Tant terrible que resulta fascinant, o viceversa. El gir copernicà kantià està molt bé, sí sí, però el cert és que es troba prefigurat, preenunciat, a la punta de la llengua, durant segles i segles, des del relativisme de Protàgores, de fet, en què s’observen la sèrie de pistes a seguir —o la subjectivitat com a determinant necessari del sensible. Tremendament difícil, d’altra banda, la seva estructuració epistemològica. I la moral, alhora aberrant i atractiva: Kant, el gran antropocèntric, fa de l’home el legislador de la natura i del món que ha de construir, a través de la moral, sobre la natura. I Déu, és clar, com a garant últim de la possibilitat de realització d’aquest moral hipertròfica que, al seu caràcter inevitablement intern i que produeix els deures ètics o de virtut, se li afegeix una justificació de la coerció estatal —i l’imperatiu mateix de la construcció i fabricació d’Estats. En fi, tota una personalitat.