Когато разказвачьт среща Мирко Бевилакуа, екстравагантен мьж, който от време на време тайно се среща с Клара, млада жена, която се грижи за възрастна и елегантна хьрватска дама, възприятието му за реалността се променя необратимо. Тази енигматична триада потапя разказвача в изследване на идеята за автентичност, което ще го преведе през стара Европа, чиито най-значими места рискуват да се превърнат просто в сцена на действие и конфликти. В тази амбициозна книга Жоан Бенесиу кани читателя да изследва връзката между идентичност и територия, за да покаже с изключителен интелект, начетеност и много личен глас опасностите да станеш просто свидетел на историята. Потапяме се в човешки съдби, белязани от страсти и предателства, възходи и падения, в които се отразява сложната история на Европа през целия XX в. и до наши дни, в места на драматични конфликти, където се сбльскват нации и възгледи - Италия и Хьрватия, Австро-Унгария, бивша Югославия.., Триест, Париж, Припят и Чернобил... В романа оживява хърватската памет за нацистките колаборационисти, Чернобил и настоящата драма на бежанците, като авторьт преплита есе и пьтепис, автобиография и исторически разказ. Литература, далеч от възможностите за елементарно литературно потребление, амбициозна, подканваща кьм размисъл и дебат. Идентичност и памет, носталгия и граници са вплетени от Жоан Бенесиу в този многостранен роман, който отразява със студена яснота бъдещето, което дебне нашия континент.
Joan Benesiu, pseudònim de l'escriptor Josep Martínez Sanchis, (Beneixama, 22 de juliol de 1971) és un escriptor valencià. És professor de filosofia a un institut de secundària del sud del País Valencià (Cocentaina), on dirigeix des de fa nou anys un cineclub. La combinació de la seva prosa, suggeridora i enigmàtica, amb una veu molt personal deixa entreveure una narrativa d'alta volada que ofereix una literatura ambiciosa alhora que plaent. Després d'haver guanyat amb Intercanvi (Bromera) el premi Ciutat de Xàtiva l'any 2007, d'haver escrit nombrosos contes amb els quals ha obtingut diversos guardons i d'haver col·laborat en l'opuscle cultural L'Esca, d'Arbúcies, i en la revista Manual de Uso Cultural, de Màlaga, va publicar Gegants de gel (Edicions del Periscopi) en 2015, obra amb la qual va guanyar el premi Llibreter de narrativa (2015) i el premi Joan Crexells (2016)
“I és que la mateixa narració de les coses és ja una projecció d’aquestes mateixes coses, i per tant, com ocorre amb els mapes, afegeix una distorsió de tot allò que no aconsegueix conservar, perquè quan tries les paraules per a contar, quan oblides, quan expliques, ja ho fas projectant alguna cosa a través de la paraula. Ja sabem que la paraula no és un espill i també que del que no podem parlar seria millor callar. […] És difícil pensar sense paraules i la paraula és una projecció que ens marca el pas com un tambor.”
Quin llibre… Tot un viatge per una Europa la història de la qual sembla ser lluny, sense ser-ho. Moltes reflexions se’n desprenen, a part de diversos fets històrics. I és que, què són les fronteres i per qui ho són. D’on som, o bé, d’on venim i com això ens fa ser i sentir.
M'ha encantat, quina delícia de llibre. Un Benesiu narrativament molt juganer ens proposa un viatge pel temps i per l'espai, recorrent la història, la memòria, els paisatges i les fronteres del continent europeu. A través de tres grans personatges anem des de París als Balcans, de l'Imperi Autrohongarès i la ciutat de Trieste a Txernòbil, de la Segona Guerra Mundial a l'actualitat. I d'entre les moltes reflexions interessants, una que m'ha agradat especialment: sobre el que és viatjar i fer turisme avui en dia, com molts espais de memòria s'han convertit en indústria de l'espectacle superficial. No sé si és una novel·la o un assaig, o tot o res. Però si aquestes quatre línies us han picat mínimament la curiositat, llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo!!
Benesiu proposa un nou exercici d'aglutinació històrica, ara centrat en la Ioguslàvia hereva de l'imperi austíac, els partisans i feixismes del XX, i la consegüent dissolució en l'infern dels 90.
