Un escriptor d'exit retirat es víctima d'un petit accident de trànsit sense transcendencia, pero, com que s'ha fet mal al canell, li donen la baixa i li recepten una temporada de repos. Desvagat per obligació, aprofita aquesta pausa per recordar com va coneixer per casualitat la Maria... quan ell era considerat el nou prodigi de les lletres catalanes, estava força pagat de si mateix i prou perdut a la vida.
Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926-2019). Traductor, novel·lista i autor teatral. Novè fill del popular escriptor Josep Maria Folch i Torres, es llicencia en Dret però mai no exerceix d'advocat. Després de treballar per a l'editorial Janés, s'adona que es pot guanyar la vida amb l'ofici de traductor, i es consagra a reescriure llibres d'altri i a escriure'n de propis. La seva carrera malda per assolir un equilibri entre compromís estètic i social; s'adreça a un públic extens i divers, i inclou una obra literària de qualitat, amb prop d'una cinquantena de llibres publicats, especialment novel·les, però també poesia, narració i teatre. Així mateix, és autor de la versió catalana de més de cent cinquanta llibres. Moltes de les seves obres han estat guardonades amb alguns dels principals premis literaris, entre els quals destaquen el Joanot Martorell (La maroma, 1956), el Sant Jordi (La visita, 1964), el Ramon Llull (Sala de miralls, 1982) i el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1997), de novel·la; el Ciutat de Barcelona (Aquesta petita cosa, 1954) i el Joan Santamaria (Cap de setmana damunt l'herba, 1967), de teatre; el Víctor Català (La sala d’espera, 1960), de contes; i el Pere Quart (Manual del perfecte escriptor mediocre, 1991) i el Jaume Maspons (Manual de la perfecta parella mediocre, 2005), d'humor i sàtira. Entre els homenatges i distincions amb què ha estat reconeguda la seva obra, cal destacar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el Doctorat Honoris Causa que li ha atorgat la Universitat Autònoma de Barcelona pel seu treball ingent de traductor.
"I al cap d'una estona, jo et mirava per assegurar-me que seguia valent la pena de respirar en el món, i descobria que tu també m'estaves mirant, possiblement per tal de comprovar que valia la pena que seguissis respirant en el món, però només perquè jo seguís fent-ho."
Quan tanco un llibre acostumo a trigar uns dies a penjar la ressenya. No és per tenir temps de reflexionar, és perquè no trobo mai el moment de posar-m'hi🤣 Amb llibres com "El nàufrag feliç", o en el seu moment "Trio", m'agrada escriure què m'ha semblat el mateix dia que el tanco, perquè no vull que el temps em faci oblidar la intensitat amb què els he llegit i com m'han fet sentir. Us recomano fer com jo i aprofitar dies sensibles per llegir-lo🥹 sobretot si us agraden els llibres que deixen el cor tovet...🫶🏼
🏝️"El nàufrag feliç" és una història d'amor ambientada en la Barcelona dels anys cinquanta. Ja he dit al Pol que si no parla de mi com el protagonista parla de la Maria no sé què estem fent😤 Bromes a part😅 no sé com el meu cor ha aguantat tanta tendresa. He plorat moltíssim quan he tancat el llibre però també m'ha fet riure molt. L'editorial diu que 'és un llibre que es llegeix amb un somriure als llavis' i m'ha semblat una manera preciosa de presentar la novel·la.
No puc acabar sense destacar com escriu Ramon Folch i Camarasa. Fa servir una llengua que emociona. Troba les paraules perfectes i aconsegueix crear una història tan delicada que m'entren ganes de tornar a llegir-la una altra vegada ara mateix. No només és el meu Petit Plaer preferit; és un dels millors llibres que he llegit aquest any i m'atreveixo a dir que m'acompanyarà per sempre.
