Els irredempts és una narració en tres temps. Com en els tríptics de Francis Bacon, els personatges es regiren en els seus panells i generen la seva pròpia iconografia. És un tríptic de diapositives en fuita: un solar per a una escola de la perifèria on bastir un simulacre de vides; una família superada pel llenguatge i per la pèrdua dels pares, que obre una falla vital; i una ciutat escindida com a testimoni de la desfeta de l’amor platònic enmig de l’art.
La divisió en tres espais de diversitat narrativa s’unifica en una sola, intensa, experiència de llenguatge. Aquests episodis de situació i condició humanes, que per si mateixos agiten la passivitat distant del lector, s’eleven a través d’un manierisme contingut, que allunya la complaença en la bellesa per enfrontar el lector a una sensació d’abisme situada en el territori del sublim.
Hi podeu llegir espais d’exili, de desarrelament, de dol, històries de renegats i de fronteres —socials, familiars, personals. D’integracions i de desintegracions. I, al final, sempre un anhel: tornar al lloc d’on venim. Si aconseguim recordar quin era.
Queda clar que hi ha un domini del llenguatge impressionant. Però naufraguem per imatges i frases suggerents que no veig on porten... Sí, mostra tres situacions, realitats irredempts però crec que no acabo d'entendre el missatge... Potser el rellegeixo més endavant
És novel·la? Contes? Poesia? Les tres coses? Un treball espectacular de la llengua, que impressiona per la depuració, la paraula justa, la frase tallant però rítmica. Pam. Pam. Pam. La repetició que se’t clava, que et burxa. El que fa l’autora aquí és molt gros, perquè la forma no es menja el que explica: ho potencia, ho eleva.
Dels tres moments-històries, el que més m’ha impactat és “Solar”. Profundament polític sense caure en el pamflet, posa el focus en aquest “nosaltres”, una veu inclusiva que abraça mestres i alumnes batallant en un context dur, d’escola abandonada. La irrupció / desaparició de l’Ípsilon és devastadora.
Algunes frases (és d’aquells llibres que guixes i subratlles per davant i per darrere):
-A “Solar”:
Necessitaríem fumigar-nos cada dia el desànim per continuar.
Veiem, però no som vistos.
Volem ser figures, no estigmes.
- A “Linòleum”:
Llegia per anèmia i per manca d’oxigen.
Viure cap endins està bé. Però ell va començar a cicatritzar-se.
- A “Moll”:
El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria.
De tots els relats del món, em quedo amb els relats tangencials. Amb els prudents.
Unes narracions que m'han omplert de sensacions i imatges. Una veu molt personal que se't clava endins i passes dies donant-hi voltes i voltes. Encara no sé ben bé com han calat les històries, si a través de la prosa poètica, de les sofertes primeres persones o per aquestes imatges suggerents que et transporten als marges de la quotidianitat. Però l'acabes amb el regust d'haver llegit quelcom rodó.
Aquesta setmana he llegit (I rellegit) aquest llibre que m'ha encisat i que avui us recomano. Es tracta de "Els irredempts" de la Cristina Garcia Molina editat per La Breu edicions. Com definir aquesta novel·la? En primer lloc, com diu l'autora és un tríptic, tres històries independents però que encaixen sota el concepte que amaga el títol. La primera història "Solar" ens situa en un solar on s'allotgen els barracons d'un institut. Allà hi conviuen professors i alumnes, on les vides d'aquests són un combinat de realitats marginals. Una denúncia o, millor seria dir, una queixa social d'una situació que malauradament no existeix només als llibres. La segona història " Linolèum" ens parla de la família, de la pèrdua dels pares , del dol, de com ens allunyem i de com retornem als orígens. I la darrera història, "Moll" ens parla de l'amor, d'aquell amor platònic que es manté sempre relacionat amb un lloc, una ciutat, un amor platònic enmig de l'art.
