What do you think?
Rate this book
Escrits sobre el punt de vista #9
El testament d'Alcestis
Un grup d'amics es reuneix a Can Pagès de Dalt, un mas antic i carregat de mites, per celebrar una edició més del que ells anomenen el Joc de la Fragmentació. De forma inesperada, un fet tràgic proporciona al Joc un objectiu excepcional i clar, i els actors principals hi dedicaran tots els seus coneixements. La superba narració desplega un fresc sobre el drama de la bondat que entre la dimensió llegendària i l'humor més càustic enllaça intrigues empresarials, conflictes psicològics, complots criminals, sentimentalismes exagerats i aventures sexuals, tot confluent en la resolució final del Joc.
Culminació del corpus literari de Miquel de Palol, àgil i llegidora, El Testament d'Alcestis és autosuficient com a història, però també revelador de moltes claus per entendre els llibres més complexos de l'autor.
Culminació del corpus literari de Miquel de Palol, àgil i llegidora, El Testament d'Alcestis és autosuficient com a història, però també revelador de moltes claus per entendre els llibres més complexos de l'autor.
684 pages, Paperback
First published October 1, 2009
About the author
Miquel de Palol i Muntanyola
79 books41 followersMiquel de Palol i Muntanyola va néixer a Barcelona el dia 2 d'abril de l'any 1953, en una casa del carrer Aragó, tot i que visqué a Valladolid fins als 17 anys, on el seu pare, Pere de Palol i Salellas, era catedràtic d'arqueologia i prehistòria a la universitat de la mateixa ciutat. Miquel de Palol tornà a la seva ciutat natal per estudiar arquitectura. Als 19 anys inicià la seva carrera literària com a poeta. En aquest camp, destaca El porxo de les mirades, obra amb la qual obtingué el premi Carles Riba 1982 i el premi Crítica de Serra d'Or.[2]
L'any 1989, Miquel de Palol s'estrenà com a narrador i publicà la seva primera novel·la: El jardí dels set crepuscles, obra amb la qual guanyà cinc premis: Crexells 1989, Premi Crítica Serra d'Or 1990, Premio Nacional de Crítica 1990, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya 1990, Premio Ojo Crítico II Milenio de Radio de España. Segons l'autor, El porxo de les mirades i Indiferència són els antecedents naturals d'El jardí dels set crepuscles. El jardí dels set crepuscles està traduït a l'italià, l'alemany, l'holandès i el castellà.
L'any 1994, guanyà el premi Ciutat de Barcelona amb la novel·la Ígur Neblí. L'any 1997, gràcies a El Legislador, obtingué el premi Josep Pla. L'any 1998, guanyà el premi Sant Jordi amb El Quincorn: una història romàntica. El 2006, Palol fou guardonat amb el Premi Joanot Martorell per la novel·la Un home vulgar. L'any 2008 guanya el Premi Mallorca de Narrativa per la novel·la El Testament d'Alcestis i és nomenat Premi Nacional de Literatura el 2010 per la mateixa obra.
L'any 1991, Miquel de Palol deixà de fer d'arquitecte per dedicar-se exclusivament a la literatura i la poesia. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals com Tarotdequinze, Serra d'Or, El Pont, Avui, El Triangle, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El País, ABC, El Mundo, Interviú, El Urogallo, entre d'altres. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català.
L'any 1989, Miquel de Palol s'estrenà com a narrador i publicà la seva primera novel·la: El jardí dels set crepuscles, obra amb la qual guanyà cinc premis: Crexells 1989, Premi Crítica Serra d'Or 1990, Premio Nacional de Crítica 1990, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya 1990, Premio Ojo Crítico II Milenio de Radio de España. Segons l'autor, El porxo de les mirades i Indiferència són els antecedents naturals d'El jardí dels set crepuscles. El jardí dels set crepuscles està traduït a l'italià, l'alemany, l'holandès i el castellà.
L'any 1994, guanyà el premi Ciutat de Barcelona amb la novel·la Ígur Neblí. L'any 1997, gràcies a El Legislador, obtingué el premi Josep Pla. L'any 1998, guanyà el premi Sant Jordi amb El Quincorn: una història romàntica. El 2006, Palol fou guardonat amb el Premi Joanot Martorell per la novel·la Un home vulgar. L'any 2008 guanya el Premi Mallorca de Narrativa per la novel·la El Testament d'Alcestis i és nomenat Premi Nacional de Literatura el 2010 per la mateixa obra.
