El llibre aplega catorze narracions, ubicades en els paratges tan coneguts per l' la seva Mequinensa natal. L'autor s'interessa per les velles històries que es un delinqüent amb malastruga, un sereno que escriu les seves memòries... un recull del bategar quotidià d'una vila inefable. Contalles habituals en tertúlies de cafè, la vida popular a Mequinensa.
Jesús Moncada i Estruga fou un escriptor en llengua catalana nascut a Mequinensa (Baix Cinca) el 1941 i mort a Barcelona el 13 de juny de 2005. La població de la Franja d'Aragó, on va viure fins a la seva desaparició anegada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària.
Se'l considera un dels autors en català més importants de la seva època i va rebre premis per la seva obra, entre d'altres el Premi Ciutat de Barcelona o el Premio de la Crítica el 1988 per Camí de sirga o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya l'any 2001. El 2004 va rebre el Premio de las Letras Aragonesas i a títol pòstum fou considerat fill predilecte de Mequinensa.
Jesús Moncada fou un dels autors més traduïts de la literatura en català, tanmateix ell fou traductor d'autors com Guillaume Apollinaire, Alejandro Dumas, Jules Verne y Boris Vian.
Es una lectura muy amena. Consiste de 14 relatos ubicados en Mequinensa. La primera mitad son un poco surrealistas y absurdos. Los demás son anécdotas cotidianas con un poco de humor. Tienen un estilo parecido a los cuentos de Pere Calders.
La mayoría son soliloquios. Un aspecto interesante es que en algunos relatos se explican de forma objetiva (como un informe) situaciones que son completamente cómicas.
Un esplèndid recull de relats que compta amb la mala sort de ser (o haver estat) lectura obligatòria a molts instituts, cosa que explica algunes de les baixes puntuacions que hi ha en aquesta xarxa social... És un conjunt homogeni de relats en què l'estil de Moncada brilla amb llum pròpia, amb un sentit de l'humor fi i intel·ligent gràcies al qual narra com a greus històries completament banals o quotidianes, però amb un sentit de la intriga molt ben aconseguit. La veritat és que m'és difícil elegir-ne els que més m'han agradat, però em quedaria amb l'excel·lent i breu "Preludi de traspàs" (amb el seu element de subtil realisme màgic inclòs), els hilarants "Un enigma i set tricornis" i "Amor fatal en decúbit supí" o "Guardeu-vos de somiar genives desdentades" (que és un assaig en miniatura de Camí de sirga).
Feia temps que tenia com a pendent aquest llibre, ja que visc a un poble que està just al costat de Mequinensa i sé que els relats són verídics. Son un total de 14 relats curtets fàcils de llegir. La meva valoració és de 3 ⭐️ perquè encara que alguns m’han semblat molt graciosos i ha utilitzat paraules que fem servir a la Franja d’Aragó, altres no m’han motivat massa i de vegades l’escriptura se me feia una mica farragosa. Encara així, prou bé
El cafè de la Granota és un recull de contes ambientats a Mequinensa, el poble natal de Jesús Moncada, i construïts a partir de les converses i anècdotes dels habituals d’un petit cafè. Amb un estil ric i molt elaborat, Moncada reconstrueix un món ple de personatges peculiars i històries populars, barrejant realitat i ficció en una espècie de memòria col·lectiva literària.
Tot i aquesta proposta tan interessant sobre el paper, personalment no m’ha acabat d’agradar gaire. Sí que he disfrutat d’algunes històries concretes —com la del partit de futbol o la del lector d’Agatha Christie—, però moltes altres no les he arribat a entendre del tot. Reconec que part del problema pot ser meu: quan llegia en veu alta o amb més concentració, m’era més fàcil seguir el fil i gaudir-ne una mica més. Tot i així, la lectura m’ha resultat en general feixuga.
Tot i ser un llibre escrit fa poc més de quaranta anys, m’ha semblat tret d’un altre segle. Moncada s’enrotlla moltíssim, i fa aquella cosa tan pròpia de certa narrativa clàssica de col·locar una oració dins d’una altra dins d’una altra, fins al punt que acabes perdent el fil i ja no recordes ni què t’estava explicant. A nivell estilístic, sé que això pot semblar molt ben treballat i literàriament interessant, però a mi no em funciona gens.
Les històries són originals, però se’m fan "meh", i l’estil narratiu m'ha fet sentir com si estigués atrapada en una conversa interminable amb una iaia a la fruiteria. Però no una iaia entranyable, sinó una d’aquestes aristocràtiques, amb un llenguatge d’altres temps i una manera de parlar que et deixa exhaurida.
