L'agent provocador, Pere Gimferrer evoca un seguit d'experiències llunyanes, estretament vinculades a la seva vida privada de finals dels anys seixanta i principis dels la passió lectora de l'adolescent, la iniciació en les cerimònies del cos, el laberint d'ecos d'una primera cita, el cinema i el sexe com a subversió, el rodatge d'un film, el trencament amb la impostura lingüística, l'amor com religió feta alhora de misteris sacres i de profanacions... Però aquest fil autobiogràfic es cabdella en una meditació absorbent sobre el pas del jo actiu al jo reflexiu (i viceversa): "Aquest és el fons del problema -i, si voleu, l'argument de l'obra". Alhora narració, assaig, text autobiogràfic i poema en prosa, L'agent provocador és una peça cabdal en l'obra creativa de Pere una investigació lúcida i lliure de prejudicis sobre les raons per les quals la poesia, la literatura i l'art es confonen, per a alguns, amb la vida -i fins i tot són, com per a ell, la vida mateixa.
Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor i crític literari. Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i molt aviat destaca com a poeta amb les seves primeres obres en castellà: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968). Amb Els miralls (1970) enceta la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. L'any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l'obra Aparicions. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l'aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016). El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008). Com a crític col·labora en diverses publicacions i és autor d'una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.
“És circular el temps del desig, és circular el temps de la pròpia consciència, l'espectacle interior de la nostra vida moral. Ara em cal pensar en termes d'escissió: hi ha una esquerda, una distància entre el meu jo i el meu jo, entre el teu jo i el teu jo. Per sobreviure, hem de poder vèncer –o ens ha de semblar que podem– aquesta escissió: en el temps clos de l'amor, en el temps clos de l'alcohol, en el temps clos de l'escriptura. Aturar el temps. Els ulls ja no em fan pampallugues: ho veig tot: tot el teu cos, el meu text, és l'agent provocador. Nedo a les fosques i em trobo a mi mateix trobant un text, trobant un cos.”