A diferència dels Gegants, Serem Atlàntida s'estanca als nivells narratius afegits. El repte narratiu és formidable –quin arxiu i quin esforç per vindicar l'altre pastitx europeu–, però temo que demana un lector predisposat a contextualitzar cada període per si sol, i en són molts. La ficció no manté l'elogi del moviment transoceànic que travessa l'obra anterior; l'exigència és cosntant. Tampoc hi ajuda la crítica situacionista de la tecnologia o la insistència a delatar el turisme del dolor: de vegades fi, d'altres massa evident.
El millor Benesiu torna a foguerades quan proposa superar l'Europa de la fragmentació i l'oblit. L'obra és exemplar: arxiu, humanitats i pensament per cauteritzar l'horror.
“Seremos Atlántida”, de Joan Benesiu, Premio Ciutat de Barcelona 2020, ha sido uno de los libros más exigentes a los que me he enfrentado este año.
Empezando por el argumento, ya de por sí diferente e interesante, el cual se va volviendo cada vez más complejo conforme avanza la historia; siguiendo por el estilo del autor, a caballo entre la narrativa y el ensayo, con párrafos que son auténticas disertaciones y con abundantes referencias culturales; y terminando por la carga histórica de la novela, cuyos personajes son el instrumento de que se sirve el autor para hacer un profundo ejercicio de recuperación de la memoria histórica de Europa, a través de sus viajes y sus reflexiones.
Un libro, como digo, exigente, trabajado, documentado y excelentemente plasmado, tan original como necesario, pero el cual (supongo que os imaginabais que aquí venía un “pero”) no he sabido o podido disfrutar como se merece. Como digo a menudo, a pesar de que objetivamente soy capaz de vislumbrar todo lo bueno que tiene la obra, por lo que sea no he sabido conectar con ella, no sé si por mi momento vital, por mi apetencia literaria actual, o llamadlo equis, pero la realidad es que ha sido un libro que, no voy a negarlo, me ha costado terminar.
Una pena pues, como os digo, la premisa me llamaba profundamente la atención, la ejecución me ha resultado impecable, pero la parte de conexión e inmersión en la lectura, esta vez, no ha sido del todo satisfactoria.
Fa mes i mig que vaig llegir "Gegants de gel", que m'agradà. La darrera novel·la de Joan Benesiu, però, m'ha atrapat i l'he devorada. “Serem Atlàntida" és una història complexa però ben travada.
Per les seues pàgines tres personatges i dos més deambulen per una geografia densa, particularment la disputada Trieste. Però també Croàcia. A la novel·la hi ha un amor lèsbic i un altre de no correspost però, sobretot, hi ha política i hi ha història. La Segona Guerra Mundial i, en concret el règim feixista ústaixa, aporten densitat al present (veritablement és un simulacre, Benesiu?). I per això, apareix la migració siriana. I la mirada d'un valencià. I París. I moltes més coses. Un puzzle europeu? Sí, però ben travat, n'insistisc.
És una novel·lassa, la millor que he llegit d'un narrador valencià en anys. Ben escrita. Potser no arranca amb la força que després conté i que esclata una vegada i una altra. Senyores i senyors, llegim Benesiu. S'ho mereix. I ens ho mereixem. Sentiu els meus aplaudiments?
buff….. no em quedo tranquil·la després de llegir aquesta magnífica obra!! Feia temps que no gaudia tant d’una novel·la. M’ha obert els ulls a qüestions que desconeixia, que mai havia arribat a pensar. Tot i així, és un llibre amb moltes (moltes!) referències literàries i artístiques, així com històriques. No dubto que alguna se m’ha escapat, però m’emporto una llista d’obres i autors molt enriquidora per a futures lectures És una obra que requereix temps i espai per la reflexió. Costa de digerir pel seu caràcter a vegades massa erudit, però val molt molt molt la pena
Després d’uns dies d’incertesa recupero el meu compte de Goodreads. Ja fa uns diges vaig acabar aquest llibre en el qual no he acabat d’entrar, tot i ser conscient que és un molt bon treball per part del seu autor. Té un to massa filosòfic, intel.lectual i existencialista i exposa moltes històries que van sorgint d’aquí i d’allà i que li resten ritme. Tot i així, justament el que més m’ha agradat del llibre són algunes d’aquestes històries i l’emocionant part final.
Agafava este llibre amb necessitat de trobar una lectura que m'apassionara, és possible que no siga just exigir-li això a cap novel·la. Intermitentment captivador, però amb la sensació final d'una història amb molts fragments que no ha acabat de collar.
