What do you think?
Rate this book
El temps retrobat, II
La culminació de la cèlebre A la recerca del temps perdut, una experiència literària inoblidable.
Després d'uns anys d'absència, el protagonista torna a París i, just arribar, troba una invitació per a una matinée a casa del príncep de Guermantes. Un cop arriba al pati del palauet del príncep, ensopega amb una llamborda i aquest moviment li provoca una reminiscència molt potent, tant com la magdalena que uns anys abans havia sucat en una tassa de te.
Mentre espera per entrar en una biblioteca del palau del Príncep, descobreix la clau d'aquests records tan poderosos i decideix que l'única manera de treure l'entrellat de la seva vida i, al mateix temps, d'abordar per fi la seva vocació, és escriure una obra que reculli els seus records dels personatges, els llocs i les situacions que té atresorats vívidament en la seva memòria.
Quan penetra en el saló on s'està celebrant la recepció, s'adona que totes les persones que coneixia i a qui feia tant de temps que no veia, han envellit enormement. Aquesta impressió el reafirma en la seva voluntat d'esbrinar com opera el pas del temps i de quina manera la memòria aconsegueix capturar alguns moments precisos amb una nitidesa trasbalsadora. L'obra que sorgeixi del seu esforç serà l'única manera de retrobar el temps perdut.
Després d'uns anys d'absència, el protagonista torna a París i, just arribar, troba una invitació per a una matinée a casa del príncep de Guermantes. Un cop arriba al pati del palauet del príncep, ensopega amb una llamborda i aquest moviment li provoca una reminiscència molt potent, tant com la magdalena que uns anys abans havia sucat en una tassa de te.
Mentre espera per entrar en una biblioteca del palau del Príncep, descobreix la clau d'aquests records tan poderosos i decideix que l'única manera de treure l'entrellat de la seva vida i, al mateix temps, d'abordar per fi la seva vocació, és escriure una obra que reculli els seus records dels personatges, els llocs i les situacions que té atresorats vívidament en la seva memòria.
Quan penetra en el saló on s'està celebrant la recepció, s'adona que totes les persones que coneixia i a qui feia tant de temps que no veia, han envellit enormement. Aquesta impressió el reafirma en la seva voluntat d'esbrinar com opera el pas del temps i de quina manera la memòria aconsegueix capturar alguns moments precisos amb una nitidesa trasbalsadora. L'obra que sorgeixi del seu esforç serà l'única manera de retrobar el temps perdut.
248 pages, Paperback
Published January 1, 2022
8 people want to read
About the author
Marcel Proust
2,159 books7,472 followersMarcel Proust was a French novelist, best known for his 3000 page masterpiece À la recherche du temps perdu (Remembrance of Things Past or In Search of Lost Time), a pseudo-autobiographical novel told mostly in a stream-of-consciousness style.
Born in the first year of the Third Republic, the young Marcel, like his narrator, was a delicate child from a bourgeois family. He was active in Parisian high society during the 80s and 90s, welcomed in the most fashionable and exclusive salons of his day. However, his position there was also one of an outsider, due to his Jewishness and homosexuality. Towards the end of 1890s Proust began to withdraw more and more from society, and although he was never entirely reclusive, as is sometimes made out, he lapsed more completely into his lifelong tendency to sleep during the day and work at night. He was also plagued with severe asthma, which had troubled him intermittently since childhood, and a terror of his own death, especially in case it should come before his novel had been completed. The first volume, after some difficulty finding a publisher, came out in 1913, and Proust continued to work with an almost inhuman dedication on his masterpiece right up until his death in 1922, at the age of 51.
Today he is widely recognized as one of the greatest authors of the 20th Century, and À la recherche du temps perdu as one of the most dazzling and significant works of literature to be written in modern times.
Born in the first year of the Third Republic, the young Marcel, like his narrator, was a delicate child from a bourgeois family. He was active in Parisian high society during the 80s and 90s, welcomed in the most fashionable and exclusive salons of his day. However, his position there was also one of an outsider, due to his Jewishness and homosexuality. Towards the end of 1890s Proust began to withdraw more and more from society, and although he was never entirely reclusive, as is sometimes made out, he lapsed more completely into his lifelong tendency to sleep during the day and work at night. He was also plagued with severe asthma, which had troubled him intermittently since childhood, and a terror of his own death, especially in case it should come before his novel had been completed. The first volume, after some difficulty finding a publisher, came out in 1913, and Proust continued to work with an almost inhuman dedication on his masterpiece right up until his death in 1922, at the age of 51.
