Per què ens atrau el mal? De qui ens nodrim per a triomfar? Què sabem dels altres? Les preguntes turmenten a Neus, la jove pintora fascinada des de menuda per la intel·ligència, el misteri i la bellesa de la seua amiga Mireia. Però qui és Mireia en realitat, a part d’una prometedora doctoranda en psicologia experimental?
La seua troballa d’un testimoni inèdit del psiquiatre valencià Lluís Simarro activa l’engranatge d’un mecanisme pervers. Una teranyina d’art i ciència que entrelliga dos temps: un segle XIX obsessionat amb la femme fatale i la histèria femenina, i l’època actual. Dos moments connectats per la por a la llibertat de les dones.
Escrita amb ritme addictiu i precisió d’orfebre, esta història sobre els enganys de les aparences i la dominació és un vertiginós descens als abismes del poder, a la cara més oculta de l’ànima humana. Allà on, potser, es troben totes les respostes.
PURIFICACIÓ MASCARELL (Xàtiva, 1985) és professora de Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València. Investiga al voltant del cànon, la recepció literària i els estudis feministes. A banda de nombrosos treballs com a filòloga, ha publicat el llibre de relats Cartilla de redención (Altamarea, 2021), Centre comercial l’Oblit (I Premi de Narrativa Infantil Ciutat d’Algemesí, Andana, 2018) i l’obra de teatre Cavallers (PUV, 2016). Escriu en el diari La Vanguardia i les revistes Clarín, Cuadernos Hispanoamericanos, El món d’ahir, Mercurio i Caràcters. Col·labora amb la Biblioteca Elena Fortún de l’editorial Renacimiento, i ha editat autors com Max Aub o Arthur Conan Doyle.
Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) es doctora en Filología Hispánica y profesora de la Universitat de València. Editora del volumen colectivo Diálogos en las tablas. Últimas tendencias de la puesta en escena del teatro clásico español (Reichenberger, 2014), es también coautora del blog El patio de comedias y crítica literaria de la revista Clarín y del diario Levante-EMV.
Una lectura curta però molt ben construïda. Barreja la histèria femenina del segle XIX i la vida del doctor en psicologia Lluís Simarro, amb el misteri calfat a poc a poc de Mireia i Neus.
La reflexió al voltant de la malícia femenina vista al segle XIX i els paralel·lismes de la histèria en els capítols històrics i del present són molt interessants.
També m'ha agradat com retrata Xàtiva i com parla de l'art. No sent un entès no se m'ha fet pensat. Com a experiència metaliterària, estaria guai un compte d'instagram o pàgina web on aparegueren tots els quadres ordenats segons ixen en el relat. O fins i tot fer una exposició on barregen fragments del llibre i les distintes obres!
⭐️⭐️⭐️⭐️⭐️ per l’escriptura deliciosa. ⭐️⭐️⭐️⭐️ per la part de la històrica i histèrica. ⭐️⭐️⭐️ per la part novel·lada. Mireia és una barreja vertiginosa de cultura pictòrica i històrica i escriptura que frega per moments la novel·la adolescent. Un experiment molt interessant i una autora a la que seguir de prop.
Apunts sobre la histèria femenina. "Desafien l'estabilitat del pacte patriarcal. (...) Dinamiten la idea d'un eros d'exclusiu domini masculí". El mal de les dones tractat i definit pels homes, abús de poder, necessitat de controlar, de mantenir els rols, cadascú el seu, qui decideix que és malaltia i ha de ser tractat? Els homes. "De qui ens nodrim per a triomfar?" Lilith. "La llibertat com la teràpia més efectiva".
Con mucha inteligencia y excelente dominio del tempo, Mascarell, a través de la narradora, nos va adentrando en una trama bien construida que aúna la infamia del abuso patriarcal - su fascinación aterrada, destructora, por la sexualidad femenina que alcanzó su zenit en el invento de la histeria y el mito de la mujer fatal-, todo encarnado y representado en la figura de la amiga, Mireia, una mujer sin miedo perfectamente consciente del poder de su belleza. Destacar todos los apuntes referentes a la la investigación de Mireia sobre el primer catedrático español en Psicología Experimental, el valenciano Luis Simarro y el recurso de la narradora al arte del siglo XIX europeo como prueba de esa nueva fantasía masculina sobre la mujer depredadora.
Este llibre és orfebreria pura. Quina manera d'agafar temàtiques, simbolismes, mites i imatges, totes donant-se la mà i traure d'elles una obra lleugera, però portentosa i plena d'art.
