What do you think?
Rate this book
A l'altra banda del mur
Com pot una persona que ha delinquit compensar el dany causat? Per a què serveixen les presons? Hi ha alguna alternativa possible?
Deia Nelson Mandela que ningú no coneix realment un país fins que no ha visitat les seves presons. Representen la cara més fosca de la nostra societat, l’edifici que volem ben lluny de casa, i per això reduïm els presos a una xifra malaurada, a un símbol del mal o a casos perduts. Ni ciutadans ni polítics ens interessem per saber què hi passa a l’altra banda del mur, però la reinserció dels condemnats és una garantia de tranquil·litat i benestar per tothom.
De la mà dels testimonis que ha conegut els últims anys, Raül Romeva planteja un debat incòmode però necessari sobre la vertadera funció que ha de tenir el sistema penitenciari. Hi qüestiona la moral de venjança que sovint s’acarnissa sobre els condemnats i la privació de llibertat com a única forma de condemna, i proposa com a alternativa models provats en altres democràcies, com ara el règim de presons obertes.
“En Jonàs no oblidarà mai el soroll de ferro rovellat de la porta tancant-se al seu darrere. Ni tampoc la primera nit en una cel·la. No està acostumat a fer les necessitats en companyia, però no ha trigat a entendre que, aquí dins, la dignitat pren unes connotacions diferents. Val més que s’hi acostumi, o ho passarà molt malament.”
Deia Nelson Mandela que ningú no coneix realment un país fins que no ha visitat les seves presons. Representen la cara més fosca de la nostra societat, l’edifici que volem ben lluny de casa, i per això reduïm els presos a una xifra malaurada, a un símbol del mal o a casos perduts. Ni ciutadans ni polítics ens interessem per saber què hi passa a l’altra banda del mur, però la reinserció dels condemnats és una garantia de tranquil·litat i benestar per tothom.
De la mà dels testimonis que ha conegut els últims anys, Raül Romeva planteja un debat incòmode però necessari sobre la vertadera funció que ha de tenir el sistema penitenciari. Hi qüestiona la moral de venjança que sovint s’acarnissa sobre els condemnats i la privació de llibertat com a única forma de condemna, i proposa com a alternativa models provats en altres democràcies, com ara el règim de presons obertes.
“En Jonàs no oblidarà mai el soroll de ferro rovellat de la porta tancant-se al seu darrere. Ni tampoc la primera nit en una cel·la. No està acostumat a fer les necessitats en companyia, però no ha trigat a entendre que, aquí dins, la dignitat pren unes connotacions diferents. Val més que s’hi acostumi, o ho passarà molt malament.”
176 pages, Paperback
Published January 31, 2022
About the author
Raül Romeva i Rueda
18 books8 followersVaig néixer a Madrid, l’any 1971. Estic casat amb la Diana, sóc pare de l’Elda i en Noah, i fill de pares funcionaris (és a dir, servidors de l’administració pública) dedicats en cos i ànima a la qüestió natural, l’un, i sanitària, l’altra. En Pau Romeva no era el meu avi, sinó el seu cosí (ho explico perquè sovint m’ho pregunten).
He viscut a Madrid, Barcelona, La Roca del Vallès, Caldes de Montbui, Montpeller, Paris, Sarajevo, Brussel·les i Estrasburg. Actualment resideixo a Sant Cugat del Vallès. Sóc, per tant, de cul inquiet, i d’arrels múltiples i variades.
De petit era un gran aficionat als reportatges de Jacques Cousteau. D’aquí que, quan em preguntaven què volia ser de gran, sempre respongués: capità de barco! Navegar en el Calypso és un dels meus somnis no realitzats. Un de tants. Tot i així, li vaig fer cas a Jacques quan deia: “la gent protegeix allò que estima, i estima allò que coneix”. La passió pel mar i la defensa de les seves belleses i misteris ha estat, per tant, una constant de la meva vida. I encara ho és. Per això intento conèixer-lo cada vegada millor, ja sigui nedant-hi, submergint-m’hi (Divemaster, de PADI) o navegant-hi (PER, i Certificat de Formació Bàsica en Seguretat -d’acord amb l’STCW-).