Crec que mai abans, un títol de col·lecció, havia estat tan adient per a un llibre. El nàufrag feliç és, en tota regla, un petit plaer: curt, amè, ràpid de llegir, entretingut i, especialment, encantador. No sé si és que els narradors irònics i hiper conscients de la seva presència i les seves maneres, que sempre volen afegir-li la “puntilla” a absolutament qualsevol cosa són els meus preferits. Però, sense cap mena de dubte, el narrador d’aquest llibre ha acabat per hipnotitzar-me completament.
La història? Tendra, melancòlica i entretinguda. Amb aquest punt d’optimisme boig sovint semblant al de Pere Calders que a mi m’encanta. Perfecte per sortir d’un bloqueig lector o per simular una mena d’oasi d’entre lectures que ni acaben de fer el pes.
Suposo que tanta ressenya positiva a les xarxes em va crear unes expectatives massa altes, no ho sé. Per començar, els dos protagonistes em van caure malament ja des d’un principi i la cosa no va a millor (estil "El blat tendre"). Està molt ben escrit, però no hi passa res, m’hi falta matèria. I això hauria quedat simplement així si no hagués estat per l’escena del gos, que ja sé que ningú en parla però és que a mi em va cabrejar de mala manera. A partir d’aquí jo ja estava emprenyada així que el final del relat no em va dir res, a part que era ben previsible. Em vaig quedar indiferent i molt decebuda. I enfadada per sentir que havia perdut el temps.
Potser també venia d’un llibre increïble on allò SÍ que és una història d’amor amb totes les lletres i aquest se m’ha quedat molt i molt curt, especialment després de tantes ressenyes magnífiques que n’he llegit. En fi, sap greu dir-ho, però ha estat una gran decepció.
Crec que en general els petits plaers estan molt sobrevalorats, ja en porto un grapat de llegits i només en salvo dos. De veritat que trobo que les històries no són res de l'altre món pel bombo que se'ls dona.
P.D.: Dionís, jo t’estimo i vals molt més que els teus antics amos.
m’ha agradar molt, és una història molt bonica, d’amor i també de dol. la narració pren forma de carta a la Maria, que ja no hi és des d’un principi, amb petits fragments del present del protagonista. no és una carta com a tal, sinó un relat de com es van conèixer els dos i la seva història. a més, constament s’utilitza una irònia amable en les converses entre els dos, que és gairebé divertida de llegir.
“El dia que m’adoni, de bo de bo, que ja no ets ací, em costarà, Maria, de seguir rient amb tu.”
és una novel·la molt càlida i bonica, us la recomano 🫶🏻
Li he posat 5 estrelles però n’hi posaria 50 si pugués.
Estic DEVASTADA… Quin llibre més bonic, més senzill, més tendre… Una història d’amor NORMAL, com la vida mateixa però amb l’escriptura increïble de Folch i Camarasa 🥹🩵
Ens trobem amb un escriptor que se’ns presenta cregut i pedant, que es creu que està per damunt del bé i del mal… Fins que coneix la Maria, una noia simpàtica i bona per naturalesa. Amb ella, ell canviarà la seva visió turmentada de la vida i aprendrà a estimar les petites coses.
A la vida es pot naufragar a l’aigua, a la feina, amb l’amor, amb la salut, entre d’altres. En aquest llibre es parla tant de naufragis en tots aquests aspectes com de barquetes que suren, d’un escriptor famós i d’un amor autèntic. No passen gaires coses i passa de tot al mateix temps. Folch i Camarasa escriu d’una forma tendra, rica.
La manera de narrar de Folch i Camarasa m'ha semblat sublim. Les descripcions, el vocabulari, el to que fa servir... El protagonista és una mica senyoro, però m'ha fet molta gràcia la seva naturalitat a l'hora de fer segons quins comentaris.
m’ha agradat molt, com va resseguint el recorregut d la seva relació amb la maria, des d q es van conèixer i tot el q van viure junts. m’ha agradat perquè tot i fer-ho amb una certa nostàlgia i tristesa ho fa sobretot des dl punt de vista d estar agraït d’haver-la pogut conèixer, encara q s’acabés i m ha semblat molt bonic. fàcil d llegir, relata escenes molt quotidianes i súper ben escrit 🫶🏻
Quin llibre tan i tan bonic. I quin domini de l'escriptura i el llenguatge que té Folch i Camarassa. Queda claríssim que una part li ve de família.