Tenim per una banda la història de Mireia, narrada des del punt de vista tant artístic i visual de Nuria, una protagonista que conforme pot intenta traure sentit a una misteriosa arribada a Xàtiva. Supeditada a aquesta, es recapitula part de la vida de Lluís Simarro Lacabra i, a través d'ella, aprofundeix en el mòrbid món de l'estudi de la psicopatologia femenina. A partir d'ací, tot el llibre és un profund i complet comentari sobre la histèria i les dones alienades tot reflexionat a través de mites, clàssics i moderns que acaben tornant a pegar la volta reflexats en les anteriors de manera brillant. Me dona la impressió que no queda pàgina que de la que no s'escolten ecos resontant en altres capítols del llibre.
De manera similar, ha sigut una verdadera lliçò. Una lliçò en escriptura per la manera en què broda brillantment tres narratives per separat i alhora inseparables. Una lliçò en histròria la psicologia de mà d'una biografia d'un científic sovint oblidat de la terreta. I finalment una lliçò sobre la dona en el conscient col·lectiu com apareix pintada als mites, pintors i cuadres empaquetant tota la experiència en forma de pinacoteca temàtica.
Recomane llegir el llibre amb el buscador de google a mà per tindre al abast una referència de totes les grans obres pictoresques en què es recolça per desenvolupar la seua tesi.
No solament recorda que les nostres pors, pecats i passions es troben registrats en les històries que ens contem, sinó que també s'escolten alts i clars quan s'analitzant amb ull crític els cuadres que alabem.
Un llibre que no m'haguera molestat que recomanaren durant la carrera de Biologia (si és que haguera ixit en aquell entonces) degut a la manera rigorosa en que comenta el circ de barbaritats que és més voltes que poques la història de la ciència i que definitivament entendria com a lectura obligatoria en altres carreres com la de psicologia.
La recomane encaridament. Hauria d'haver-me comprat més llibres si arribe a saber que quan encara no l'havia acabat ja estava prometent deixar-lo a 4 persones més perquè el llegiren.
Magnífic relat, m,ha encantat. Hi ha la memòria de persones i paisatges propers; hi ha misteri que t,atrapa; hi ha el tractament del tema de la llibertat de les dones( la ferme fatale, feminitat, culpabilitat, perill) sempre en mans dels homes; i hi ha les referències culturals que estimulen la curiositat i les ganes de saber-ne més (Hospital de la Salpêtrièr, JMCharcot, Dr Lluís Simarro, tractament de la histèria femenina, utilització i vexació de les dones, vampirisme intel.lectual i artístic, etc. Enhorabona!.
Llibre breu. Tal vegada massa. Perquè realment el contingut és molt interessant i es podria treure molt de suc tant a la trama com a la part més històrica.
Un rerefons molt nutrit i molt cultural.
Es troba a faltar un parell d’il·lustracions de les pintures i de l’art al que fa referència.
Una lectura que es disfruta tot i que, en el meu cas, deixa amb ganes d'aprofundir més en els personatges. Documentada reflexió sobre com la salut mental de les dones monopolitzada per una visió patriarcal s'ha utilitzat històricament contra elles. Bona mostra també de la gran tasca que està fent Drassana.
Què meravella, m’he devorat el llibre en un dia, m’havien dit que enganxava però no m’imaginava que a este nivell!! Mireia és fascinant, ella i el llibre, molt molt molt molt recomanable. El llibre està més que a l’altura de la seua autora🫶🏻🥹
Un llibre que comença desconcertant, que et fa dubtar i que, entre obres d'art i estudis científics, repassa la història de les dones que sempre han estat allà i sempre han estat deliberadament oblidades. I de cop la seva trama t'atrapa: breu, directa i inquietant. Val molt la pena.
Me l’he llegida tot d’una com agrada a l’autora, segons diu en una entrevista a “valenciaplaza” i m’ha atrapat. Combina la divulgació de fets històrics on s’intueix la por masculina a perdre uns privilegis degut a l'emancipació de les dones, amb una trama psicològica, misteriosa i eròtica que té com a protagonistes principals a dues dones dels temps actuals, lliures i independents.
