39º a l'ombra ha estat considerada una de les grans novel·les sobre els inicis del turisme de masses a Mallorca i de les més rellevants de l'anomenada generació literària dels setanta. Però, sense cap dubte, com explica Sebastià Portell a l'epíleg d'aquesta edició, és una obra que va molt més enllà.
"Quan escrivia 39º a l'ombraAntònia Vicens feia feina de secretària a l'Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d'Or, i el director, en saber que escrivia a les nits, li va prohibir tenir els llums de l'oficina encesos. Gastava massa. És per això que l'autora va decidir recloure's en la intimitat sòrdida del lavabo d'un bungalou per a treballadores per a redactar 39º a l'ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l'any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l'aparició dels contes de Banc de fusta.
Amb la recuperació d'aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor proposa no només la relectura d'un dels textos fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa en mans del lector l'inici o la represa de més d'un debat que es troba lluny de resoldre's. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que aquestes han suposat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa." (Sebastià Portell)
"Quan escrivia 39º a l’ombra Antònia Vicens (...) feia feina de secretària (...) a un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a les nits, li va prohibir tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per a redactar la que molts consideren la seva òpera prima (...)". "Lletra de mercuri: 39° a l’ombra i la temperatura d’un temps" de Sebastià Portell. P. 145.
Una novel·la, que pel que sembla, va ser escrita en un lavabo, i, no obstant això, és tota una obra mestra. Escrita en mallorquí, no m'ha resultat un obstacle entendre-ho pràcticament tot, malgrat que algun terme o alguna frase, al final no m'ha quedat massa clara en el seu context, però que en general, no ha sigut cap problema.
També vull dir que el fil m'ha captivat des del principi amb el seu llenguatge tan acurat, les descripcions del quotidià tan poètiques, els personatges ben dotats de sensibilitat i realisme, i aquests elements en conjunt han format una obra de gran vàlua artística i literària que cal no deixar caure en l'oblit. En definitiva, per a mi, ha sigut una lectura excel·lent, tot i els 39° de calor del llibre, en aquest mes de juny tan xafogós 😆.
Na Miquela és una al·lota que su una vida grisa i monòtona al poble amb els seus oncles i la seva cosina Maria. Poc avesada a les passions, es sent atreta per don Damià, un capellà jove que li suposarà una forta decepció sentimental. A pesar de la insistència de la seva cosina a fer-la seguir el camí de la vida consagrada, finalment es decideix a partir a fer feina en un souvenir de la Cala, on entrarà en contacte amb realitats complexes i diverses, sempre a la recerca de sentir una passió autèntica.
Aquesta novel·la explora la realitat del món del turisme en plena expansió del sector en els anys 60. És una realitat que l'autora coneixia bé, ja que mentre escrivia aquesta obra feia feina en un hotel de Cala d'Or. El que exposa és un món amb forta presència de treballadors provinents de la península, sotmesos a unes condicions laborals molts dures i que vivien amb una total austeritat però amb moltes ganes de festa i sobretot de no tornar als pobleys de misèria dels que procedien. També retrata alguns aspectes de la realitat històrica, els vencedors i els vençuts de la Guerra del 36 o el rastre que deixà la Segona Guerra Mundial en la població alemanya, tant a nivell físic com intel·lectual.
Igualment interessant és el contrast que s'estableix entre el poble i la Cala, entre la Mallorca tradicional, aferrada a la vida discreta, a la preeminència de l'Església, a la por al què diran, amb la Mallorca que emergeix de la mà del turista, molt més desinhibida i promiscua, de moralitat molt més relaxada.
La narració no pretén desenvolupar un argument tancat, sinó que més aviat pretén fer un acostament a la realitat d'una època i un espai a la vegada que ens posa en la pell de na Miquela i el seu esforç permanent per sentir, per sentir-se desitjada, per abandonar la seva apatia establerta a base d'anys de criança en un ambient trist i deprimit. El desenvolupament es permet alguns moments en els quals la realitat i els pensaments es confonen.
"39° graus a l'ombra" constitueix un molt bon acostament a la realitat d'una època que ho va canviar tot a Mallorca, i és una excel·lent forma d'acostar-se a l'obra d'Antònia Vicens, que no debades va obtenir el Premi Sant Jordi de novel·la de 1967 per aquest treball.
Sempre me costa connectar amb llibres més contemplatius, no acaba de ser es meu estil. Així i tot m'agrada molt com està escrit i com retrata una època molt concreta plena de possibilitats i ombres.
Això d'Antònia Vicens hauria de ser de lectura obligatòria al Principat. Pel què, pel com i per la riquesa d'imaginari i lingüística que aporta a les lletres catalanes.
El millor: Com fa del costumisme un art que se'ns presenta dur i difícil. El pitjor: No arribar a comprendre tot el que l'autora vol oferir-nos i, llavors, no acabar de connectar-hi.
quina meravella. encara que jo no diria que xerri sobre sa mallorca des turisme, aquesta n'és s'escenari i en conseqüència se'n parla. però sobretot xerra de feminitat. de què és ser una dona jove a nes context de sa protagonista, que al final, descriu fites molt universals. m'hi he sentit profundament atravessada.