Vaig començar pensant que la seva puntuació més aviat baixa a Goodreads es devia al fet que és una lectura obligatòria —i que, com sol passar, aquestes es valoren injustament malament. Però ara que l’he llegit, he de dir que hi estic bastant d’acord. Ha estat una lectura que només volia acabar per passar pàgina.
la lectura que em va enamorar durant la meva adolescencia. Ara que soc docent desitjo que lxs joves amb les que treballo puguin vibrar amb la memoria histórica explicada de primera mà
Ha estat molt millor del que m'esperava! Sovint tinc la mala mania de jutjar qualsevol llibre que em manin a l'escola per fer un examen i/o treball, però aquest ha estat bastant divertit n_n
No és el meu llibre preferit ni me'l tornaria a llegir, és més, quan pugui el vendrè a alguna tenda de segonda mà, però ha estat molt millor que altres llibres que he llegir per l'escola.
He de ser sincera, quan vaig decidir llegir aquest llibre, tenia molt poques ganes i poc interés perquè els contes mai han estat la meva lectura predilecta. però cada conte m'ha atrapat, m'ha fer riure d'una manera que feia temps que un llibre no ho aconseguia. sobretot he gaudit dels contes "paraules des d'un oliver", "senyora mort, carta de miquel garrigues", "preludi d'un traspàs" i "l'assassinat del roger ackroyd", però la majoria m'han fascinat. He gaudit sobretot de buscar tot el vocabulari que sabia però no sabia definir, i el que sincerament no em sonava de res. crec que m'ha fet una persona més propera a la meva llengua i m'ha fet moltíssima il·lusió, tot i que no era l'objectiu del Jesús Moncada en escriure aquest recull de contes tan esplèndid
A mi aquest llibre em té el cor robat, cada cop que hi retorno ploro de riure amb els seus contes de la gent de l’Ebre. Es nota que Moncada era dibuixant perquè retrata els seus personatges de manera que els poses cos i cara. Era una bona lectura obligatòria pels alumnes de batxillerat, el fet de ser contes ajudava que ho poguéssim treballar a classe, no tots els alumnes s’hi enganxaven però una gran majoria hi connectava. Un retrat d’un lloc ple d’humor, una joia de la nostra cultura.
M’ha agradat, però no trobo que pugui dir-ne res més que el que ja li diu Calders a les cartes que s’adjunten al final de l’edició de 2024 de Club Editor, quan diu que Moncada ha “trobat el punt just perquè es mantingui l’equilibri entre els dialectalismes (tan enriquidors) i la facilitat de lectura per als lectors d’altres zones. Això costa més del que la gent es pensa”. Hi estic totalment d’acord. Contes divertits, humorístics, excèntrics però propers, amb rerefons històric, en la línia, justament, del millor Calders.
Relats en clau Riberenca. El fet que en el primer relat sortís Flix, el meu poble, em va fer llegir aquest recopilatori. Té un regust antic, d'una altra època en la que els valors i la societat eren ben diferents a l'actual, però això no impedeix gaudir-lo. He valorat que estigués escrit en català occidental, un dialecte poc usat avui en dia i només en gèneres com l'assaig o les novel·les costumistes.
Catorze històries quotidianes, algunes notablement més entretingudes que d'altres, que en un intent d'agrupar-se en un recull de vivències i homenatges a Mequinensa, acaben convertint-se en mers apunts anecdòtics d'un cronista amb les idees poc clares.
Com a lectura obligatòria per llegir de cara a les PAU, no li trobo la gràcia. Però com a llibre independent per gaudir en el teu temps lliure, encara li'n trobo menys, de gràcia.
Si alguna vegada has llegit un llibre amb oracions més llargues i enrevessades que aquest, estàs de sort, això vol dir que has trobat algú amb un estil més confús que el de Jesús Moncada! Oracions de vint línies, digressions constants i una llista interminable de personatges (els seus noms, perquè d'ells, en sabrem poc) es carreguen una obra, la qual algunes de les seves històries són veritablement memorables.
És una pena que si hagués estat escrita per una altra persona, no només hauria estat més comprensible, sinó també més divertida i satírica, amb un to crític, tal com intuïm —atordits entre passatges críptics i indesxifrables— que pretenia l'autor.
Moltes gràcies de tot cor a tots els membres del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya del curs 2014-2015 per haver-me fet llegir aquest llibre per la Selectivitat. Així sí!