No sabria dir quina escollir com la meva preferida, totes tenen algunes frases que m'han captivat. I és que l'estil literari d'aquesta autora és un dels elements més atractius de la novel·la. Aquestes frases breus, impactant, ben lligades i que sentencien. N'he subratllat unes quantes... En destacaria sobretot les paraules, con li agrada a la Cristina jugar amb les paraules! Si fins i tot el títol ja té el seu què! Aquests paraules impronunciables, enginyoses, que s'entrebanquen al dir-les, però que t'atrapen, t'envolten i et ronden pel cap dies i dies.
Un gran llibre per comentar en una bona tertúlia, per llegir en veu alta i gaudir de les paraules, fins i tot per veure damunt un escenari! Jo ja me l'imagino!
Si encara no coneixeu aquesta autora, ja trigueu! Busqueu també el seu recull de contes de "Silenci a taula ", molt i molt recomanable!
Us aviso que és un llibre que llegireu un cop (o potser dos cops com jo) i que hi voldreu tornar. Us ho juro per Txékhov !
Un experiment literari en tota regla, no cal dir res més. Qualsevol persona que estimi la literatura ha de llegir aquest llibre. Després, un cop llegit, que cadascú l'esbudelli com millor li sembli. Davant d'un treball d'aquest nivell, les diversitats de gustos són opinions secundàries. Personalment, l'únic relat que no m'ha enganxat, o no m'ha semblat fluid com els altres, és el primer. Els altres dos delicatessen de digestió lenta (bé, tots tres, potser).
Cap dubte que el lèxic és exquisit. Però m'he perdut en les paraules boniques i en les metàfores. Tant és així que ni et sabria resumir l'últim capítol. Deu ser cosa meva, ho necessito tot més mastegat.
M'agrada quan no sé què esperar d'un llibre. M'agrada que hagi estat triat per la meva llibretera per comentar-lo dins d'un club de lectura, perque no el vaig comprar pel boca-orella ni pel Premi Llibreter, sinò perque confiava en el criteri de la Laia i aquest cop vindria l'autora a comentar-lo amb totes nosaltres: era una ocasió molt especial.
M'agrada, doncs, capbussar-me en una obra sense cap idea, sense saber de què va. I quina meravella haver fet això amb "Els irredempts". Un tríptic meravellós amb tres històries que sembla que no tinguin res a veure però que amb petites picades d'ull hi vas trobant relació. Em guardo "Solar" molt a dins de mi, ja que sóc ex-alumna d'un centre educatiu públic de Santa Coloma de Gramenet, i sembla que el que passa dins d'aquest primer relat sigui un tros de la meva infància.
Educació, inmigració, família, amor, cultura. Tants temes, tan ben filats, tan ben escrits.
Quines ganes de seguir llegint a Cristina Garcia Molina, mareta...
Del tríptic, n'ordeno les parts per ordre de gaudi: 1, 3, 2, i trobo que "solar" (1) és bastant superior als altres dos. Interessant l'exercici de tria de paraules, d'ús del llenguatge, però l'he trobat excessiu. Adjectivacions amb vocació d'impacte i remat que, per a mi, trenquen el ritme lector, deslocalitzen el marc mental i no acaben de funcionar.
Escritura entrecortada, narración pixelada y fragmentaria; imaginario torturado. Experimentos fútiles de vacía retórica que aporta poco. Me quedo más frío que un témpano de hielo. Si Els irredempts ha obtenido el mismo premio (el Llibreter) que Els grans optimistes, no entiendo nada.
Comparar amb què, Baltazar, Lispector, Christa Wolf? Menys pel discurs que pel raig, la llengua, el gir, l'arravatament... Mereix que no se la compari, sinó que se n'esperi. Veurem quant.
Psè. Feina d'estructuració i ús del llenguatge magistral, però massa recargolat i refinat per explicar històries que es poden explicar molt millor. És fàcil connectar amb la primera part. Amb la segona es pot fer-ho. Amb la tercera costa més.
