Coronada con los más prestigiosos galardones, esta obra ha sido unánimemente saludada como una de las mejores novelas de la literatura catalana de las últimas décadas. Planteada como un magistral fresco narrativo, confluyen aquí la realidad y el mito, la ironía y la ternura. En este libro, el autor evoca la desaparición de Mequinenza, una ciudad en el enclave del Ebro y del Segre, que en un tiempo fue el centro de una importante cuenca minera y de un intenso tráfico fluvial y que se ve condenada a quedar sumergida por las aguas de un pantano. A través de las vivencias de un sinfín de personajes, cuyos recuerdos se entrecruzan, el autor rememora el último siglo de vida de la población de la ciudad.
Jesús Moncada i Estruga fou un escriptor en llengua catalana nascut a Mequinensa (Baix Cinca) el 1941 i mort a Barcelona el 13 de juny de 2005. La població de la Franja d'Aragó, on va viure fins a la seva desaparició anegada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària.
Se'l considera un dels autors en català més importants de la seva època i va rebre premis per la seva obra, entre d'altres el Premi Ciutat de Barcelona o el Premio de la Crítica el 1988 per Camí de sirga o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya l'any 2001. El 2004 va rebre el Premio de las Letras Aragonesas i a títol pòstum fou considerat fill predilecte de Mequinensa.
Jesús Moncada fou un dels autors més traduïts de la literatura en català, tanmateix ell fou traductor d'autors com Guillaume Apollinaire, Alejandro Dumas, Jules Verne y Boris Vian.
Uno de los grandes aciertos del autor al escribir esta novela es haber encontrado la forma que más se ajustaba al fondo, a aquello que quería contar, a aquello que quería transmitir.
El fondo no es la guerra civil que sufrió este país, como en algún sitio he leído, ni siquiera la posguerra, por las que se pasa de puntillas. La mayor parte de la historia que se cuenta es anterior a todo ello. Pero sí es una novela sobre señoritingos y trabajadores. Hay señores también y mucho lumpen. Los obreros no están concienciados políticamente y solo después, con la república, empiezan a descubrir cómo funcionan algunas cosas. Y, aun así, esos momentos históricos no son más que el contexto para hablar de sentimientos, de las relaciones que se establecen entre los personajes, de sus miserias, de sus deseos, de sus desamores.
Y en la forma, la novela está concebida casi como un libro de recortes, de anécdotas, de continuos flashbacks en una especie de realismo mágico a partir de los recuerdos que la ciudad que está desapareciendo evoca en algunos de los personajes. Recuerdos que provienen de frescos en un convento a punto de derruirse, de un ataúd reutilizado para menesteres muy distintos de aquellos para los que fue fabricado, de un espejo que contiene imágenes que algún día reflejaron, de los laudes… Y como recuerdos que son, estos no son fiables, se contradicen, se matizan, se complementan con imaginación, se inventan incluso.
Comentando este libro, alguien le achacaba un excesivo maniqueísmo. Es cierto que el punto de vista del escritor en la historia está bien claro, su posición política es totalmente transparente y, sí, hay buenos y malos. Pero ¿eso es algo realmente tan criticable? Está muy de moda eso de la equidistancia, pero a mí no me parece que ese sea siempre el mejor punto de vista. La vida es así, hay buenos y hay malos, y en esta historia los hay como en muchas otras, como siempre ha habido y habrá. Pero, aun reconociendo esto, no es menos cierto que no todos los ricos son personajes perversos y no todos los pobres unas almas benditas. Ahí está la familia Segarra, dueña de minas y laudes, que no sale nada malparada en la narración. No es el caso de los Torres y de su principal personaje, Carlota. Pero ¿es que rechinan tanto estos personajes? A mí no, me resultan totalmente creíbles. Como el señorito de los santos inocentes, otra obra en la que hay buenos y malos. Y sí, el franquismo fue la época negra de este pueblo y de muchísimos más. La España de vencedores y vencidos fue implacable con estos últimos. Aquí la equidistancia no solo me parecería injusta sino insultante.
Pero naturalmente, cada uno lee el libro desde su perspectiva, desde sus sentimientos, desde sus posicionamientos políticos, desde sus vivencias, desde sus personalísimos gustos, y yo he disfrutado muchísimo con esta lectura. Me ha hecho sonreír innumerables veces, me ha emocionado otras tantas. No le puedo pedir más.
