Una gran història d’amor, enveges i burocràcia a la Rússia tsarista més elegant
L’Stepan, un jove aristòcrata minat per la tisi, decideix donar sentit a la seva vida servint els seus ideals subversius. Per això s’infiltra com lacai a casa de l’Orlov, un funcionari del règim tsarista, fill del cap de policia. L’Orlov és un home intel·ligent i cultivat, però sense cap mena de moral. La seva vida consisteix a complir amb una feina burocràtica i absurda, i jugar a cartes amb els amics, tan superficials i inútils com ell mateix. I de nit trobar-se furtivament amb la jove i bella Zinaïda, esposa d’un altre funcionari, la qual anhela viure una gran història d’amor.
Dramas, such as The Seagull (1896, revised 1898), and including "A Dreary Story" (1889) of Russian writer Anton Pavlovich Chekhov, also Chekov, concern the inability of humans to communicate.
Born (Антон Павлович Чехов) in the small southern seaport of Taganrog, the son of a grocer. His grandfather, a serf, bought his own freedom and that of his three sons in 1841. He also taught to read. A cloth merchant fathered Yevgenia Morozova, his mother.
"When I think back on my childhood," Chekhov recalled, "it all seems quite gloomy to me." Tyranny of his father, religious fanaticism, and long nights in the store, open from five in the morning till midnight, shadowed his early years. He attended a school for Greek boys in Taganrog from 1867 to 1868 and then Taganrog grammar school. Bankruptcy of his father compelled the family to move to Moscow. At the age of 16 years in 1876, independent Chekhov for some time alone in his native town supported through private tutoring.
In 1879, Chekhov left grammar school and entered the university medical school at Moscow. In the school, he began to publish hundreds of short comics to support his mother, sisters and brothers. Nicholas Leikin published him at this period and owned Oskolki (splinters), the journal of Saint Petersburg. His subjected silly social situations, marital problems, and farcical encounters among husbands, wives, mistresses, and lust; even after his marriage, Chekhov, the shy author, knew not much of whims of young women.
Nenunzhaya pobeda, first novel of Chekhov, set in 1882 in Hungary, parodied the novels of the popular Mór Jókai. People also mocked ideological optimism of Jókai as a politician.
Chekhov graduated in 1884 and practiced medicine. He worked from 1885 in Peterburskaia gazeta.
In 1886, Chekhov met H.S. Suvorin, who invited him, a regular contributor, to work for Novoe vremya, the daily paper of Saint Petersburg. He gained a wide fame before 1886. He authored The Shooting Party, his second full-length novel, later translated into English. Agatha Christie used its characters and atmosphere in later her mystery novel The Murder of Roger Ackroyd. First book of Chekhov in 1886 succeeded, and he gradually committed full time. The refusal of the author to join the ranks of social critics arose the wrath of liberal and radical intelligentsia, who criticized him for dealing with serious social and moral questions but avoiding giving answers. Such leaders as Leo Tolstoy and Nikolai Leskov, however, defended him. "I'm not a liberal, or a conservative, or a gradualist, or a monk, or an indifferentist. I should like to be a free artist and that's all..." Chekhov said in 1888.
The failure of The Wood Demon, play in 1889, and problems with novel made Chekhov to withdraw from literature for a period. In 1890, he traveled across Siberia to Sakhalin, remote prison island. He conducted a detailed census of ten thousand convicts and settlers, condemned to live on that harsh island. Chekhov expected to use the results of his research for his doctoral dissertation. Hard conditions on the island probably also weakened his own physical condition. From this journey came his famous travel book.
Chekhov practiced medicine until 1892. During these years, Chechov developed his concept of the dispassionate, non-judgmental author. He outlined his program in a letter to his brother Aleksandr: "1. Absence of lengthy verbiage of political-social-economic nature; 2. total objectivity; 3. truthful descriptions of persons and objects; 4. extreme brevity; 5. audacity and originality; flee the stereotype; 6. compassion." Because he objected that the paper conducted against [a:Alfred Dreyfu
un regalet, ha ajudat molt llegir-me'l amb solet i davant del mar :))))) un llenguatge exquisit i crisis existencials russes en aquest cas prou interessants
Relat d'un desconegut és la història d'un aristòcrata rus que s'infiltra com a servent a casa d'un funcionari del règim tsarista amb l'objectiu de recopilar informació contra el règim. Un cop dins, el protagonista descriu el dia a dia d'un home de classe alta, despreocupat i amb una amant que anhela una història d'amor. Una escriptura impecable i una història interessant, tot i que explora poc la part més revolucionària.
Passar per la vida sense lligams ni responsabilitats. Això fa l'Orlov.
"La primera edició de Relat d'un desconegut, d'Anton Txèkhov, es va acabar d'imprimir un dia xafogós de l'estiuet de Sant Miquel, en què començàvem a desitjar els vespres freds de llar de foc i castanyes".
"(...) ¿Per què, un cop caiguts, ja no ens hem esforçat a alçar-nos i, havent perdut una cosa, no n’hem buscat una altra? ¿Per què?."
Un relat sobre el desencís. Stepan, que en primera persona anirà narrant la història.
“Per causes que ara no és el moment d’explicar amb detall, vaig haver d’entrar a servir de lacai a casa d’un funcionari de Petersburg, de cognom Orlov. (…)Vaig entrar a servir a casa d’aquest Orlov pel seu pare, conegut home d’Estat, que jo considerava enemic declarat de la meva causa.”
El personatge femení de Zinaïda. L’Orlov vagar, beure i defugir tot compromís, també el de la relació amorosa. L'engany. Que fem i que volem.
Viure la vida.