Un gran llibre per coneixer el dialecte de les poblacions de l'Ebre, les històries són curtes però molt entretingudes de llegir (les típiques que te contaria un iaio).
Contes curts de caire humorístic situats en l'univers moncadià. Sense dubte ben escrits, però no passen de ser una lectura lleugera, una obra menor (divertida, això sí) de l'autor de Camí de sirga.
Me’l vaig llegir per primer cop a 2n de Batxillerat, ja que era una de les lectures obligatòries del curs. Uns quants anys després, me l’he tornat a llegir per un club de lectura que dinamitza la mateixa profe que me’l va explicar i me’l va fer entendre. Quines voltes que dona la vida!
Sovint em costa rellegir llibres; sempre em fa basarda trencar el record positiu que en pugui tenir. En aquest cas, però, ha sigut tot un encert!
Revisitar aquest “El cafè de la Granota” ara, més madura, més llegida i més viatjada (i coneixedora de les Terres de l’Ebre!) m’ha permès copsar-ne tota la gràcia, el valor i la qualitat literària que aleshores havia restat opaca davant aquell meu jo que amb prou feines havia llegit obres mestres.
I és que ara m’adono que els contes de Moncada sobre aquesta Mequinensa desapareguda són petits tresors pel que fa a les històries que s’hi expliquen però també respecte a la llengua emprada.
D’una banda, els contes recullen l’essència d’una vida de poble en la qual les petites anècdotes es converteixen en llegendes; les xafarderies i els personatges (tipus) donen vida a la vila, i les tardes al cafè, els partits de futbol o els enterraments són els moments de màxima socialització. Aquesta vida, tan arrelada la Mequinensa que recordava amb melangia l’autor, és també la vida de tots els pobles petits que encara no han estat contaminats per la globalització i les pantalles de mòbils i televisors; un tipus de vida i de viure que es va perdent…
D’altra banda, quina riquesa lèxica, Mare de Déu Senyor! Com bé comentava Calders en una carta dirigida a Moncada, hi ha un equilibri harmoniós, perfecte, entre els dialectalismes i l’oralitat amb l’estàndard i l’escriptura; la llengua és local, pròpia, i comuna al mateix temps!
I tot això es combina amb un excel·lent ús de l’humor de l’autor que tot ho amara: una ironia fina i divertida, punyent però tendra o innocent que m’ha esbossat més d’un somriure. Un humor molt català.
El resultat de tot plegat són catorze històries força curtes, amenes i fàcils de llegir (les darreres són una mica més complexes pel que fa a l’estructura) i amb girs inesperats que m’han deixat sempre bocabadada. No he endevinat el final de cap història!
En definitiva, rellegir aquest “El cafè de la Granota” ha sigut molt agradable; no el tenia en gaire bona consideració (recordo trobar-lo una mica pesat, insuls, amb molt poca gràcia) però ara li he sabut veure tot de virtuts. Realment aquest recull és tot una llepolia pel què i el com, però gaudir-lo cal tenir paciència i anar-hi entrant a poc a poc. Un petit regal de Moncada al patrimoni literari català.
Contes preferits: - La Plaga de la Ribera - Paraules des d’un oliver - Informe provisional sobre la correguda d’Elies - Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues - Preludi de traspàs - Els delfins - L’assassinat del Roger Ackroyd - Amor fatal en decúbit supí
En un inici, vaig pensar que aquest llibre, malgrat tenir poques pàgines, se’m faria una mica feixuc. Ho admeto. I ara, un cop llegit, crec que la riquesa lingüística de “El Cafè de la Granota” el converteix en un petit tresor.
Totes les narracions expliquen una situació quotidiana -la majoria amb un toc d’humor i ironia, també de crítica social i política- amb un estil ràpid i, a la vegada, concís.
Tot i això, de “El Cafè de la Granota” m’ha enganxat el seu llenguatge. Paraules i frases pròpies del català occidental i molt vocabulari relacionat amb la navegació per l’Ebre. De fet, he hagut de consultar alguna paraula al diccionari i, en aquest sentit, també ha estat una lectura molt didàctica. L’autor aconsegueix transmetre les històries com si qui les estigués explicant, fossin directament els habitants del poble. I això també m’ha fascinat.
