Un retrat sense pietat de l'ocàs de l'aristocràcia europea del 1900 per un dels grans autors de l'impressionisme alemany.
Després d'un llarg viatge pel sud d'Europa, Felix von Bassenow torna al castell i les propietats familiars. Allí es retroba amb la seva dona, l'elegant i malaltissa Annemarie, que després de perdre un fill se sent cada dia una mica més lluny de la vida terrenal. Felix confia que la seva dona no trigui a sobreposar-se al seu estat nerviós, però l'Annemarie s'ha envoltat de persones que la protegeixen i li recorden constantment la seva pè l'oncle Thilo, un home brillant que tothom admira, i la seva millor amiga, la senyora von Malten. En l'atmosfera sufocant d'un castell en decadència, en Felix es deixa seduir per la jove Mila, mentre presencia l'enfonsament de les seves pròpies conviccions i d'un món que ell es creia cridat a perpetuar.
Eduard Graf von Keyserling (May 15, 1855 – September 28, 1918) was a Baltic German fiction writer and dramatist and an exponent of literary Impressionism.
Keyserling was born at Schloss Tels-Paddern, Courland Governorate, within the Russian Empire, now Kalvene parish, Liepaja District in Latvia. He belonged to an ancient family of Baltic German nobility and was a cousin of the philosopher Hermann Keyserling. He died in Munich, Bavaria.
Keyserling's early novels Fräulein Rosas Herz. Eine Kleinstadtliebe (1887) and Die dritte Stiege (1892) were influenced by Naturalism. His essays on general and cultural questions, like his theater plays, are forgotten. His narrative, novellas and novels, after 1902, place Keyserling at the forefront of German literary Impressionism.
A subtle and elegant stylist, Keyserling's narrative is unforgettable for its evocative ambience and "feel". His most emblematic work is perhaps Fürstinnen (Princesses), only superficially related to the typical German 19th century Schlossroman. Somehow midway between Ivan Turgenev and Franz Kafka, there is a certain pessimistic kinship between Keyserling and Anton Chekhov.
M'he llegit el llibre mentre esperava el tren. Està bé, tot i que no és el petit plaer que m'ha agradat més. A la trama hi apareixen un parell de comentaris masclistes que són red flags completament.
Los Pequeños Placeres son sinónimos de acierto y este no ha sido menos. Un relato muy psicológico que según han ido pasando los días y he pensado en él me ha ido gustando aún más.
El señor de la casa vuelve a su hogar tras un largo viaje. Después de estar tanto tiempo fuera echa de menos a su mujer y el volver a la rutina, a las pequeñas cosas sencillas, a su ambiente. Pero al llegar, siente que algo ha cambiado, no tiene el recibimiento que él esperaba y mientras pasan los días comienza a sentirse como un extraño en su propia casa. De la sensación más acogedora y confortable que tenía mientras estaba llegando pasa a una incomodidad extrema. Su actitud entonces va cambiando hasta obrar de formas que él siempre había despreciado, echando abajo todas sus convicciones, y desencadenado un final aciago.
Lo interesante de este relato es que en todo momento conocemos la historia solo desde el punto de vista del señor. Sus impresiones y sensaciones, sus conclusiones, la forma de actuar de los otros personajes siempre son filtradas bajo su mirada y su juicio. Se siente una víctima en su propio hogar pero, ¿es realmente todo como él lo cuenta? Si profundizas un poco, observas las actitudes y reacciones de los demás y lees entre líneas, te das cuenta de que hay mucho, mucho más de lo que él percibe. Porque es la visión de una persona egoísta, tan sumida en sí misma que ni siquiera es consciente del mal que hace a los demás, no es capaz de ponerse en el lugar del otro ni intentar comprender el porqué de su actitud. Y está convencido de que el problema está en los otros.
Súper interesante a la vez que triste, porque esa visión y forma de actuar afecta en gran manera a los que hay alrededor, especialmente a su mujer, quien en esa época dependía totalmente de su marido para absolutamente todo. Podría hablar mucho más pero creo que con esto os habéis una idea. Me ha encantado.
Si os gustó "Vera", de Elizabeth Von Armin, os gustará también esta historia. Me ha recordado en varios momentos a ella y, salvando las distancias porque es un relato mucho más corto, creo que tienen las mismas "vibes".