L'any 1991, Miquel de Palol deixà de fer d'arquitecte per dedicar-se exclusivament a la literatura i la poesia. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals com Tarotdequinze, Serra d'Or, El Pont, Avui, El Triangle, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El País, ABC, El Mundo, Interviú, El Urogallo, entre d'altres. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 of 1 review
May 20, 2026
(Ressenya en català tot seguit)
El problema de leer a De Palol es que, por más que pruebe con diferentes fórmulas y se parta la cabeza creando superestructuras en las que acomodar a sus diferentes relatos, en el fondo siempre escribe igual, con grandes bolsas de diálogo, como si el estilo narrativo fuese un equivalente de las cámaras de vídeo citadas en diversos pasajes y que filman las reuniones de los 'Jocs de la fragmentació', que vertebran buena parte de su territorio de ficción.
Al igual que en otros títulos suyos, como ahora El jardí dels set crepúscles, consiste en tomar el modelo del Decamerón, concentrar dentro de un espacio cerrado a una serie de personajes para que se expliquen historias unos a otros, las cuales abordan diferentes ambientes y temáticas. En El jardí dels set crepúscles el motivo de esa reclusión es la explosión de un gran desastre planetario; en El testament d'Alcestis el motivo, en un principio, no está claro y se va descubriendo conforme progresa el relato. Una trágica muerte le da sentido a la reunión, que, a través de ese extraño juego esotérico de un sistema hermético, permite intervenir en el curso del tiempo y limar los azares del destino. Mucho más adelante se descubre que también la Masía Can Pagès de Dalt, un lujoso complejo repleto de ruinas del pasado y equipado con todo lujo de comodidades y espacios secretos, desempeña un rol clave dentro de las motivaciones secretas de algunos personajes.
Una de las primeras historias implica a un preso llamado Abraham, quien se cree embebido por el mito bíblico y cree que Dios le insta a sacrificar a su hijo, oh sí, llamado Isaac. Este fragmento no sólo le sirve a De Palol para abordar una historia en una esfera más baja de la sociedad, también para invocar el mito de la resurrección, que será la clave central y que otorga, de forma obvia, los momentos más acérrimos de la narración, no tanto por cuestiones sobrenaturales sino porque sí hace sentir una motivación potente y clara en los personajes más allá del parloteo y el folleteo, las fiestas lánguidas y otros tropos que la verdad tienen un encanto muy limitado; en absoluto pienso que, de tantas ramas que componen el árbol narrativo, le den gran fuerza y trascendencia, ni creo que, fuera de esa subtrama de la resurrección y la explicación de la parafernalia del juego de la fragmentación, haya nada remarcable.
Porque el principal problema es que la narración resulta muy morosa y mecánica, es como que alguien te tenga que pagar cincuenta euros y te los pague céntimo a céntimo. Es algo que se hace pesado y monótono. Si la novela se divide en cinco jornadas, ten claro que siempre se detalla lo mismo, sigue los mismos pasos, recrea una infinidad de diálogos que buscan emular los latiguillos y los giros orales, dando muchos circunloquios, rodeos y paráfrasis que podrían pasar en una novelita de ciento y tantas páginas; en una de cuatrocientas se hace pesado, en una de casi setecientas se vuelve pesado como contar cada grano de un reloj de arena. Mil ya es un suplicio.
Como buena parte de la obra de Miquel de Palol está pensada como un mundo cerrado, varios personajes de otras novelas suyas anteriores, como ahora El legislador o Consulta a Ripseu, son mencionados y también hay que estar al corriente a grosso modo de lo que ocurre en El Troiacord, novela de la que El testament d'Alcestis es una suerte de secuela, pues continúa y conecta con varios hechos de tal libro. Para saborear con más detalle la historia, también conviene tener leído El jardí dels set crepúscles, de cuyo ambiente apocalíptico se empapa una de las últimas ramas narrativas que surgen.
