciutats submergides que formen part, també, del folklore, i coneixerà altres éssers de llegendes nostres i de més enllà.
Més enllà de la història, que és una rondalla popular versionada, el que fa especial i interessant aquest llibre és la manera com està escrit. Veciana plasma un llenguatge oral i viu en el paper, de manera que el lector té la sensació que algú li està explicant la història, i que aquest algú té el parlar de les terres de Tarragona. “Dingú, “fenya” o “dumenge” són algunes de les paraules escrites que ens transporten cap al sud i a mi m’encanta quan llegeixo parlars que s’allunyen del central, perquè em transporten. Enmig d’aquesta oralitat també hi ha lloc per a un vocabulari ric i popular sobre la pesca i la vida al mar. Durant la lectura m’he aturat en més d’una ocasió a buscar alguna paraula al glossari final o al diccionari. Entenc que això pot no agradar a tothom i pot entorpir la lectura, però crec que en el cas de Nicolau serveix per bastir encara millor l’esquelet d’una història del poble.
Nicolau és una novel·la fantàstica, una novel·la d’aventures i una novel·la d’aprenentatge, però també un homenatge a la cultura i la llengua popular. Llegir-la ha estat com quan fas el mort al mar i, amb les orelles dins l’aigua i els ulls tancats, et deixes bressolar i portar pel ritme de l’aigua. A mi m’ha enganxat i m’ha agradat molt com està escrita: tradició i oralitat, però també poesia. No crec que sigui una lectura per tothom. Pot arribar a ser massa poètica i la llengua pot fer tirar enrere, però si us crida una mica, doneu-li una oportunitat.
A casa, naltros que venim de ciutat marinera, som de secà, i aquesta meravella del noi-peix se'ns ha escapat. Però que bonic es posar-li llegenda a aquesta mar! I es un tribut preciós (i melancòlic) a la llengua del Camp de Tarragona, quina bona fenya!
Llibre perfecte per l'estiu fins i tot si no creus en els llibres per l'estiu. Àgil i fresc, tot i contindre moltes referències, que llisquen bé dins el text. Un llibre que ve de gust, que llegeixes mentre vas pensant a qui en regalaràs un exemplar.
Algú va recomanar aquest llibre en un podcast per aprenents del Català. Va començar bé: el llibre té només 145 pàgines, doncs no és molt gros. Però hi ha més d'un problema amb aquest llibre com a recomanació per aprenents: En primer lloc no és una historia normal. Passen coses rares i quan no tens un molt bon domini d'una llengua, és fàcil de dubtar si has entès malament alguna cosa o si has entès correctament però és una historia estranya. En aquest llibre un noi es converteix en un peix. No esperes això. El següent problema és que la historia passa en un poble marítim i té força vocabulari específicament marítim. Per exemple: barretet, cabotejar, galiassa. Al final del llibre hi ha un glossari amb paraules d'aquest tipus, però com a aprenent de la llengua, hi ha moltes més paraules desconegudes i no saps quines són argot i quines no. Així acabes buscant primer al glossari que moltes vegades no conté la paraula en qüestió i has de buscar després al diccionari per trobar la paraula. L'escritor també utilitza moltes paraules regionals que no apareixen al diccionari i tampoc al glossari. Per exemple: naltros, dugues, istiu, dingú, fenya, l'ensendemà. Això és interessant, però molt difícil per aprenents. Tret d'això m'ha agradat el llibre. Hi ha molts contes vells sobre el mar inclòs a la narrativa principal. Contes de la mitología grega per exemple. Però tinc l'impressió que vaig perdre molts detalls i una mica del sentiment, doncs trobo difícil donar un nombre d'estrelles a aquest llibre.
Una lectura original, seductora en el llenguatge i en la seva capacitat evocadora, plena de personalitat. Una llaminadura pel lector per tot el que et dona. M'ha recordat la capacitat fabuladora de Max Besora a les aventures de Joan Orpí. Davant d'un panorama d'escriptors que parlen del jo, Veciana demostra ser capaç de seguir un camí divergent i crear un imaginari particular molt personal. Volem més Vecianes a la literatura catalana!