Curiosíssima noveleta que vaig decidir triar per la temàtica i perquè he de llegir més literatura en valencià i que al final m'ha donat una sensació molt distinta de la que esperava. No puc dir que no m'haja agradat, però tant de bo m'hagués agradat més. L'estructura de la novela - curta, per cert - intercala reflexions de l'autora, dades del passat i fets del present. Pel que fa a les primeres, està la fascinació homoeròtica de la protagonista, la pintora Neus, per la seua millor amiga, Mireia, a la que compara amb la bella Lilith pintada per John Collier i que il·lustra la portada del llibre. Respecte a les dades del passat, i probablement la part mès valuosa, tenim la reconstrucció de la vida i obra de Lluís Simarro, psiquiatra d'origen xativí que va revolucionar el camp de la neurologia pel simple fet de ser el formador de Ramón i Cajal, encara que el mèrit se l'haja emportat aquest últim. I pels fets del present vegem a Neus a qui, per instigació de Mireia, se li encomana retratar a Llorenç, el seu director de tesi en psicologia experimental. L'encant de la novel.la està en com l'autora va entrellaçant de forma intercalada i hàbil aquestes tres facetes de la història, fent-la lleugera i amena, i també fascinant i certament adictiva. De les descripcions pormenoritzadas de la bellesa i encant de Mireia, comparada amb la Lilith mítica, monstruosa, seductora i alliberada, i també amb les muses prerafaelites; amb la descripció minuciosa de la vida de Simarro i el seu estudi al voltant de la histèria com a malaltia, la crítica al tractament denigrant de les pacients en el passat; les descripcions oníriques del cementeri xativí, la Casa Sunsi i el misteriós client de Neus; i per últim, un fantasma que ronda tot aquest escenari, vestit com un burgés del segle XIX. Diria que aquest estil novel.la gòtica, misteri, encant i romanticisme em recorda poderosament a Carlos Ruiz Zafón, però allí on ell fracassa en la meua modesta opinió - per fer parlar massa als seus protagonistes, abusar del deus ex machina i voler explicar-ho tot -; Purificació Mascarell triomfa, perquè no arriba a contestar mai al gran enigma del llibre: ¿ha sigut Mireia la que desencadena l'horror al final de la història? ¿Pura venjança o simple accident? Si continue la ressenya hauré de fer spoiler, i aquest és un llibre on si contes el que passa al final, ho llances a perdre, així que ho deixaré així. Molt ben executada. Per al meu gust, moltes de les divagacions mentals de l'autora no van enlloc, però en general, molt ben executada. Recomanable, si t'agrada l'estil Zafón, però menys pretensiós i millor resolt.
Breu i intensa. Pinzellades d'art decimonònic i de (capítols foscos de la) història de la medicina, i una carta d'amor a la ciutat de Xàtiva. M'ha agradat la interrogació al estereotip finisecular de la dona fatal, tot i que no estic segura de que haja aconseguit qüestionar-lo del tot. Hi havia de vegades en que Mireia, més que una persona, pareixia un X-Men amb poders sobrenaturals per virtut únicamente de ser pèl-roja i d'ulls verds. Entenc que s'intenta plasmar la bellesa femenina i el desig masculí que desperta com l'arma de doble tall que són en realitat, però això no s'equilibra amb cap vulnerabilitat per part de Mireia, amb la qual cosa acaba semblant irreal; cap dona que conec, per atractiva que siga, manca inseguritats ni és tan ignorant dels perills sexuals connaturals al seu rol social. No he pogut evitar traçar paral·lelismes amb L'anguila, de Paula Bonet, que també parla de la vampirització sexual d'una dona jove en un ambient artístic, però l'altre llibre em va semblar molt més solvent, cru i catàrtic. Potser perquè Bonet, apart de novel·lista, també es pintora i poeta, o potser perquè L'anguila és autobiogràfic, i Mireia no.
M'ha agradat, té idees molt bones i es mereixia 100% el premi Lletraferit. Soles m'hauria agradat molt un poc més de desenvolupamente de personatges. Potser escoltar pensar a Mireia, per variar.
Novel·la que va guanyar el Premi Lletraferit 2022 ex-aequo amb Els inútils d’Andreu Sevilla. És un llibre curt, molt ràpid de llegir i amb una història plena de referències històriques, a personatges reals, a la ciència, la psicologia, l’art i un grapat de idees.
Una trama amb reflexions sobre el paper de la dona, vampiritzat per la visió patriarcal de l’home des de la antiguitat. Però no està contat amb convencionalismes i trames clàsiques encara que manté referències d’aquest tipus. L’autora desenvolupa una curiosa trama ambientada en l’actualitat entre dos amigues joves, Neus i Mireia, que serveixen per a mostrar com, des de fa segles, l'home ha retratat la malícia femenina i creat paral·lelismes amb la histèria, sempre atribuïda a la dona.
M’ha agradat molt, especialment les referències a Xàtiva i persones tan il·lustres com desconegudes, com el doctor Lluís Simarro. A més del recorregut inquietant i sorprenent de la trama amb el gir final.
Un collage de pinturas, intertextualidad y documentos enlazado por una sucesión de eventos que rozan la locura.
En esta lectura he echado en falta desarrollo y me sobran referencias. En cuanto a la parte histórica, se ve la influencia de su pareja, Paco Cerdà, por la enorme tarea documentación, pero sé que él jamás podría haber escrito la parte más literaria. Las escenas del hospital de la Salpêtrière me recuerdan al título de otra obra de la misma autora que aún no he leído: "Encerradas. Mujer, escritura y reclusión". De vez en cuando te encuentras con conceptos literarios y autores trabajados en clase como las leyes de la causalidad de Aristóteles, Tanatos y Eros, la feminidad, el vampirismo ("Bebe mi sangre") y las enfermedad mental ("El silencio negro"). Una pregunta que me ha suscitado, ¿cómo se gestiona una galería tan grande de referencias pictóricas? Se me hace extraño que el personaje de Neus se esmere tanto en descripciones y referencias cuando estas páginas supuestamente son para poner en orden lo sucedido e intentar comprender algo.