Como se puede comprender, es una novela que exige mucha dedicación, no sólo a la lectura en sí, también para contextualizar toda esa serie de extrañas costumbres de este grupo cerrado de gente, que es gente acomodada, muy rica: hay abogados, propietarios, una mujer trabaja en el mundo editorial, y que son la forma con la que De Palol muestra las conexiones del mundo del poder con la vida privada, una de las principales preocupaciones de su obra, más allá de sus intereses por la filosofía.
La narración arborescente ofrece muchos momentos salaces y crudos; el estilo del autor no es en absoluto mayoritario, sobre todo con las toneladas de sexo explícito que encontramos en diferentes escenas, como ahora una en la que una catedrática de Historia se lleva a varios de sus alumnos y se los folla por turnos mientras otro personaje va relatando una de esas historias dentro de historias.
Lo mejor para mí, vuelvo a insistir, son esos elementos esotéricos y en cómo les puede ayudar a obrar una acción imposible que al final constituye el gran clímax de la narración. Hay que entender que no se podría ofrecer sola esa subtrama; la mecánica del juego de la fragmentación exige que se cuenten historias, en las que surgen personajes que cuentan a su vez nuevas historias y que al final conectan unas con otras de formas muy sinuosas. El esfuerzo global es sumamente agotador. Al leer la narrativa de Miquel de Palol accedemos a un intrincado mundo de ficción que ofrece elementos poco convencionales, pero también a una de las voces narrativas menos amenas de la actualidad.
||=====||=====||
El problema de llegir De Palol és que, per més que provi amb diferents fórmules i es trenqui el cap creant superestructures en les quals acomodar els seus diferents relats, en el fons sempre escriu igual, amb grans bosses de diàleg, com si l’estil narratiu fos un equivalent de les càmeres de vídeo citades en diversos passatges i que filmen les reunions dels 'Jocs de la fragmentació', que vertebren bona part del seu territori de ficció.
Com en altres títols seus, com ara El jardí dels set crepuscles, parteix del model del Decameró, concentrant dins d’un espai tancat una sèrie de personatges perquè s’expliquin històries els uns als altres, les quals aborden diferents ambients i temàtiques. A El jardí dels set crepuscles el motiu d’aquesta reclusió és l’explosió d’un gran desastre planetari; a El testament d’Alcestis el motiu, en un principi, no és clar i es va descobrint a mesura que progressa el relat. Una mort tràgica dona sentit a la reunió, que, a través d’aquest estrany joc esotèric d’un sistema hermètic, permet intervenir en el curs del temps i esmorteir els atzars del destí. Molt més endavant es descobreix que també la Masia Can Pagès de Dalt, un complex luxós ple de ruïnes del passat i equipat amb tota mena de comoditats i espais secrets, juga un paper clau dins les motivacions ocultes d’alguns personatges.
Una de les primeres històries implica un pres anomenat Abraham, que creu estar impregnat pel mite bíblic i que Déu li insta a sacrificar el seu fill, sí, anomenat Isaac. Aquest fragment no només li serveix a De Palol per abordar una història en una esfera més baixa de la societat, sinó també per invocar el mite de la resurrecció, que serà la clau central i que atorga, de manera evident, els moments més intensos de la narració, no tant per qüestions sobrenaturals sinó perquè fa sentir una motivació potent i clara en els personatges més enllà del xerrameca i el follar, les festes lànguides i altres tòpics que, la veritat, tenen un encant molt limitat; en absolut penso que, de totes les branques que componen l’arbre narratiu, aportin gran força i transcendència, ni crec que, fora d’aquesta subtrama de la resurrecció i de l’explicació de la parafernàlia del joc de la fragmentació, hi hagi res especialment remarcable.
Perquè el principal problema és que la narració resulta molt morosa i mecànica, com si algú t’hagués de pagar cinquanta euros i t’ho anés donant cèntim a cèntim. Es fa pesat i monòton. Si la novel·la es divideix en cinc jornades, queda clar que sempre es detalla el mateix, segueix els mateixos passos, recrea una infinitat de diàlegs que miren d'imitar els tics i girs orals, amb molts circumloquis, rodejos i paràfrasis que podrien encaixar en una novel·la de cent i escaig pàgines; en una de quatre-centes ja es fa pesat, en una de gairebé set-centes es torna pesant com comptar cada gra d’un rellotge de sorra. Mil ja és un suplici.
