El 1958, quan va jubilar-se de la seva feina de jardiner municipal a Praga, Tomàs Pàmies va començar a escriure les seves memòries, i les va anar enviant a la seva filla Teresa perquè les hi passés a màquina sense tocar-hi res. El relat autobiogràfic de la vida de Tomàs s’intercala amb les reflexions que li adreça la filla des de París, deu anys més tard, quan ell ja és mort. Les dues veus s’expressen des de les respectives condicions d’home i dona de generacions diferents, que es respecten però sovint discrepen, i que convergeixen en la passió per la ciutat de Praga; el diàleg que teixeixen és punyent i ens dona un testimoni colpidor d’uns temps crucials. Aquest llibre fascinant va merèixer el Premi Josep Pla del 1970.
Tants i tants anys de veure aquest llibre a les prestatgeries de mons pares i ara per fi l’he llegit! L’he trobat interessantíssim, entre molts altres motius perquè conté reflexions honestes i punyents sobre la invasió soviètica de Txecoslovàquia del 1968 i les contradiccions que va posar de manifest en el si de les esquerres europees/catalanes. Són reflexions que sovint fan pensar, i molt, en l’estat de confusió anímica i ideològica que regna a casa nostra des de l’1-O. Aquí van dues mostres. De la filla, Teresa Pàmies: “La normalització imposada és anormal, com ho és la submissió de la consciència”. Del pare, Tomàs Pàmies: “Jo sóc un optimista de debò, car sense amagar el cap, sense aclucar els ulls, vull descobrir l’origen dels defectes, perquè sé que són estranys als ideals que he tingut sempre. Els pessimistes són els qui no gosen, ni volen, ni tenen els pebrots de combatre una realitat tan dolenta que es creuen en l’obligació d’amagar-la”.
Exercici de màxima honestedat on Teresa Pàmies transcriu les memòries de son pare, el militant d'esquerres Tomàs Pàmies, escrites a l'exili de Txecoslovàquia, amb les cartes que ella li va escriure un cop era mort. Cap dels dos Pàmies no s'està d'explicar misèries, confessions personals, problemes familiars, picabaralles polítiques... i això fa que el llibre resulti un testimoni interessantíssim sobre els moviments d'esquerres a la província de Lleida durant els anys 20 i 30, l'exili republicà i la Primavera de Praga de 1968.
Una novel.la-autobiografia-epístola molt important per a la història de Catalunya al segle XX i per entendre una mica millor el moviment comunista des del seu naixement en aquest territori fins a la crisi durant els anys 60.
Teresa Pàmies... Entranyable, propera, m'hagués agradat conèixer-la. En aquest cas però, a diferència de "cartes a un fill recluta" i "un amor clandestí", no he connectat tant amb la història. Potser és aquest "a quatre mans" amb el seu pare, el fet que hi ha dos tipus de narrar.
es com obrir una caixeta del passat sense filtre i entendre moltíssimes coses sobre l’evolució del comunisme. vist en perspectiva es molt heavy com van canviant les visions. a mes la narrativa de praga m’ha posat molt tendra
Molt irregular, la veritat. La idea d'escriure el llibre a dues mans, entre les memòries de Tomàs Pàmies i les observacions que li fa la seva filla un cop mort és bona, dóna molt de sí. I de fet, la primera part es juga molt bé amb aquesta diàlectica: Tomàs ens explica com va arribar a ser comunista, fruit del seu caràcter combatiu enmig d'un entorn repressiu com era el Balaguer de principis de s. XX; mentre que Teresa ens posa al corrent del desencís que li ha provocat l'ocupació de Txecoslovàquia el 1968. Però així que passen les pàgines el llibre perd intensitat, Tomàs fa uns salts en el temps molt remarcables, de fet, la seva vida entre l'inici de la Guerra Civil i la seva arribada a Praga als anys 50 ho omet completament, és gràcies a les observacions de la seva filla, que en tenim més dades. Mentrestant, el text de Teresa intensifica el debat entre partidaris i detractors de les directrius soviètiques. Impressió que Teresa Pàmies no acabà de lligar bé una idea inicial que prometia i molt,... o bé el seu pare fou excessivament selectiu a l'hora d'explicar-nos una vida apassionant com fou la seva. El balanç final, però, el considero positiu, una lectura que ha valgut la pena.