Quina meravella! Ja va ser un plaer llegir “Gegants de gel”, és dels llibres que queden a dins. Serem Atlàntida em torna a emocionar, amb el recordatori sempre present de Sebald i el seu magnífic Austelitz. Llegiu-lo!
La nostàlgia ja no és el que era, segurament, perquè viure ja no és el que solia ser.
Benessiu ens parla sobre els arrels que oblidem o que la historia ens ha negat. I sobre com, una Europa miop, avança en cap direcció, dançant al ritme de trompetes i tambors, celebrant la prosperitat d’una societat del simulacre que ha arribat per a quedar-se, o, ben mirat, per a dissoldre’s.
El llibre mescla diverses històries en diferents fragments que no s'arriben a entendre com un conjunt, més bé com fragments inconnexos que arriben a ser captivadors i pesats a parts iguals.
La seua principal fortalea és alhora una de les seues majors debilitats. Basar una de les línies argumentals en fets històrics que tingueren lloc als Balcans durant la Segona Guerra Mundial és altament perillós; encara que brillantment desenvolupat aquest rerefons històric, es capgira pesat i monòton.
La història que segueix al protagonista és una mica confusa, i a vegades l'estil narratiu no permet assabentar-se adequadament d'allò que té lloc en tot moment. Açò fa l'efecte de que els capítols sencers es poden resumir en un parell d'oracions sense haver perdut substancialment cap detall referent a la trama.
Es recolza molt en descripcions detallades dels llocs que visiten, i encara que açò permet formar-se una idea molt ben estructurada d'on tenen lloc els fets, certament desvia l'atenció d'allò que, en principi, deuria ser-ne més important.
En conclusió, s'esvaïx el propòsit del llibre, no arribant a un desenllaç clar. És un llibre recomanable per a tot el món que siga un apassionat de la narrativa profussa en detalls, i per la cultura balcànica, especialment pels problemes sociològics, militars i religiosos durant la Segona Guerra Mundial.
La nostàgia pel temps passat, els moments i llocs que ja no tornaran condueix aquest viatge a l'antic esplendor, al misteri dels territoris perifèrics de l'imperi Austro-hongarés. L'autor salpica el llibre de petites peces de erudició literaria i històrica. Molt (massa per al meu gust) a 'estil de Vila-Matas. Potser no haja triat la millor obra per a conèixer a aquest autor, amb un bon estil però que en deixa aquesta sensació de escriure sense saber molt bé com concretar una novel•la, aquesta capitulació actual al assaig-novel•la que no acaba sent ni una cosa ni l'altra, un hibrid imperfect. Tot i això la seua escriptura promet coses millors i li donaré una segona oportunitat amb Gegants de gel
Si bé, està molt ben escrit i té passatges espectaculars...
A voltes és una col·lecció de pel·lícules, àlbums i llibres que l'autor s'ha llegit, n'hi ha una pàtina d'intel·lectualisme que em fa avorrir es llibre, fa densa sa lectura i tarda moltíssim en començar a ser interessant.
Si ets capaç de fer l'esforç no està malament, però tampoc està pagat es camí que has de fer
Novel·la que ens porta per Europa, Txernòbil, Croàcia… Un text que parla d'identitats, nostàlgies, fronteres, i de l'illa mítica de Plató. De persones, països i construccions sociològiques que apareixen i desapareixen. Un suggeridor viatge per la història i per la vida. També al meu blog: «Prop de l'Onyar»: https://agorafrancesc.wordpress.com/l...
Un llibre intens i ple de reflexions, amb viatges, històries i relacions insòlites que t’obren els ulls a una altra Europa. Les referències literàries i artístiques són impressionants i molt ben teixides. Al principi pot semblar feixuc, però aviat t’hi endinses i no voldries que s’acabés. Feia temps que no gaudia tant d’una lectura...val molt, molt la pena.
Aquesta novel·la agradarà a tots aquells a qui interessi la història contemporània dels Balcans. Molt ben documentada. No obstant, no he gaudit gaire de la lectura, en la meva opinió el ritme és intermitent i no m'ha acabat d'enganxar
Molt ben escrit, però una lectura massa exigent per a una docent a final de curs. Les refelxions filosòfiques una delícia, la part més de novel.la no he acabat de connectar amb el narrador ni els personatges.
Li poso un 2 perquè no crec que aconsegueixi acabar-me'l i tenia expectatives molt altes per les crítiques que té. Molts pretensiós al meu parer. També pot ser que jo sigui una ignorant, és clar.