" Je parle de pierres qui ont toujours couché dehors ou qui dorment dans leur gîte et la nuit des filons. Elles n'intéressent ni l'archéologue ni l'artiste ni le diamantaire. Personne n'en fit des palais, des statues, des bijoux ; ou des digues, des remparts, des tombeaux. Elles ne sont ni utiles ni renommées. Leurs facettes ne brillent sur aucun anneau, sur aucun diadème. Elles ne publient pas, gravés en caractères ineffaçables, des listes de victoires, des lois d'Empire. Ni bornes ni stèles, pourtant exposées aux intempéries, mais sans honneur ni révérence, elles n'attestent qu'elles. " Roger Caillois.
Een van de curieuste boeken die ik ooit heb gelezen. Caillois was een van die typische Franse figuren die hun eigen niche verzonnen. Studeerde linguïstiek en de geschiedenis van religies, was lid van de surrealisten, richtte met Bataille het Collège de Sociologie op en schreef deze meesterlijke studie over stenen. Tijdens het lezen googlede ik af en toe de steen die werd besproken en besefte dat ze inmiddels grotendeels gedevalueerd zijn tot New Age-speelgoed. Jammer, want Caillois zoekt poëtische contemplatie wanneer hij stenen aanschouwt. Voor een deel laat hij zich inspireren en verleiden door oud-Chinese literatuur over stenen en dat is magisch, een Borgesiaans plezier van vreemde categorieën, sprookjes, legendes en theorieën. Maar Caillois kan net zo heerlijk onder de indruk zijn van stenen die al miljoenen jaren het puurst denkbare water in zich dragen. Een beschrijving van een zwart mineraal: "Un hibernation éternelle : je m'en éveille plus sage ; et plus fervent." (Uit een eeuwige winterslaap ontwaak ik, ouder en vuriger.) Volgens mij is het nooit in het Nederlands vertaald.
"Parlo delle pietre che c’erano prima della vita e che restano dopo di essa – nel caso in cui abbia avuto la fortuna di sbocciarvi – sui pianeti raffreddati. Parlo delle pietre che non devono neanche attendere la morte e che non hanno null’altro da fare che lasciar scivolare su di sé la sabbia, la pioggia o la risacca, la tempesta, il tempo. […] parlo soltanto delle pietre nude, fascino e gloria, in cui si dissimula e nel contempo si confida un mistero più lento, più vasto e più grave di quanto possa esserlo il destino di una specie effimera." (Dedica, p. 10)
"Il mare, l’instancabile goccia d’acqua, il vento, che possono attendere, che non sono costretti – come l’uomo – ad affrettarsi, assicurano ai corpi che accarezzano e logorano il profilo più puro, il più povero anche, ma l’unico che sia davvero necessario. In questa lunga acquiescenza, in quest’estrema miseria, si dissimula senza dubbio una delle forme concepibili della perfezione." (p. 21)
"Hablo de piedras que siempre se han acostado al raso o que han dormido en su yacimiento y en la noche de las vetas. No interesan a la arqueología, ni al artista, ni al diamantista. Nadie hizo con ellas palacios, estatuas, joyas ni siquiera diques, fortificaciones o tumbas. No son útiles ni famosas. Sus facetas no brillan en ninguna sortija, en ninguna diadema. No promulgan, grabadas en caracteres indelebles, las listas de victorias, las leyes del imperia. Ni hitos, ni estelas. Expuestas a la intemperie, aunque sin honores ni reverencias, solo dan testimonio de sí mismas".
Un llibre que consola de les desventures del dia a dia. Un prodigi d'erudició. Sols veure ça organització de l'índex ja tens clar que Caillois és un fora de sèrie. El recomano sincerament. Pedres érem i perdres serem.
Excelente, texto híbrido entre lo poético, filosófico y sociológico. Libro entre las márgenes del pensamiento y el fundamento genésico de la constitución del mundo.