Les descripcions de la natura que l'autor ens regala en aquest relat són el que més m'ha agradat. La història és trista, perquè el punt de partida ja em sembla cruel: ell torna d'un viatge pel sud d'Europa al que havia marxat perquè no suportava el dolor de la seva esposa després de perdre un fill. I també és indignant, perquè tot passa per ell, que és un personatge egocèntric amb uns aires de superioritat que no puc pair. En resum, unes descripcions delicioses.
"La primera edició d'Harmonia, d'Eduard von Keyserling, es va imprimir la setmana de l'equinocci de tardor, coincidint amb un temps de lluna nova en què el silenci ho va inundar tot."
es interessant com coneixem la història només des del punt de vista del senyor; seves impressions i sensacions, les seves conclusions, la manera d'actuar dels altres personatges sempre són filtrades sota la mirada i el judici. se sent una víctima a casa seva però, és realment tot com ell ho explica? si aprofundeixes una mica, observes les actituds i reaccions dels altres i llegeixes entre línies, t'adones que hi ha molt, molt més del que ell percep. perquè és la visió d'una persona egoista, tan sumida en si mateixa que ni tan sols no és conscient del mal que fa els altres, no és capaç de posar-se al lloc de l'altre ni intentar comprendre el perquè de la seva actitud, i està convençut que el problema és dels altres.
un retrato crudo desde la visión masculina de como un matrimonio va perdiendo su encanto, y donde antes todo era ternura y calidez del hogar, ahora se rompe la armonía.
El Felix es terrible TERRIBLE em cau tant malament haig de dir que es masclista i que no hi ha cap critica simplement ho es i ja esta WTF. Aixo si l’escriptura es xulissima cada escenari que descriuen podria ser una pintura que maco.
De Eduard von Keyserling vaig llegir "Aquell estiu sufocant", publicat en aquesta mateixa col·lecció, i he de reconèixer que me va agradar més que aquest. Potser perquè "Harmonia" no l'he acabat de pillar massa 😅.
La història narra la tornada del Fèlix von Bassenov al seu castell després d'un temps de viatge per Europa. Ell, espera que tot sigui com abans i anhela la companyia de la seva esposa, l'Annemarie, però aquesta s'ha allunyat d'ell.
En Fèlix és un personatge egoista i odiós, potser això també ha fet que no connectés amb la història. Això sí, les descripcions que fa del paisatge són una delícia.
“Armonía” una novela breve del autor alemán Eduard von Keyserling. En esta obra encontramos unas descripciones hermosas, detalladas y cuidadas. La narración es impecable y crea una atmósfera envolvente donde la belleza de las letras se mezclan con el cálido ambiente del romanticismo costumbrista de la época. El personaje principal vive tras una máscara, aferrado a las apariencias de la aristocracia y con el ego de sentirse superior al resto. Excelente historia done una vez más he podido disfrutar de la pluma de este autor que gracias a @edicionesinvisibles lo convierten en pequeños placeres de la literatura.
“La vida nos enseña que las apariencias engañan, que las palabras también, que no todo es oro lo que reluce, que las cosas buenas salen del corazón y que la esencia de una persona se percibe por sus acciones y se sienten con el alma.”
Cinc estrelles per les plantes, el jardí i tota la bellesa ambiental. La història, però, és trista, previsible i frustrant. És fàcil identificar-se amb el marit, al qual uns aristòcrates bufanúvols li han envaït la casa. També és fàcil sentir compassió per la dona i el seu malestar. Al final la història d'incomprensió matrimonial, així com la misogínia reglamentària, és el menys important. Per mi, cada pàgina és com un quadre prerrafaelita, d'aquells que te'n pots meravellar de les formes i els colors, sense tenir massa en compte el fons
El protagonista torna al seu castell després d’una llarga absència i no acaba de trobar el seu lloc enmig de personatges que el menystenen i d’un paratge asfixiant que serveix de retrat de la inevitable decadència social de l’aristocràcia alemanya de peincipis del segle XX.
No és dels millors però un cop més la manera com retrata una època és el seu tresor.
A veure... la trama és genial i és una novel·la amb una part psicològica que a mi em sol agradar bastant... No li puc donar més estrelles perquè està ple de comentaris misogins que em feien tremolar... Si fos una novel·la escrita avui dia li hauria posat 1 estrella però entenc que fa temps que es va publicar i que aquella era la normalitat...
aquella sensació d’estar a casa i no sentir-t’hi, en bucle. aquell anhel constant de trobar el lloc que fa per tu i tot i així, no trobar-lo. tendre les referències de la literatura universal molt ben posades
Nicky ou les poupées. A-t-elle eu l'histoire qu'elle attendais depuis toute petite ou est-elle à son tour devenu une poupée ?