“Però és que volem viure per a nosaltres mateixos i no per a les generacions futures. La vida només se’ns dona una vegada i la volem amb joia, de forma sensata i bonica. Volem tenir-hi un paper decisiu, independent, noble, volem fer història, per tal que aquestes generacions no tinguin dret a dir a cadascun de nosaltres: “Aquest era una nul·litat”.
“Tinc unes terribles ganes de viure, voldria que la nostra vida fos sagrada, sublim i solemne, com la volta del cel. Visquem! El sol no surt pas dos cops al dia, i la vida no se’ns dona dues vegades… Aferri’s, doncs, tenaçment a les restes de la seva vida i salvi-les…”.
Feia temps que volia llegir a Txèkhov, m'havien parlat molt bé d'ell i sabia que és considerat com un dels mestres del relat breu i els contes. Gràcies a la col·lecció "Petits plaers", que sempre ens porta a escriptors molt 🔝, he pogut tenir aquest primer contacte amb ell en un relat en què he trobat una forta crítica social i un perfecte retrat de la societat russa del segle XIX.
El nostre protagonista i narrador ens explica com entra a la casa de l'Orlov, un funcionari del règim tsarista, fent-se passar per lacai. Però el que en realitat vol és aconseguir informació del pare de l'Orlov, el seu enemic, i assabentar-se dels seus plans i intencions. A través dels seus ulls anem coneixent l'absurda vida que porta el funcionari i els seus amics, sense cap mena de moral ni objectiu a la vida més que jugar a les cartes i passar l'estona. També coneixem a la Zinaïda, una dona amb qui Orlov té una relació, de la qual ell tampoc en surt gaire ben parat. I és que Txèkhov és implacable i molt dur en la seva crítica, amb un característic toc d'ironia aquí gairebé ningú s'escapa. A més, amb poques paraules és capaç de situar-te ràpidament en context i et fica de ple a l'ambient. Encara que no sàpigues gaire de l'època (com era el meu cas) de seguida et fas una idea del tipus de societat, tant dels homes en alts càrrecs, com de les dones i les seves escasses possibilitats i oportunitats, fins i tot dels criats i el personal de servei.
Una història amb girs sorprenents, un toc de tragèdia i un final inesperat, però molt creïble que no deixa indiferent. Potser no ha estat el meu "Petit Plaer" favorit però m'ha deixat amb ganes de seguir coneixent l'autor.
Per ser un clàssic no m'ha entusiasmat tot i l'excel.lència amb què està escrit. La trama l'he trobat confusa. Un lacai que entra a casa d'un burgés per contemplar la seva immoral el hipòcrita fins quedar-se colgat per la seva amant, no m'ha acabat de dir res, més enllà d'entre la crítica social de l'autor.
3,75/5 M'ha agradat prou la perspectiva narrativa de literalment una persona que no sabem qui és en realitat fins pràcticament el final. La història, però, tampoc és res de l'altre món, molt en la línia d'escenes petitburgeses de Txèkhov.
M’agrada que no passi res de rellevant en tot el llibre. Com si la vida d’abans i després continués igual i res no del que passa sigui important. Alhora, és precisament el motiu pel que no me’l tornaré a llegir!
«Avui fins les coses inservibles es recullen als patis i es venen amb finalitats benèfiques, i un mirall trencat és considerat una bona mercaderia, però una cosa tan preciosa i tan rara com l'amor d'una dona elegant, jove, culta i decent es perd del tot en va.»
Feia molt que no m'acabava un llibre i se m'ha fet fàcil, especialment arribant al final. La carta de l'Stepan a l'Òrlov encara té vigència en el món d'avui en dia.
Un relat curt i lleuger en el que no passa massa res i les coses es conten com si res fos massa important. No m’ha acabat de quedar molt clars els motius que porten als protagonistes a actuar, però he vist que a vegades em passa amb autors russos.
Txèkhov és conegut per les seves històries breus. De fet, ell mateix deia que escriure és dir molt en molt poques paraules i aquesta afirmació és la que representa la col•lecció dels Petits Plaers de Viena edicions que té com a primer títol El regne de les dones, el meu primer contacte amb l'autor i bé, em va agradar. Així que des de va sortir, em venia de gust Relat d'un desconegut . L'he llegit i la sensació és estranya. Pel que diu la sinopsis, la història promet intensitat i crítica a la societat més burocràtica de Rússia. Té intensitat i té crítica. És interessant veure com funcionava aquest món però, no he pogut evitar que em fes molta peresa. Crec que aquest llangument i parsimònia ja va amb l'Orlov, un dels personatges principals, però, tot i així. No és només ell, hi ha la protagonista molt enamorada i molt intensa i la pobra, també, m'ha provocat un sentiment d'aburriment, de voler-la sacsejar, fer-la reaccionar i dir-li que surti corrents sense mirar enrere. Fins aquí, penso que les sensacions casen amb el que explica el llibre. Però, quan el narrador es desenmascara, sembla que ja estigui, que ja s'hagi dit tot, que el final apoteòsic s'apropi sense remei, i esperant, esperant, el relat encara s'allarga més pàgines del que seria desitjable, i ara sí que la peresa és per la no necessitat d'escriure i llegir més. Crec que en aquest cas, l'afegit no aporta res i, si realment l'autor volia explicar-ho, ho podia haver fet amb menys paraules. Tot i axí, el senyor escriu molt bé i malgrat tot lo anterior i no acabar de connectar amb els personatges, sí que hi he connectat una mica i estirada al sofà llegint el llibre m'envaïa una sensació d'escalfor peresosa que no m'hagués importat que el llibre fos una mica més llarg (?). No estic bé, suposo. Si em llegeixes i tens una explicació millor, m'encantarà saber-la.