L’Elvira i el Tomàs passen pel túnel del temps cap enrere. Van del telèfon mòbil als primers televisors en blanc i negre, de la plenitud professional als orígens humils. Travessen l’amor i el desamor, la salut i la malaltia, afronten cruïlles que canvien el curs de les seves vides, descobreixen el sexe, cada vegada són més joves, fins que tenen tot el futur per escriure. El temps passa per tothom. Per l’Elvira, que neix al Priorat inclement d’abans de la revolució del vi. Pel Tomàs, fill d’una portera que viu en un semi-soterrani. El temps passa també per la corrua de famílies emigrades a Alemanya als anys seixanta. I passa per un teixit de personatges carregats d’històries i d’humanitat. Quan, al cap dels anys, l’Elvira es retroba amb les amigues, “entre totes formaven una enciclopèdia de la vida viscuda”. La trobada es converteix llavors en “un mirall veraç, potser cruel, del pas pel túnel del temps”.
La gran novel·la de Ramon Solsona, entre l’Alemanya de l’emigració i les vinyes del Priorat.
Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) és un escriptor, periodista i publicista català. Llicenciat en Filologia Romànica i professor de secundària en excedència, destaca pel seu estil irònic i per les nombroses collaboracions amb mitjans de premsa escrita (Avui, Diari de Barcelona) i de ràdio (Catalunya Ràdio), actualment és collaborador al programa de ràdio El món a RAC 1, de l'emisora Rac 1, en la secció "La paraula del dia".
També ha estat poeta (satíric) amb el pseudònim Lo Gaiter del Besòs. La seva novella Les hores detingudes va conquerir tres premis literaris el mateix any i va ser traduïda al castellà. Per a la televisió, ha treballat com a guionista per les sèries Agència de viatges i Estació d'enllaç, emeses per TV3.
Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) is a Catalan writer, journalist and publicist. He has a PhD in Roman Languages. He is renowned for his ironic style. He has also written poetry under the pseudonym Lo Gaiter del Besòs.
És el pas del temps en estat pur, original per la reversibilitat de la novel·la, no he llegit cap història que anés del present al passat, anant enrere en el temps del final al principi de tot. Molt encertat el text Instruccions per pujar una escala al revés (Julio Cortázar) del principi del llibre Molt recomanable, trobaré a faltar la família i el Priorat.
Es una novela costumista d’una època que m’és pròxima . Anar de l’avui a l’ahir li ha generat un problema, ja que el present sempre està lligat al passat, i els fets mases vegades són repetitius . Si aquesta novela (700 pàgines) s’hagués pogut escriure amb la meitat de pàgines potser hauria estat perfecta .
Me ha parecido una historia preciosa y muy real. Me ha gustado mucho la descripción de la vida en los diferentes sitios en que acaban viviendo, sus personajes y sobre todo, el tiempo que pasan en otro país y las muchas dificultades que tienen que superar. La historia está contada al revés y eso le da una visión especial, porque empiezas sabiendo el final pero no cómo han llegado hasta ahí.
Dues vides, dos punts de vista que reculen del present cap al passat, el Priorat i Alemanya (i una mica de Barcelona), vida pagesa i vida urbana, franquisme i postfranquisme... Els pares, els fills, els veïns, els amics...