Quan em van fer llegir a Moncada a l'ESO no em va cridar gens l'atenció. Però ara, vint anys després, li he volgut donar una oportunitat. Malgrat que al principi m'ha costat, he aguantat i l'he gaudit moltíssim. Una història brutal sobre com desapareix un poble i les persones que els hi dona vida. M'ha sorprès anar recordant coses que ens van explicar a classe sobre l'autor i Mequinensa i aprofito per dir que és important saber que una cosa és animar a llegir i l'altra estudiar literatura. Quan les dues coses s'ajunten, és fantàstic, però a vegades són dos camins que s'han de treballar sí o sí als centres escolars!!!
- mequinensa (la vila vella) m'ha recordat MOLT a twin peaks amb la diferència que el mateix moncada seria l'agent especial cooper perquè mare meua com va fotre el nas a tot arreu per fer aquest llibre. també m'ha recordat bastant a Ventdelplà.
- jo diria que me n'he llegit l'edició de club editor....però clar....tampoc hi posarie la mà al foc perquè la coberta era molt normaleta...no hi havie cap david uclés dibuixat pel david uclés :$
- què creieu que farie/dirie moncada si veiés que l'editen a la mateixa editorial q ha fet lo del david uclés, per cert???? jo sospito que pegar-los amb un sirulo dissecat de 150kg i vuit metres com a mínim
- enfonsar un poble en aigua per fer-hi un pantà és la cosa més cesc franc codificada del món i posar a un personatge del llibre a dir que els van triar a ells per castigar-los per rojos és la cosa més llirista que hi ha...nivell la muriel casals va ser atropellada per un agent del cni que també va subornar l'anna gabriel al 2016 perquè la cup fes fer dansa kuduro a l'artur mas
- la carta de pere calders....com m'han dit molts cops a mi "ah, que tu a la vida real TAMBÉ parles així??" pos lo mateix amb aquest estil ampul·lós. avui dia diem que les reunions podrien haver set un mail però entre lletraleprosos les cartes podrien haver set uns jocs florals mareta meua....a mi per culpa d'hisenda i totes les cartes de multes per excés de velocitat q he rebut de consistoris d'arreu no me semblen gens romàntics ni entranyables els intercanvis epistolars alabaminats
fora de krissejos crec q la carta de calders és clau per entendre per què a moncada se'l va canonitzar en un temps rècord a la literatura catalana. moncada escrivia molt i molt bé ok però a mi hi ha una cosa que jussà me grinyole més que la dentadura postissa a l'eduardo mendoza quan diu sant jordi i és que tota aquesta cosa per vulguer deixar escrita la història de mequinensa en una llengua tan allunyada de mequinensa....nose. que a nivell de narrador vulgos adscriure't a un central refistolat que certament deixaria el salussy al joan i el calderussy al pere a punt de caramel pos ok tossi sigues un esquirolet dialectal però que hi vagis barrejant dialectalismes de forma inconsistent i aleatòria i només quan a tu te semble que hi queden cuquis....
algú ha dit blackface del català?? (dir coses en occidental per a intencions eslapejadores). que a sobre fotis uns quants diàlegs i en tots t'hi carreguis tot rastre de morfologia verbal o que posis a gent de mequinensa de principis del segle XX a dir "cardar" o a no fer pleonasmes pronominals o a saber distingir quins verbs pronominals són correctes i quins no... tossi el krisseig es un carrer de madrid i tu n'ets l'agutzil!!!! i repassar tota la història del poble i no esmentar-hi en cap moment el secessionisme lingüístic que la dictadura va intentar fomentar amb el tema del chapurriau pos ves potser aquesta butlleta haguéssam hagut d'entomar-la per fer-ho tot més redó.
Per si les cinc estrelles no son prou clares, quedi dit d'entrada que 'Camí de sirga' és un tros de novel·la. I això que les referències per capbussar-s'hi són escasses i, si les trobes, poc temptadores. Una gran novel·la en català de la qual gairebé no n'has sentit a parlar? Un llibre que, en la contraporada, és incapaç d'avançar la trama més enllà de remarcar que "evoca la desaparició de Mequinensa"?
L'escriptor Jesús Moncada parteix d'uns fets que coneix perfectament, perquè el va viure (i patir) en primera persona: la desaparició, a principis dels anys 70 del segle passat, del poble vell de Mequinensa a causa de la construcció del pantà del mateix nom. La descripció de l'enderroc de les cases de la vil·la és el punt de partida d'una obra extremadament ambiciosa, on es narren els darrers 80 anys del poble a partir de les històries personals dels seus habitants.
Resumir gairebé un segle en 350 pàgines és un repte difícil de resoldre. Fer-ho a través d'un reguitzell inacabable de personatges, inabarcables als primers capítols, rics i carismàtics un cop païda l'allau, ho complica encara més. Que el relat s'articuli a partir de fugues temporals, partint sempre del 1971 fins on decideix el caprici de l'autor, sembla a primer cop d'ull una giragonsa gratuïta, però esdevé imprescindible per remarcar aquesta nostàlgia no empalagosa que empapa la novel·la.