He llegit aquest recull de contes en tan sols un dia pel club de lectura de l'Ateneu, i potser per això no he deixat prou espai als contes i he retingut menys el seu contingut, tret d'aquells que realment m'han sorprès. El to humorístic de tots els contes fa que sigui un recull molt amè de llegir, fent del lector un xafarder que està escoltant "batalletes" que s'expliquen al cafè d'un poble. Però per insignificants o absurdes que semblin, totes elles teixeixen una memòria col·lectiva del poble, que perdura en el temps. En el fons, hi ha molta intencionalitat de l'autor rere els "girs" absurds en les històries, així com en l'ordre d'alguns dels contes al llarg del recull.
Un llibre que he rellegit dp de 10 anys perquè estava convençuda que va ser una lectura obligatòria abans d’hora. Tot i que cregui que tenia raó i que amb 16 anys no vaig poder valorar lo divertit que era endinsar-te a la vida dels habitants de Mequinensa i a totes les historietes que passaven als pobles abans i que aconsegueixen evadir-te del bullici actual de la ciutat, no m’ha agafat en un bon moment lector. M’ha costat bastant enganxar-m’hi.
Molt contenta per haver recordat que m’encanta el format de contes curts, sobretot si estan tan ben relatats.
Conjunt de relats magníficament escrits i maravellosament construïts. El primer terç em sembla anecdòtic, poc contundent, però poc a poc va agafant densitat fins uns relats finals crus. L'únic hàndicap que li trobo (i gros) és que a mi aquest tipus d'històries no m'interpelen: s'intueix cert romanticisme per la vida al poble i les persones que hi viuen, cosa que no comparteixo en absolut. Sí, sóc jo, no el recull, que és notable.
Realment he intentat de totes totes mirar aquest llibre amb bona cara. Que si és important en la literatura catalana, que si és un clàssic, que si... No m'ha agradat gens. Se m'ha fet taaaaan feixuc que no veia el moment de per fi tancar-ho. Potser és pel català antic, que no en sé ni tres. Potser és perquè el meu gènere ronda el fantastic-ciència-ficció-per allà. No ho sé ben bé, però no hem funcionat, aquest llibre i jo.
Històries entretingudes d'un poble de la franja, es poden teletransportar a històries dels nostres dies. Ens hem tecnificació però els anhels, desitjos i inquietuds no canvien al llarg del temps. Apassionant l'aprenentatge en noves e pressions, noves paraules en català i recordar-les també dels meus temps d'infantesa a un poble del Vallès Oriental. Per llegir a estones , no d'una tacada, costa de digerir i entendre-les. Molt recomanable.
Segon llibre de narracions de Jesús Moncada, publicat l’any 1985. Aquesta nova edició a Club Editor conté un postfaci de Jordi Puntí i un recull de la correspondència entre Moncada i Pere Calders. Calders i Moncada treballaven junts a l’editorial Montaner i Simón i Calders exercia el seu mestratge sobre Moncada com a autor consagrat i com a cap de l’editorial. El llibre recull catorze narracions que tenen com a escenari comú el poble de Mequinensa i, més concretament, el Cafè Central de la Plaça Major, reconvertit en Cafè de la Granota a la ficció. Els personatges de les narracions són els habitants del poble: l’aguatzil, el sereno, el barber, l’amo del Cafè, les tafaneres, les beates, el mossèn, els tricornis, etc., tots ells tractats amb molta ironia, però, com diu Jordi Puntí, amb molta tendresa.
És un llibre difícil de seguir, jo sóc de poble del Pirineu i hi ha moltíssimes paraules que no he entès, i si, pot ser el dialecte, però n'he trobat tantes que no m'han deixat disfrutar de la lectura.
Hi ha un parell d'historietes divertides, però la gran majoria són bastant fluixetes.
En la meva humil opinió, que aquest llibre sigui obligatori en els instituts crec que és un dels motius pels quals molts nens abandonen la lectura.
Bonic llibre m'agradava les historietes especialment les que estaven prou curtes per llegir tot A la vegada Tanmateix en costava. la llengua és massa literari per mi. No vaig entendre moltes paraules 😔
Bon llibre, s'utilitza molt l'ironia i hi han contes molt interessant en els quals els disfrutes molt llegint, altres que són una mica més difícils d'entendre però n'hi han de molt entretinguts i el llibre està bastant bé. 6/10
3,25/5 Un altre de classe lol Crec que l’haguès disfrutat més sino haguessem hagut de llegir-lo en literalment tres dies, perquè demà tinc examen i no se io… però los relats estan guays i són interessants, una mica rarots això sí. M’ha agradaaaaaat