Today he is widely recognized as one of the greatest authors of the 20th Century, and À la recherche du temps perdu as one of the most dazzling and significant works of literature to be written in modern times.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 4 of 4 reviews
September 14, 2025
Ha estat com llegir una catedral, amb totes les seves capelles perfectament perfilades; suposo que acabar la Recerca ja implica necessàriament un gran astorament, un no saber què dir després d'una lectura tan colossal com aquesta, després d'una mena d'oda a la lentitud, després de llegir, com diu Barthes, la història d'una escriptura.
El temps és per mi l'obsessió més gran, i suposo que per això l'impacte ha estat tan gros (Beckett, parlant de Proust, defineix el temps com un monstre bicèfal de salvació i condemna; imatge acurada). Llegir-la, majoritàriament, aquest estiu, en un any com el que estic vivint, ha fet de l'obra un punt d'inflexió que encara no puc formalitzar en paraules; amb un preciosisme que desborda el mateix terme, he passat hores llegint sobre el temps, l'amor, la literatura, l'avorriment, la mort, la música, l'hàbit, el tedi... i infinitat d'altres coses, no sóc capaç d'explicar la sensació que m'ha quedat un cop acabat el passeig per Combray o per París i els seus salons.
Cap a les últimes pàgines em bategava fort el cor de la sensació d'estar acabant, i d'estar llegint tot el que s'hi deia. L'últim volum, més teòric, fa que l'obra sencera hagi estat, personalment, el senyal definitiu per consagrar tot el meu temps, el temps perdut, el temps que fa créixer la torre dels anys en què el narrador acaba enfilat, a la literatura.
Encara he de llegir i rellegir molt més; m'ha obsessionat cada detall, en especial la Sonata de Vinteuil, i se m'han escapat infinitat de coses. És massa recent.
/
Deixo un dels cententars de fragments que m'han fet sospirar després de llegir:
«Però aleshores, tots aquests elements, tot aquest residu real que ens veiem obligats a guardar per a nosaltres mateixos, que la conversa no pot transmetre ni tan sols d'amic a amic, de mestre a deixeble, d'amant a amant, aquest inefable que diferencia qualitativament allò que cadascú ha sentit i que està obligat a deixar en el llindar de les frases en què no pot comunicar amb l'altre sinó és limitant-se a punts exteriors comuns a tots i sense interes, l'art, l'art d'un Vinteuil, com el d'un Elstir, que potser no el fa aparèixer, exterioritzant en els colors de l'espectre la composició íntima d'aquells mons que anomenem els individus, i que sense l'art no coneixeríem mai? Unes ales, un altre aparell respiratori, que ens permetessin travessar la immensitat, no ens servirien de res. Perquè si anéssim a Mart i a Venus mantenint els mateixos sentits, revestirien amb el mateix aspecte que la terra tot allò que podríem veure. L'únic veritable viatge, l'únic bany de joventut, seria no pas anar cap a nous paisages, sinó tenir altres ulls, veure l'univers amb els ulls d'un altre, de cent altres, veure els cent universos que cadascun d'ells veu, que cadascun d'ells és; i això és possible amb un Elstir, amb un Vinteuil, amb els seus semblants, volem veritablement d'un estel a un altre.» (Fragment de "La presonera")
El temps és per mi l'obsessió més gran, i suposo que per això l'impacte ha estat tan gros (Beckett, parlant de Proust, defineix el temps com un monstre bicèfal de salvació i condemna; imatge acurada). Llegir-la, majoritàriament, aquest estiu, en un any com el que estic vivint, ha fet de l'obra un punt d'inflexió que encara no puc formalitzar en paraules; amb un preciosisme que desborda el mateix terme, he passat hores llegint sobre el temps, l'amor, la literatura, l'avorriment, la mort, la música, l'hàbit, el tedi... i infinitat d'altres coses, no sóc capaç d'explicar la sensació que m'ha quedat un cop acabat el passeig per Combray o per París i els seus salons.
Cap a les últimes pàgines em bategava fort el cor de la sensació d'estar acabant, i d'estar llegint tot el que s'hi deia. L'últim volum, més teòric, fa que l'obra sencera hagi estat, personalment, el senyal definitiu per consagrar tot el meu temps, el temps perdut, el temps que fa créixer la torre dels anys en què el narrador acaba enfilat, a la literatura.
Encara he de llegir i rellegir molt més; m'ha obsessionat cada detall, en especial la Sonata de Vinteuil, i se m'han escapat infinitat de coses. És massa recent.