Es fa difícil explicar una trama com s'entén convencionalment, perquè aquí la cosa va més d'evocacions col·lectives que d'esquemes clàssics d'introducció, nus i desenllaç. Moncada descriu una Mequinensa rica i activa, que vivia de les mines de carbó de l'entorn i de l'inevitable tràfic de mercaderies pel riu Ebre que la banyava. Aquest context econòmic, matisat pel desenvolupament de la història, dona peu a històries individuals, gairebé contes, que coordinats i juxtaposats al mateix temps, teeixeixen un retaule riquíssim.
Les aventures i desventures dels Torres, Graells, Salleres, Nelson, parents, amants i companyia fugen del costumbrisme buit i ranci i, a mesura que l'acció avança cap a mitjans del segle XX, desemboca en un finíssima novel·la política camuflada de quadre de costums. Massa capes i massa personatges brillants, tot plegat escrit de manera exquisida i precisa, perquè 'Camí de sirga' no sigui reivindicada a diari.
Un orgasme. El seu vocabulari ric, únic, que hem perdut però encara reconeixem; el seu humor sorneguer, semblant al de Calders però que et fa esclatar a riure amb les bogeries d'un poble SinDiós com el de "Amanece que no es poco". Però sobretot, sobretot, és un llibre amarat de la dignitat del vençut que es sap just, i d'amor i nostàlgia per la terra-infantesa que es perd en el record. Ja és ben estrany que el llibre en català que més estimo no sigui català.
Una autèntica delícia on el lector ha de penetrar dins la complicada prosa de Moncada per poder-se deixar anar en mans d'una polifonia excepcional, on cada personatge és excel·lent i ocupa el seu lloc exacte. Malgrat el que podria semblar, no es tracta d'una obra lenta, sinó àgil i amb un ritme dinàmic que entrellaça records i pensaments, dilatant l'acció i aplaçant la narració dels fets anunciats amb un estil propi. Absolutament entranyable.
Una obra magistral i necessària. Enlluerna tant que sap greu arribar a la darrera plana. Es igual si parlem dels personatges magnificament dibuixats, del llenguatge precís i lluminós, de l'estructura narrativa o de la història que ens explica, sense cap mena de dubte una de les novel·les cabdals de la literatura catalana del segle XX.
D'aquí a cent-cinquanta o dos-cents anys, quan el català hagi desaparegut com a llengua viva, si algú vol ensenyar què se'n podia fer i la bellesa que es podia construir fent-lo servir, segurament prendrà d'exemple "Camí de Sirga".
Crec que és el millor llibre escrit en català que he llegit mai... i prou. No se m'acut cap altre manera de qualificar-lo.
Un llibre necessari, amb un estil impecable, on tots els personatges (fins i tot, el poble, el riu i els camins) amaguen una novel·la particular sencera a dins.
O modo como Jesús Moncada relata esta história, com um vocabulário e uma cadência que convida o leitor a ler em voz alta e a ouvir-se, é um deslumbre. Um desfilar de personagens riquíssimas, absolutamente ajustadas à narrativa e aos constantes saltos do passado para o presente, e vice versa, faz deste um livro carregado de sentimento.
Hi ha llibres que a l'hora de posar-los nota aquí em fan dubtar. A vegades els valoro amb les cinc estrelles i més tard, revisant els que ja he enllestit, miro enrere i m'adono que, tal vegada, no les mereixia totes. En aquest cas però estic totalment convençut que el pas del temps només em farà ganes d'apujar-li la valoració. "Camí de sirga" és realment excepcional, pell de gallina en molts moments i un fart de riu en molts d'altres. Arribes a viure el drama de la destrucció de Mequinesa com a propi, el dolor que la desaparició de la història de generacions i generacions de vilatans, miners i sirgadors els provoca a tots plegats. Un llibre que, a més d'enganxar com una mala cosa, és per a un públic universal. Completament enamorat de l'escriptura de Jesús Monada.
Crec que és molt difícil de transportar una novel.la tan rica en matisos i detalls com camí de sirga al món del cómic. Si no s'ha llegit la novel.la, crec que costaria seguir la història. Si l'heu llegit, pot ser una bona manera de recordar els personatges tan entranyables que Moncada va retratar.