No hi ha res com l'amor i en aquest llibre ho explica molt i molt bé. El plaer de les coses quotidianes del dia a dia.
Pots naufragar en molts aspectes de la vida, però això no impedeix que hagi valgut la pena i hagis sigut molt feliç. A gaudir del viatge que és la vida.
"El nàufrag feliç" és la narració, en primera persona, d’una història d’amor ambientada a Barcelona als anys 50. Arran d’un petit accident de trànsit, el narrador i protagonista ha d’agafar la baixa laboral per recuperar-se, i aprofita aquesta pausa per escriure i reviure la vida compartida amb l’amor de la seva vida, la Maria.
El narrador retrocedeix en el temps i es presenta com un escriptor d’èxit, però arrogant i solitari, fins que un dia, per pura casualitat, coincideix amb la Maria al tramvia. A partir d’aquell moment descobreix allò que realment el fa feliç i decideix acabar amb allò que no l’omple. Amb la Maria construeixen una relació d’amor i complicitat, i es fan costat malgrat que les coses no sempre són fàcils. No us enganyaré (ni jo ni el text, de fet), i és que la història és trista i des de la primera pàgina es fa evident que la Maria ja no hi és.
El que fa especial aquest relat és la manera com està escrit. Tot el text desprèn una tendresa i una dolçor que ho emmara tot. El to és proper, sincer i quotidià, amb ironia i bromes que fan arrencar més d’un somriure.
"El nàufrag feliç" és una història d’amor preciosa i tendra, d’aquelles que converteixen la parella en casa, d’aquelles en què la suma dels dos és millor que cadascú per separat. També és una història sobre la felicitat i sobre trobar el propi camí i ser un mateix.
"I als ulls, l'alegria. I als llavis, la joia. I a tot el seu cos, l'amor de viure"... Què tendre aprendre a ser feliç en el propi naufragi, aprendre a abraçar una vida fracassada a ulls d'aquells qui jutgen, i aprendre a estimar estimant, que vol dir veient a través de la mirada de l'altre. Una mirada d'apreci pel present i per tot el viscut, des dels grans projectes vitals fins els cafès compartits, doncs tot forma part del nostre pas baixant pel riu. Tan de bo aprendre jo mateixa a veure la vida, i a totes les persones que transiten per ella o que, fins i tot, s'hi arrelen, amb la mateixa estima genuïna plasmada en les pàgines d'aquest petit plaer. "Un missatge de nàufrag feliç, escrit només per tranquil·litzar els qui podrien caure en l'error de plànyer-lo".
Gràcies a la Blanca Pujals per editar aquest llibre i acostar-lo a tothom, gràcies a Ramon Folch i Camarasa per escriure aquesta joia, i gràcies a la vida per permetre'm trobar la meva Maria :)
Realment sí que és un llibre que es llegeix sense deixar de somriure. M'ha encantat la manera d'escriure de l'autor i he descobert moltes paraules desconegudes per a mi. Ganes de llegir més llibres seus. Gràcies a la meva amiga invisible pel regal.
ostres... boníssim eh, tota l'estona pensant buenu a mi que m'estimin així per favort. hi ha una cosa, però, que em sap una mica de greu, i és que em sap greu perquè la meva futura parella que m'estimarà bojament i m'ho voldrà dir tot el ratu no em podrà regalar aquest llibre com a mostra d'amor així subratlladet i amb anotacions a les vores (clar, perquè jo em dic maria i estaria molt ben pensat). però no patiu nòvios o nòvies meus del futur! jo us deixo el meu i m'hi feu anotacions i tota la pesca i apa també estaré molt contenta. això: llegiu-vos-el, estimeu-vos i cuideu-vos!