/
Deixo un dels cententars de fragments que m'han fet sospirar després de llegir:
«Però aleshores, tots aquests elements, tot aquest residu real que ens veiem obligats a guardar per a nosaltres mateixos, que la conversa no pot transmetre ni tan sols d'amic a amic, de mestre a deixeble, d'amant a amant, aquest inefable que diferencia qualitativament allò que cadascú ha sentit i que està obligat a deixar en el llindar de les frases en què no pot comunicar amb l'altre sinó és limitant-se a punts exteriors comuns a tots i sense interes, l'art, l'art d'un Vinteuil, com el d'un Elstir, que potser no el fa aparèixer, exterioritzant en els colors de l'espectre la composició íntima d'aquells mons que anomenem els individus, i que sense l'art no coneixeríem mai? Unes ales, un altre aparell respiratori, que ens permetessin travessar la immensitat, no ens servirien de res. Perquè si anéssim a Mart i a Venus mantenint els mateixos sentits, revestirien amb el mateix aspecte que la terra tot allò que podríem veure. L'únic veritable viatge, l'únic bany de joventut, seria no pas anar cap a nous paisages, sinó tenir altres ulls, veure l'univers amb els ulls d'un altre, de cent altres, veure els cent universos que cadascun d'ells veu, que cadascun d'ells és; i això és possible amb un Elstir, amb un Vinteuil, amb els seus semblants, volem veritablement d'un estel a un altre.» (Fragment de "La presonera")
December 16, 2025
El millor volum junt amb el de Combray. Les primeres 80 pàgines pareixen escrites baix inspiració divina. M'ha costat 5 mesos llegir l'obra completa i ara no sé què fer amb el buit que em deixa haver-la acabada.
“Perquè els nostres temors més grans, com les nostres esperances més grans no estan per sobre de les nostres forces, i podem acabar dominant les unes i fent realitat les altres.”
“Era una impressió ben antiga, en la qual els meus records d'infantesa i familiars estaven tendrament barrejats i que jo no havia reconegut de seguida. En un primer instant m'havia demanat amb ira qui era el foraster que venia a fer-me mal. Aquell foraster era jo mateix, era l'infant que era aleshores, que el llibre acabava de suscitar en mi, perquè com de mi només coneixia aquest infant, era a aquest infant a qui el llibre havia cridat de seguida, ja que només volia que el miressin els seus ulls, l'estimés el seu cor, i només volia parlar-li a ell.”
“Perquè els nostres temors més grans, com les nostres esperances més grans no estan per sobre de les nostres forces, i podem acabar dominant les unes i fent realitat les altres.”
“Era una impressió ben antiga, en la qual els meus records d'infantesa i familiars estaven tendrament barrejats i que jo no havia reconegut de seguida. En un primer instant m'havia demanat amb ira qui era el foraster que venia a fer-me mal. Aquell foraster era jo mateix, era l'infant que era aleshores, que el llibre acabava de suscitar en mi, perquè com de mi només coneixia aquest infant, era a aquest infant a qui el llibre havia cridat de seguida, ja que només volia que el miressin els seus ulls, l'estimés el seu cor, i només volia parlar-li a ell.”
Read
July 7, 2023I ara què?
February 18, 2023
El final d'una gran història és també l'inici de l'obra mestra que ha esdevingut més enllà dels cents anys que ha fet enguany.
Proust tanca el cercle, ens retorna al protagonista a l'inici de la història, quan esperava en la seva habitació el petó de la mare, i ens fa un recorregut pel pas del temps de tots els personatges que han format part de la seva vida. Va tancant trames, s'acomiada amb gran emoció d'alguns d'ells —fabuloses les darreres pàgines del primer volum, quan descriu l'emoció per la mort de Saint-Loup—, personatges que no cauen en l'oblit del temps, i no s'oblida de reflexionar sobre la vida, la mort, la pèrdua que suposa una guerra i la importància de l'art com a reflex de l'existència.
Proust tanca el cercle, ens retorna al protagonista a l'inici de la història, quan esperava en la seva habitació el petó de la mare, i ens fa un recorregut pel pas del temps de tots els personatges que han format part de la seva vida. Va tancant trames, s'acomiada amb gran emoció d'alguns d'ells —fabuloses les darreres pàgines del primer volum, quan descriu l'emoció per la mort de Saint-Loup—, personatges que no cauen en l'oblit del temps, i no s'oblida de reflexionar sobre la vida, la mort, la pèrdua que suposa una guerra i la importància de l'art com a reflex de l'existència.
Displaying 1 - 4 of 4 reviews