Une phrase qui m'a particulièrement touché et qui est une philosophie de ma vie, page 637, "C'est du gaspillage de perdre son temps avec des gens dénués de valeur."
De nouveau, la fatalité est présent dans cet ouvrage tant par les nouvelles d'une guerre que par la maladie de la poitrine d'Enrico Fanoni, "il mourra probablement bientôt." (p. 640). D'ailleurs, il y a un rapprochement entre la guerre et la vie à la page 649, "- Mais la guerre est quelque chose d'effrayant, objecta Nicky. - La vie est toujours effrayante, lorsque nous nous laissons aller à trop nous approcher d'elle, répliqua Fanoni."
Le parallèle entre le rêve et la réalité est aussi présent à la page 651 et 657, "Elle appela de nouveau ses rêves à son secours", ainsi qu'à la page 658. P. 663 : "Mais croyez-moi. Vous ne devez pas vous approcher trop près de ce monde désolé et haïssable. Vous mourriez de chagrin et de dégoût." Fanoni lui propose de vivre dans un monde idéalisé, éloigné des poupées, donc une sorte de rêves ? loin de la triste réalité. Ce qu'elle refusera et donc intégrera le monde des poupées pour toujours ?
Cette fois-ci, le monde de la musique est présent à travers tout l'ouvrage, page 642-643, "Mon Dieu, dit-il, la musique est le plus indiscret de tous les arts, nous y révélons les ultimes retranchements de notre âme, nous ne pouvons pas faire autrement, et n'importe quel passant, n'importe quel indifférent, n'importe quel homme qui a payé sa place, peut nous écouter. C'est ainsi, et ma seule consolation est que ceux qui comprennent cette langue sont peu nombreux. Quand je suis assis au piano dans une salle de concert, je sais que, pour la majorité des auditeurs, la musique ne signifie rien. Pour d'autres, elle est un moyen de se donner un frisson agréable, pour d'autres encore, elle sert d'accompagnement à leur petite sentimentalité, si bien que dans une salle de concert je me sens seul avec ma musique et c'est très bien ainsi. Quelques-uns, les plus rares, me comprennent et c'est pour moi un bonheur de leur parler à travers ma musique. Mais il existe aussi des hommes qui lui sont hostiles. Jouer devant ceux-là m'est aussi douloureux que si je devais confier mes ultimes secrets à mon pire ennemi."
Cette histoire parle à l'âme directement.
Quelques belles citations : - p. 635 : "Nicky souriait aussi tout en souhaitant que cela fût bientôt fini, car il est pénible de rester aimable quand il ne reste plus rien à se dire." - p. 639 : "Ils étaient donc tous là, silhouettes familières qui ne lui étaient rien et ne lui disaient rien." - p. 641 : "Ce devait être merveilleux, pensa-t-elle, de pouvoir faire retentir sur terre un chant si passionné ; et elle qui n'était même pas capable d'être malheureuse." - p. 651 : ""Ça sent le dimanche, dit Fanoni. - Oui, c'est dimanche, confirma Nicky. - Quand c'est dimanche, continua Fanoni, je peux le lire sur le visage des gens. Le matin ils ont l'air d'attendre quelque chose de beau et le soir on voit qu'ils ont été déçus." Nicky soupira. "Oui, les dimanches soir étaient tristes. Le dimanche soir, j'avais toujours l'impression d'avoir raté quelque chose."" - p. 657 : "Mon désir de vous voir était si fort, qu'il m'a rendu malade. Oui, l'homme est faible et enfantin. Nous sommes fiers de notre solitude mais il suffit que pendant quelques instants une chère présence nous soit accordée pour que nous en ayons la même soif que celui qui a erré pendant des jours dans un désert." - p. 658 : "D'un côté il y a le monde entier, de l'autre nous deux. La solitude est bonne, mais la solitude à deux, c'est le bonheur. Voyez-vous, l'homme n'a été crée que pour un unique bonheur, le destin est si avare. Il peut exister un homme pour lequel le bonheur ne dure qu'une heure, et pourtant c'est le but de sa vie, toutes les autres heures ne comptent pas. Qu'il rate ce bonheur et il aura vécu en vain."
