Cartes de la presó

by Núria Cadenes

Amb divuit anys, des de darrere dels murs d’una presó espanyola, la vida de Núria Cadenes va prendre forma de cartes. Per connectar-se amb el país, amb els amics, amb la gent de casa, un full de paper condensava el temps i esmicolava l’espai.

Les primeres cartes de la jove independentista -la majoria destinades a la seva àvia, Maria Domènech- es converteixen en un document que ens acosta, de manera directa i sovint punyent, a la part menys coneguda de l’estat. La Núria va estar sis anys a la presó. Aquest n’és el testimoni.

165 pages, Paperback

First published January 1, 1990

About the author

Núria Cadenes i Alabèrnia (Barcelona, 18 de febrer de 1970) és una periodista, escriptora i militant independentista catalana, filla de Teresa Alabèrnia i Domènech.

Actualment viu a l’Horta Sud, prop de València. Treballa de llibretera i col·labora en diversos mitjans (VilaWeb, El Temps). Ha publicat, entre d’altres, els llibres Cartes de la presó (1990), L’Ovidi (2002), El banquer (2013) o Secundaris (2018). Amb AZ (2009) va guanyar el premi Ciutat d’Elx i el de la Crítica dels Escriptors Valencians i amb Tota la veritat (2016), el Crims de Tinta.

Reviews

[Miquel]

El vaig trobar remenant per casa, que era de la meva mare quan tenia just ara la meva edat - i la de la Cadenes quan publicava el llibre!- i vaig pensar que era una lectura perfecta per aquests dies.
M'ha emocionat força, la senzillesa i la cruesa de les cartes que envia als seus familiars i amics, del seu primer any com a presa política, amb tot just divuit anys, acusada de pertànyer a Terra Lliure. Veure com amb els mesos va canviant, de l'energia del principi a, malgrat procurar no amoïnar el seu entorn, ser conscient que el món de fora avança i ella està atrapada en una presó madrilenya amb la por de ser com més va més lluny dels seus amics i convertir-se en un mer record... Gens sentimentalista les cartes són plenes de detalls que fan encongir el cor, com el Cant dels Maulets que xiulen a la presó per sentir-se entre companys, les classes d'euskera que li fan les preses polítiques d'ETA o cada cop que planten cara a les humiliacions de les funcionàries de la presó.
Que senzill és imaginar-se en el seu lloc, i sentir la pena i l'angoixa, però també l'energia entusiasta amb què al final de cada epístola recorda l'amor i sobretot que "ESTEM CONDEMNATS A VÈNCER"!

Cartes franques i simples, com les que escriuria qualsevol adolescent, carregades de la realitat terrible que li va(n) (fer) tocar(-li) viure.

Llegiu-lo! I tota la resta de la Núria Cadenes també que són molt bons!