És difícil descriure'l perquè són tres relats, tres històries on la història és el menys important. El lèxic i el text és preciós, poètic en alguns moments. El primer relat és amb diferència el meu preferit, em va atrapar des de la primera frase.
En el 3 m'hi he trobat: "Hi ha persones que, quan entren en una habitació, ja no deixen mai de ser-hi." "És cauta amb les distàncies i amb l'ús de la sintaxi. Parla poc i de lluny. [...]i per això s'enreixa." "Cada silenci és important i és interpretable fins a l'infinit. Cada mirada dispara una hipòtesi."
Aquests fulls són navalles, escriu l’autora, i és cert. Tres relats plens de personatges desposseïts, que es senten i els fan sentir estranys, fora d’aquest món, obligats a la renúncia, com si els haguès escrit Txékhov. “Hi ha vides fetes de desposessions”. I l’art? Una manera d’oblidar. “He llegit molt. També he oblidat molt”. I de respirar. “Llegia per anèmia i per manca d’oxigen”.
«La mort és terrible, però morim de veritat en els intents».
D'estil inclassificable la prosa de la Cristina Garcia és impecable, poètica, màgica, absorbent. Un cop més, constatació que el Premi Llibreter no decep.
#ElsIrredempts de #CristinaGarciaMolina té una angoixa vital sense un gram de dramatisme. Són frases curtes, imatges contundents, dards precisos gens efectistes.
És una literatura que no està al servei de trames, sinó del llenguatge, paisatges i sensacions ben contemporànies i amb un aire un punt beckettià.
Té un mala baba elegant, però ben dura. Una visió gens naturalista, però ben realista. "Als homes bons els fascina la crueltat". Ella mateixa cita un tríptic de Francis Bacon i ja ens hi agafem per llegir els tres relats del llibre com llegim els llenços del pintor.
Així ens passegem pel solar perifèric de barracons escolars que obre les seves pàgines. Un no-lloc més, dels que el capitalisme multiplica i va fent més desesperançadors i atomitzadors. Perquè seran un no-lloc, però no tenen un no-propietari. "El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria".
Lligar tres històries —o no lligar-les del tot. Llegir un triptic... No m'ha emocionat. Suggerent si. Crua. Fustració. No m'ha arribat e retorn o l'alliberament.
Solar ( social i història), Linòleum ( família), Moll ( un mateix).
Referents: Pier Paolo Pasolini, Txèkhov, Shakespeare.Tríptic de la crucifixió de Francis Bacon.
La poesia com la literatura és un exili, una fugida.
“Aquests fulls són navalles”
“Tinc una feina de monstre que em va com un guant”.
" Ara que he pujat al tren dilatat del temps em sembla que llegeixo i penso com un lladre, no com un acadèmic"
"Sense la valentia que ens dona el pensament fugaç, l'existència seria insuportable" pàg. 132
Els irredempts. De la mateixa manera que em va passar quan vaig llegir “Napalm al cor” d’en Pol Guasch, no sé si qualificar l’obra de genialitat o de bogeria. En moltes ocasions he hagut de rellegir el capítol per reprendre el fil de la lectura. És un llibre que et desafia, incòmode, on hi he trobat passatges magnífics, descripcions precioses i situacions inconnexes. He estat a punt d’abandonar la lectura en un parell d’ocasions, però l’obra desprèn un magnetisme que et du fins la darrera pàgina. Per altre banda n’he subratllat un nombre considerable de fragments.
Es tracta d'una literatura poc convencional. Totes les frases, totes les paraules, estan escollides amb una cura superior. Diria que es tracta d'una prosa poètica pero no dir que és poesia prosaica. En ocasions he trobat fragments molt potents, molt suggeridors. Però en general no he gaudit de la lectura. Per al meu gust lector tot era massa abstracte, hi havia massa interrogants. M'ha costat seguir el fil de les històries. Tampoc no he sabut trobar la connexió entre les tres trames, si és que n'hi ha. És una llàstima que no puga valorar aquest tipus de literatura.