Vaig fer atletisme, i apuntava maneres, fins que em vaig trencar el tendó d’Aquil·les. Per recuperar-me em van recomanar nedar, i em vaig quedar a l’aigua. Primer al Caldes i finalment al Club Natació Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer. Vaig tenir la sort de nedar al costat de nedadors i nedadores que acabarien essent olímpics, cosa que, en el meu cas, més que un somni era una quimera. Això, i les lesions continuades, van fer que ho acabés deixant per centrar-me en els estudis de Ciències Econòmiques. L’elecció d’aquesta carrera la dec en gran part al fet d’haver conegut gent com en Pepe Beunza, en Daniel López, l’Arcadi Oliveres, en Rafael Grasa o en Vicens Fisas. Inspirat per ells vaig decidir que volia ser investigador per la pau, per això vaig estudiar economia internacional i desenvolupament, i seguidament em vaig doctorar en Relacions Internacionals.
He treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia i Hercegovina, a IntermónOxfam i a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. He fet de professor de Relacions Internacionals a la UAB (entre 1994 i 2002), de consultor electoral per la OSCE, i de diputat al Parlament Europeu (entre 2004 i 2009).
Al Parlament, on hi vaig estar dos mandats, en representació d’ICV, vaig seguir sobretot les comissions d’Afers Exteriors, Política Interior i Immigració, Drets de les Dones i Igualtat, Pesca i Afers Marins, Política Social, Drets Humans, i Seguretat i Defensa, a banda participar en les delegacions d’EUROMED, EUROLAT, Mèxic, Amèrica Central i ASEAN, entre d’altres. També vaig ser vicepresident del Grup Verds/ALE durant cinc anys i vaig formar part de diversos intergrups, entre els quals el de defensa dels drets LGBTI.
Actualment imparteixo algunes classes sobre política europea i afers internacionals a diverses universitats i masters, com per exemple a l’Internationa Relations Degree (Universitat Blanquerna- Ramon Llull), al Màster Executiu en Diplomàcia i Acció Exterior (MDAE) que dirigeix el catedràtic de la Universitat de Princeton, Carles Boix (impulsat conjuntament amb l’IBEI, l’Escola d’Administració Pública i la UPF), o al Màster en Periodisme Polític Internacional que organitza l’UPF-IDEC, entre d’altres. Així mateix, també col·laboro de manera regular amb diversos mitjans, en tant que analista, com per exemple als Matins de Catalunya Ràdio, al programa puntCAT de Tv3, o al Diari ARA.
Àvid lector (sobretot de ficció, assaig i poesia) he fet també algunes incursions en la reflexió escrita, ja sigui en la modalitat d’assaig, com ara: Bòsnia-Hercegovina, lliçons d’una guerra (Mediterrània- CUC, 1997); Pau i seguretat a Europa (Mediterrània-CUC, 1998); Desarmament i desenvolupament, claus per armar consciències (IntermónOxfam, 2000); Desarm
He viscut a Madrid, Barcelona, La Roca del Vallès, Caldes de Montbui, Montpeller, Paris, Sarajevo, Brussel·les i Estrasburg. Actualment resideixo a Sant Cugat del Vallès. Sóc, per tant, de cul inquiet, i d’arrels múltiples i variades.
De petit era un gran aficionat als reportatges de Jacques Cousteau. D’aquí que, quan em preguntaven què volia ser de gran, sempre respongués: capità de barco! Navegar en el Calypso és un dels meus somnis no realitzats. Un de tants. Tot i així, li vaig fer cas a Jacques quan deia: “la gent protegeix allò que estima, i estima allò que coneix”. La passió pel mar i la defensa de les seves belleses i misteris ha estat, per tant, una constant de la meva vida. I encara ho és. Per això intento conèixer-lo cada vegada millor, ja sigui nedant-hi, submergint-m’hi (Divemaster, de PADI) o navegant-hi (PER, i Certificat de Formació Bàsica en Seguretat -d’acord amb l’STCW-).
Vaig fer atletisme, i apuntava maneres, fins que em vaig trencar el tendó d’Aquil·les. Per recuperar-me em van recomanar nedar, i em vaig quedar a l’aigua. Primer al Caldes i finalment al Club Natació Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer. Vaig tenir la sort de nedar al costat de nedadors i nedadores que acabarien essent olímpics, cosa que, en el meu cas, més que un somni era una quimera. Això, i les lesions continuades, van fer que ho acabés deixant per centrar-me en els estudis de Ciències Econòmiques. L’elecció d’aquesta carrera la dec en gran part al fet d’haver conegut gent com en Pepe Beunza, en Daniel López, l’Arcadi Oliveres, en Rafael Grasa o en Vicens Fisas. Inspirat per ells vaig decidir que volia ser investigador per la pau, per això vaig estudiar economia internacional i desenvolupament, i seguidament em vaig doctorar en Relacions Internacionals.
He treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la UNESCO de Bòsnia i Hercegovina, a IntermónOxfam i a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. He fet de professor de Relacions Internacionals a la UAB (entre 1994 i 2002), de consultor electoral per la OSCE, i de diputat al Parlament Europeu (entre 2004 i 2009).
Al Parlament, on hi vaig estar dos mandats, en representació d’ICV, vaig seguir sobretot les comissions d’Afers Exteriors, Política Interior i Immigració, Drets de les Dones i Igualtat, Pesca i Afers Marins, Política Social, Drets Humans, i Seguretat i Defensa, a banda participar en les delegacions d’EUROMED, EUROLAT, Mèxic, Amèrica Central i ASEAN, entre d’altres. També vaig ser vicepresident del Grup Verds/ALE durant cinc anys i vaig formar part de diversos intergrups, entre els quals el de defensa dels drets LGBTI.
Actualment imparteixo algunes classes sobre política europea i afers internacionals a diverses universitats i masters, com per exemple a l’Internationa Relations Degree (Universitat Blanquerna- Ramon Llull), al Màster Executiu en Diplomàcia i Acció Exterior (MDAE) que dirigeix el catedràtic de la Universitat de Princeton, Carles Boix (impulsat conjuntament amb l’IBEI, l’Escola d’Administració Pública i la UPF), o al Màster en Periodisme Polític Internacional que organitza l’UPF-IDEC, entre d’altres. Així mateix, també col·laboro de manera regular amb diversos mitjans, en tant que analista, com per exemple als Matins de Catalunya Ràdio, al programa puntCAT de Tv3, o al Diari ARA.
Àvid lector (sobretot de ficció, assaig i poesia) he fet també algunes incursions en la reflexió escrita, ja sigui en la modalitat d’assaig, com ara: Bòsnia-Hercegovina, lliçons d’una guerra (Mediterrània- CUC, 1997); Pau i seguretat a Europa (Mediterrània-CUC, 1998); Desarmament i desenvolupament, claus per armar consciències (IntermónOxfam, 2000); Desarm
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 4 of 4 reviews
July 31, 2024
Me ha gustado mucho que combine relatos personales con crítica política a las prisiones, y en general la defensa que hace del régimen abierto, de potenciar las actividades educativas, el tratamiento, un trato más humano… solo me chirría que hable del modelo republicano sin llegar a explicar mucho más allá de que si Cataluña fuese independiente todo esto sería posible. Bajo el capitalismo no van a dejar de existir las prisiones porque es un interés del sistema también, entonces ahí no estoy de acuerdo. Pero bueno se lee súper bien y en el grueso del librito a tope
December 8, 2024
Me ha parecido un libro muy útil y valioso para conocer cómo funcionan las prisiones actualmente en España y desmontar ciertos mitos bajo la experiencia personal de un preso del procés. El libro aporta información muy interesante sobre el funcionamiento de los centros, cuestiones relacionadas con salud mental (es una locura que en las cárceles los suicidios sean 10 veces más frecuentes que extramuros), el dinero que las prisiones españolas destinan a cada preso y la comparación con otros países, así como la existencia de otros modelos penitenciarios de regímenes abiertos en otros países que a nivel estadístico tienen menor reincidencia (a veces se nos olvida que existen otros modelos).
Aunque es cierto que he aprendido muchas cosas que me parecen importantes para conocer mejor el poco transparente mundo penitenciario, la tesis principal del libro me ha chirriado bastante. Y es que el autor no para de hablar de un cambio en las prisiones con un modelo republicano, de instituciones con un alma republicana y cosas similares que no termina de definir muy bien. Básicamente su tesis es que con la independencia de Cataluña se solucionarían los problemas penitenciarios y dejarían de existir las cárceles (o al menos este modelo horrible que hay ahora), porque tendrían unas instituciones con otra alma más ética y justa, un Estado propio y diferente para hacer las cosas diferentes, eso sí sin hablar de modelo económico.