Crec que aquest llibre està escrit d’una manera brillant. No intenta ser tant una crònica sinó un record. I com tot record és confús, borrós i enteranyinat. Tot i narrar fets i ocurrències des de les acaballes de dos segles ençà fins a finals de l’anterior, aquesta exposició no és en cap moment lineal ni planera. Saltant amunt i avall per les dècades amb giragonses de pensaments errants d’una multitud aclaparadora de personatges, s’aconsegueix el que no podria cap trama real que es dibuixés en aquest entorn: tornar a la vida una manera de viure i la nostàlgia que se’n desprèn. Així és com l’autor, d’una manera magistral, ens condueix a través d’uns carrers ofegats que restaran sempre vius no per acurades disposicions de fets, sinó per les ombres de vides senceres, que entre llum i foscor, entre el que és dit i el que s’intueix, envigoreixen el record del que fou, deixant-lo més vívid del que podria qualsevol altre intent d’immortalitzar-lo. Cal destacar també la mestria lèxica i dialectal de l’autor, que converteix la lectura en tota una experiència lingüística, i em més d’un passeig pel diccionari, car sovint són els propis mots que parlen de la vila, els seus costums i d’altres temps.
L'he acabat ara mateix i estic endolada. Aquest devessall de personatges grotescos i extraordinaris m'ha acompanyat durant uns quants dies i no vull que marxin, vull continuar descobrint les seves passions i desventures com una parroquiana més del Cafè del Moll o com les ombres que espien les converses del Saló de les Verges Màrtirs. Moncada ha creat un univers màgic de vides que oscil·len entre l'absurd i la fantasia i que alhora són completament normals. I l'ha creat amb una llengua polida, rica i meravellosa. Sens dubte és una gran novel·la per llegir i rellegir.
La destresa narrativa és indiscutible, l’atenció al detall, al transfons de cada personatge i la construcció d’un món literari on el pes de l’argument el porta el lloc, i el es seus voltants fan d’esta història una narració entretinguda, com si per un forat estiguerem vegent els “best of” d’una vila catalana.
Aixina i tot, no compre la forma. Les frases tan llargues i flash-backs de vegades irrellevants en desconnectaven molt.
A més, tant de personatge sense trascendència pròpia m’han fet no empatitzar per a res.
Tot i que al començament em va costar entrar una mica en la novel·la, una vegada entès l'estil narratiu i els salts continuus en el temps, em va atrapar. He gaudit moltíssim del estil amb filigranes que té Moncada, frases que s'enganxen una rere l'altra i que descriuen a la perfecció l'acció que està tenint lloc. La historia del poble (tant lloc físic com de gent) de Mequinensa m'ha sembla molt interessant, sobretot com plasma l'autor els diferents personatges de totes classes socials. Sense dubte una sorpresa ben grata.
Ser de Mequinensa i saber que algú ha escrit aquest llibre sobre el teu poble ha de ser un orgull difícil d’igualar. Tant de bo que algun clotenc agafi el relleu!
Una novel·la complexa, amb molt per anar desxifrant mentre llegeixes. En la prosa de l’autor es van succeïnt en un català propi de la zona pensaments i records de diferents personatges, entrelleçant els diferents relats. Al principi és complicat seguir el fil, però en acabar el llibre, el regust que em queda és el d’haver viscut a través d’un poble (el de Mequinensa) i uns personatges, la història recent de Catalunya. Regust també d’haver llegit bona literatura: en aquest cas, més lenta, més exigent que algunes novel•les de ritme trepidant actual. Però molt rica i interessant.
El llibre relata la vida del poble de Mequinensa el qual va enterrar la seva història sota les aigües del pantà que porta el mateix nom. No acabat per falta de temps ja que el llibre és realment molt bo. Rellegit al 2013: Jesús Moncada explica la possible història del poble de Mequinensa des de principis del segle XX fins quedar sepultat sota les aigues del pantà de Vila-roja. L'explicació passarà pels principals episodis de la història que afecten l'activitat del poble. Llibre molt ben escrit
This entire review has been hidden because of spoilers.
La mort d’un poble a les ribes de l’Ebre i el Segre, vista a través de les àcides vides dels seus habitants. Una lectura bella i personal en què es veu un Moncada nostàlgic i perfeccionista. Altament recomanable.
“Potser els carrers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l’escampadissa ineludible.”
“Segurament -almenys així ho mantingué l’Honorat del Rom en una de les darreres tertúlies al cafè del Moll- la vila no havia mort el mateix dia per a tots els vilatans. Cadascun la sentí morir en un moment diferent al llarg dels anys de malesa i potser fou l’adéu de la Júlia el que va marcar aquest punt per al vell Nelson.
No tinc paraules. Aquest llibre es passa la literatura, està a un altre nivell.