Molts pensaments. M'agradava la sensualitat, la visió del món de la narradora, la seua coneixement de l'art i de l'història, la forma de endinsar en la psicologia i la feminisme. L'autora ha fet una bona decisió en reduïr fins quasi res diàleg entre personatges. M'ha sorprès en els moments de conversa directa, i no m'ha semblat gens natural. Això transmet a mi que la narradora no es fiable, o que prefiera viure en la seua món mental, com molts artistes, i la seua amistat amb Mireia és com una manera de experiènciar la vida Tanmateix les personatges de Mireia i Llorenç son tan profund com un cartró. La pintora les utilitza com a llençol blanc per a omplir Amb les seues impressions. No m'ha sentit atret per ells, i els parts de la novela que passe en el present han sigut els menys atractius. N'hi ha molt de lloar en aquest llibre i recomende a tots
Esta novela tiene mucho, mucho que analizar. Gira en torno a la locura femenina y el trato que recibieron las mujeres en el siglo XIX cuando eran diagnosticadas de histeria principalmente por salirse de los cánones patriarcales establecidos para las mujeres en cuanto a su comportamiento y sexualidad. Entre la realidad y la ficción, puesto que se habla y se cuenta la vida de Lluís Simarro, padre de la psiquiatría en España, vamos devorando esta historia cargada de referencias pictóricas que refuerzan esa visión que tienen los hombres de las mujeres que no entendían y no podían controlar.
Aquí se mezclan géneros, erotismo, thriller, misterio... Qué hacen que no puedas dejar de leer.
Puri Mascarell se ha sacado de la manga una historia breve, intrigante y con unos tintes de novela gótica muy efectivos. Los primeros pasos de la psicología clínica en el siglo XIX y el trato abusivo hacia las mujeres, bajo la justificación médica de la 'histeria', conforman un telón de fondo histórico que se entreteje a la perfección con la historia de las protagonistas en la actualidad. Y para redondear, la autora no escatima en referencias interesantes a las distintas apariciones de Lilith en el arte romántico y entre los pintores prerrafaelitas y simbolistas (muy de agradecer para aficionados a la historia del arte).
Material de primera para una buena película o miniserie, sin duda.
M'ha paregut un llibre excepcional. Un relat que des del primer moment m'ha tingut pressa entre les seues pàgines. És un llibre complex, a voltes dur plasmant la crua realitat. I per damunt de tot, dibuixa a la dona plasmada en pensaments i observacions, i l'exaltació al seu origen social. Em pareix que t'obri els ulls, amb la seua narració et fa partícip del que va passar, tant que a voltes les descripcions dures són necessàries per a passar per un moment de comprensió, com un xoc de realitat. Meravellosa.
Me he quedado a cuadros. La historia que cuenta, trama principal, me parece curiosa, pero tampoco se profundiza mucho como para que quede claro. Por otra parte, los temas que orbitan alrededor me han parecido muy interesantes: Lilith, los cuadros, el histerismo y el hospital de Salpetriere, la psicología de Luis Simarro...Pero tampoco se profundiza demasiado.
Lo considero como un collage de información mas o menos relacionada con una historia de ficción más o menos creíble.
Me quedo con Lilith, la primera mujer de Adán, y sus descendientes.
3,5. Me ha gustado mucho el juego literario y narrativo que funciona como un enigma que la protagonista resuelve al mismo tiempo que la lectora. El estilo de Mascarell me ha atraído bastante y me ha parecido muy acertada la intercalación de la trama ficcional con datos históricos sobre la medicina decimonónica y de principios del siglo XX. Pese a ello, puede que por su brevedad me ha sabido a poco y me ha dejado con ganas de más.
M’ha agradat. Els personatges no són molt complexes, però la narradora té la part de reflexions filosòfiques de Barbery i l’estructura minimalista amb personatges un poc excèntrics de Zweig. En el llibre hi ha com dos històries paral.leles que es barregen, la relació un poc tòxica de la prota amb Mireia i la crítica als mètodes “científics” de dubtosa moralitat en la investigació de les malalties mentals en les dones.
Un llibre curt però molt dens sobre la memòria, el desig i l'obsessió. El llibre flueix paral·lelament a una història del segle XIX que manté el simbolisme de la trama del present. Mireia és un llibre molt ben documentat i que té aires d'assaig per parlar de la misogínia, la femme fatale i la medicina decimonònica.