Leí por primera vez a Eduard von Keyserling hace unos meses y os comenté que me había llevado una muy grata primera impresión; pues me alegra deciros que la segunda no ha desmerecido a la primera.
“Armonía” es una obra muy corta que transmite y atrapa muchísimo. Desde el inicio te sientes inmerso en la trama, la historia y su atmósfera te envuelven y te mantienen a la expectativa por saber qué va a suceder, pues que aparentemente no suceda nada hace que estés a cada momento en tensión, esperando descubrir por dónde te va a venir el giro.
En esta historia el autor, ayudándose de unos poquitos personajes, nos teje un tapiz en el que se refleja la decadencia o el ocaso de la aristocracia europea del siglo XX. Un matrimonio que hace aguas, un linaje en decadencia, y un estilo de vida que se desmorona.
Con un estilo tan impecable como me lo pareció la primera vez que lo leí, el autor nos regala un relato muy cuidado, en el que cada descripción está hecha con mucho mimo y buen gusto, y cuya trama resulta de lo más fluida, misteriosa e inquietante.
Me ha resultado una historia muy atractiva y asequible, que me ha dejado un estupendo sabor de boca al finalizarla, pues sin exigirte mucho esfuerzo te ofrece un ratito de gran disfrute y entretenimiento.
Nunca me cansaré de recomendaros estos pequeños placeres, sin duda creo que, tanto por su extensión como por sus títulos y autores, son obras perfectas para acercarse a la literatura clásica.
Telle un tableau de Danaé ; rappelant sa femme Annemarie. Une autre référence de tableau est faite d'Annemarie : "Thilo, debout à côté d'elle, la barbe couverte de fleurs de cerisier, levait ses lourdes paupières et regardait le tableau qu'il avait devant lui, comme perdu dans un songe."
Une critique sur ces familles aristocratiques (page 154) qui vive dans un monde à part, un monde à eux. "Les Elmt étaient si distingués qu'ils pouvaient à peine vivre. Ils en mouraient d'ailleurs. L'oncle Thilo ne s'était pas marié pour être le dernier Elmt Baron d'Empire. Car une famille qui s'éteint est la distinction même." Ou comme à la page 168 : "Bientôt avant de franchir notre seuil, il faudra passer un examen d'esthétique." ou encore page 169 : "Mais en fin de compte on ne se marie pas pour faire étalage de son esprit." Un mariage de raison et non de sentiments.
Finalement Felix l'avait compris, "Sous les masques qu'on se pose sur le visage, on étouffe." (page 172).
Toutefois, je ne comprends pas la fin de l'histoire étant donné que dans sa courte histoire intitulée "Été brûlant", les aristocrates ne pouvez mourir en se jetant à l'eau étant donné qu'ils étaient trop bien éduqué pour cela et qu'ils ne se conduisaient jamais aussi mélocramatiquement (page 134).
M'he l'he llegit dues vegades. Una darrera l'altra. La primera molt ràpida i l'altra molt més a poc a poc per fixar-me amb l'entrelínies i analitzar cada gest i comentari per comprendre millor l'evolució. A Edward von Keyserling el vaig descobrir amb Aquell estiu sufocant, no sabia on em posava i em va agradar molt. Vaig agafar Harmonia entusiasmada perduda i em va sorprendre que no em xiflés des de la 1a pàgina. La veritat és que anava llegint i a part de convençe'm mica a mica de que el personatge principal era un miserable poca cosa menys vaig fer fins arribar al final i reconèixer el romanticisme de l'autor i reconciliar-me amb la història. Per això el vaig tornar a començar, per centrar-me en el què explica i deixar estar la possible miserabilitat del senyor. El resultat: em segueixo quedant amb Aquell estiu sufocant però, vaig poder apreciar la delicadesa i suavitat de la seva prosa, la fragilitat que transmet, la subtilesa que utilitza i l'evolució dels sentiments de cada personatge fins al desenllaç. Edward von Keyserling escriu de manera preciosa, proporcionant unes imatges molt clares fetes de mirades i gestos creant un subtext molt ric. Preferències a banda, els dos Petits Plaers publicats són completament recomanables.
Ya sé que es la época pero...¿Siempre la perspectiva masculina? Con mis ojos de ahora miro el pasado y me planteo mas cosas. Con los ojos del ayer pienso...¡qué trágico!
Como siempre, los pequeños placeres no decepcionan.