Corrupció i turisme explicat per una noia innocent, que es deixa arrossegar per la corrent però que, al final, ha acabat agradant-me tant poc com la resta de personatges. El tema no m'ha interessat gaire però l'escriptura és molt original. En mallorquí.
El llibre està escrit en una prosa preciosa (es nota que l'autora és poetessa), i he gaudit molt el fet de llegir una novel·la en mallorquí. Molt interessant disposar d'una fotografia d'un espai i un temps del qual no en tenia cap referència fins ara... Malauradament, he de dir que la història no m'ha acabat de fer el pes i m'ha costat una mica entendre els conflictes de la protagonista.
Una història, escrita per n’Antònua Vicens, Premi d’Honor de les Lletres Catalnes del 22, que reflecteix les contradiccions amb les que van viure les dones joves de la Mallorca rural dels anys 60, educades a casa en el paper tradicional de la dona i en la repressió religiosa dels sentiments i del desig sexual, un cop arriben els primers anys del “boom” turístic que capgiren aquests fonaments socials i la seva visió drl món per sempre més. Porser pel meu gust, avui, aquest llibre, Premi Sant Jordi 1967, es veu un punt obsolet i l’he gaudit més com a document d’un temps que una obra literària. Hi destaco la riquesa del vocabulari mallorquí dels seus protagonistes.
La Miquela viu amb els seus oncles i la seva cosina a la Mallorca més rural i tradicional. Un estiu decideix abandonar el poble per treballar a una botiga de souvenirs de la costa. Sobreviu com pot, malvivint en una pensió i relacionant-se sobretot amb els treballadors dels negocis del voltant: el bar de l’Andreu i l’hotel El Galió. Durant la temporada d'estiu, els sentiments d'independència i llibertat es dilueixen i xoquen amb la realitat.
Llibre escrit a finals de la dècada dels 60, en el qual Vicens contraposa la societat mallorquina rural i l'ambient dels pobles de costa. En aquella època potser encara no es podia parlar de massificació turística, però s'entreveia que l'entorn i el clima de l'illa despertaven l'interès de molts. L'epíleg d'en Sebastià Portell m'ha encantat, aconsegueix que puguem llegir l'obra des de l'actualitat i saber-hi trobar la llavor de molts conflictes actuals (l'explotació laboral, la bombolla hotelera), si bé hi ha algun tema, com el pes de la religió, que per mi ja queda una mica més desfasat. L'autora posa de manifest la quotidianitat de les relacions, les misèries i intimitats dels personatges, les espirals d'autodestrucció i l'instint de supervivència. I ho fa amb un llenguatge ric, treballat, bonic. I ha quedat demostrat un cop més que escoltar Antònia Font no només m'omple el cor, sinó també enriqueix el meu vocabulari ❤️.
L'editorial explica que quan Antònia Vicens escrivia '39º a l’ombra' treballava com a secretària a un hotel mallorquí. Quan el director va saber que escrivia de nit, li va prohibir tenir els llums encesos perquè no gastés tant, i Vicens va haver de traslladar el seu racó d'escriptura al lavabo d'un bungalou per a treballadores. Quina estampa tan trista i quina imatge tan potent: una autora desplegant tot el seu potencial mentre intenta guanyar-se les garrofes a una illa que, de manera inconscient, viu l'inici d'un malson.
39° a l'ombra m'ha semblat un llibre tendre i dur alhora. He empatitzat amb la protagonista i, sobretot, amb el seu desig de llibertat i de trencar amb el rol tradicional de dona que li han assignat. Vicens, a més, fa un retrat de la societat, de l'elevat i descarat masclisme i classisme que imperava, així com de l'efecte del turisme desfermat, del qual uns en treuen molt profit i d'altres el pateixen.
3,5 ⭐️ M'ha costat entrar-hi. Crec que és un llibre amb moltes capes i m'he quedat amb la més superficial, es pot interpretar de diferents maneres. El que queda clar és que Vicens fa una crítica social a través de la seva primera novel·la amb una prosa magnífica. Molts anys després d'haver-lo escrit, aquest llibre gira entorn temes actuals: Turisme invasor, relacions de poder, explotació laboral, injustícies.
És un guster les descripcions que Antònia Vicens fa dels escenaris, els paisatges i la natura. No puc deixar de pensar en “la lluna com un gra d’all”.
Totalment retratada amb aquesta manera de saber-se i voler-se percebuda per la mirada masculina: “Ses dones volem esser admirades, fins i tot per aquells que no mos agraden”.
Vaig adonar-me massa tard que a l'edició que tinc hi ha un diccionari d'alguns mallorquinismes, però no tots. Així que si ets de Barcelona com jo, potser necessitarás un diccionari o hauràs d'acceptar no entendre'n tot.
Fantàstic, quines descripcions! Quina habilitat que té aquesta dona, mare de Déu. Llegiu-vos-el si encara voleu tenir més motius per odiar el sistema i els turistes. Gràcies a la Marta, a la qual odio estimar <3