Un cambio en las prisiones y el modelo penitenciario no puede venir de un cambio político (aka obtener la independencia), tienen que cambiar las circunstancias materiales y económicas, y no parece que esté hablando mucho de un cambio en el sistema económico de la república a la que aspiran. Un discurso un poquito idealista que no me dice nada. Guay la crítica a las prisiones, por supuesto, aplaudo, pero la tesis que defiende me parece bastante floja. Y terminar un libro de abolición de las prisiones citando a Gandhi, pues no sé la verdad.
Aunque es cierto que he aprendido muchas cosas que me parecen importantes para conocer mejor el poco transparente mundo penitenciario, la tesis principal del libro me ha chirriado bastante. Y es que el autor no para de hablar de un cambio en las prisiones con un modelo republicano, de instituciones con un alma republicana y cosas similares que no termina de definir muy bien. Básicamente su tesis es que con la independencia de Cataluña se solucionarían los problemas penitenciarios y dejarían de existir las cárceles (o al menos este modelo horrible que hay ahora), porque tendrían unas instituciones con otra alma más ética y justa, un Estado propio y diferente para hacer las cosas diferentes, eso sí sin hablar de modelo económico.
Un cambio en las prisiones y el modelo penitenciario no puede venir de un cambio político (aka obtener la independencia), tienen que cambiar las circunstancias materiales y económicas, y no parece que esté hablando mucho de un cambio en el sistema económico de la república a la que aspiran. Un discurso un poquito idealista que no me dice nada. Guay la crítica a las prisiones, por supuesto, aplaudo, pero la tesis que defiende me parece bastante floja. Y terminar un libro de abolición de las prisiones citando a Gandhi, pues no sé la verdad.
July 29, 2025
L'autor, Raül Romeva, expert en relacions internacionals, ciències polítiques, pau i desarmament i esport (dimensió social i educativa) escriu aquest assaig de necessària lectura per entendre la realitat de les presons, per saber la veritat, i canviar o ampliar la mirada.
«En una democràcia ideal la presó no hauria d'existir.»
Anàlisi, reflexió i experiència de vida de l'autor per a «repensar la presó i entendre-la com una institució al servei comú, i no de la set de càstig i venjança d'una elit dominant.»
Història, evidències i propostes per a treballar per a la rehabilitació, la reinserció, la vida en comunitat i la igualtat d'oportunitats per disminuir la reincidència i millorar la qualitat de vida de les persones:
«La inseguretat d'una societat es fonamenta en el seu grau d'exclusió.»
Com diu l'autor:
«La ciutadania ha de ser un actor crític que s'expressi, qüestioni i faci propostes de millora d'aquelles estructures que considera que no estan al servei del bé comú.»
Cal llegir el text per la trajectòria, empatia, i coneixement de causa que s’hi transmet (com a pres i la seva tesi doctoral centrada en l'esport a les presons), així com pel seu profund humanisme.
Ara mateix, és una de les persones més idònies a tenir en compte per fer possibles els canvis i les millores del sistema penitenciari. En definitiva, un ésser humà a admirar com a professional per la seva personalitat, valors i saber.
Com se cita també al llibre:
«Una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones.» Avishai Margalit
«En una democràcia ideal la presó no hauria d'existir.»
Anàlisi, reflexió i experiència de vida de l'autor per a «repensar la presó i entendre-la com una institució al servei comú, i no de la set de càstig i venjança d'una elit dominant.»
Història, evidències i propostes per a treballar per a la rehabilitació, la reinserció, la vida en comunitat i la igualtat d'oportunitats per disminuir la reincidència i millorar la qualitat de vida de les persones:
«La inseguretat d'una societat es fonamenta en el seu grau d'exclusió.»
Com diu l'autor:
«La ciutadania ha de ser un actor crític que s'expressi, qüestioni i faci propostes de millora d'aquelles estructures que considera que no estan al servei del bé comú.»
Cal llegir el text per la trajectòria, empatia, i coneixement de causa que s’hi transmet (com a pres i la seva tesi doctoral centrada en l'esport a les presons), així com pel seu profund humanisme.
Ara mateix, és una de les persones més idònies a tenir en compte per fer possibles els canvis i les millores del sistema penitenciari. En definitiva, un ésser humà a admirar com a professional per la seva personalitat, valors i saber.
Com se cita també al llibre:
«Una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones.» Avishai Margalit
August 30, 2023
Gran anàlisis del Raül. Pero crec q es més pensar q repensar... Si la situació actual es premeditada, això es pot considerar un delicte moral
Displaying 1 - 4 of 4 reviews