Com bona part de l’obra de Miquel de Palol està pensada com un món tancat, diversos personatges d’altres novel·les seves anteriors, com ara El legislador o Consulta a Ripseu, són esmentats, i també cal estar al corrent a grans trets del que passa a El Troiacord, novel·la de la qual El testament d’Alcestis és una mena de seqüela, ja que continua i connecta amb diversos fets d’aquell llibre. Per gaudir amb més detall de la història, també convé haver llegit El jardí dels set crepuscles, del qual l’ambient apocalíptic impregna una de les darreres branques narratives que apareixen.
Com es pot comprendre, és una novel·la que exigeix molta dedicació, no només a la lectura en si, sinó també a contextualitzar tota aquesta sèrie de costums estranys d’aquest grup tancat de gent, que és gent acomodada, molt rica: hi ha advocats, propietaris, una dona que treballa en el món editorial, i que són la forma amb què De Palol mostra les connexions entre el poder i la vida privada, una de les principals preocupacions de la seva obra, més enllà dels seus interessos per la filosofia.
La narració arborescent ofereix molts moments salaces i crus; l’estil de l’autor no és en absolut majoritari, sobretot amb les tones de sexe explícit que trobem en diferents escenes, com ara una en què una catedràtica d’Història s’emporta diversos alumnes i s’hi acosta sexualment per torns mentre un altre personatge narra una d’aquestes històries dins d’històries.
Per a mi el millor, torno a insistir, són aquests elements esotèrics i la manera com poden ajudar a dur a terme una acció impossible que al final constitueix el gran clímax de la narració. Cal entendre que no es podria oferir només aquesta subtrama; la mecànica del joc de la fragmentació exigeix que s’expliquin històries, en les quals sorgeixen personatges que al seu torn n’expliquen de noves i que al final es connecten entre si de formes molt sinuoses. L’esforç global és summament esgotador. En llegir la narrativa de Miquel de Palol accedim a un intricat món de ficció que ofereix elements poc convencionals, però també a una de les veus narratives menys amables de l’actualitat.
El problema de leer a De Palol es que, por más que pruebe con diferentes fórmulas y se parta la cabeza creando superestructuras en las que acomodar a sus diferentes relatos, en el fondo siempre escribe igual, con grandes bolsas de diálogo, como si el estilo narrativo fuese un equivalente de las cámaras de vídeo citadas en diversos pasajes y que filman las reuniones de los 'Jocs de la fragmentació', que vertebran buena parte de su territorio de ficción.
Al igual que en otros títulos suyos, como ahora El jardí dels set crepúscles, consiste en tomar el modelo del Decamerón, concentrar dentro de un espacio cerrado a una serie de personajes para que se expliquen historias unos a otros, las cuales abordan diferentes ambientes y temáticas. En El jardí dels set crepúscles el motivo de esa reclusión es la explosión de un gran desastre planetario; en El testament d'Alcestis el motivo, en un principio, no está claro y se va descubriendo conforme progresa el relato. Una trágica muerte le da sentido a la reunión, que, a través de ese extraño juego esotérico de un sistema hermético, permite intervenir en el curso del tiempo y limar los azares del destino. Mucho más adelante se descubre que también la Masía Can Pagès de Dalt, un lujoso complejo repleto de ruinas del pasado y equipado con todo lujo de comodidades y espacios secretos, desempeña un rol clave dentro de las motivaciones secretas de algunos personajes.
Una de las primeras historias implica a un preso llamado Abraham, quien se cree embebido por el mito bíblico y cree que Dios le insta a sacrificar a su hijo, oh sí, llamado Isaac. Este fragmento no sólo le sirve a De Palol para abordar una historia en una esfera más baja de la sociedad, también para invocar el mito de la resurrección, que será la clave central y que otorga, de forma obvia, los momentos más acérrimos de la narración, no tanto por cuestiones sobrenaturales sino porque sí hace sentir una motivación potente y clara en los personajes más allá del parloteo y el folleteo, las fiestas lánguidas y otros tropos que la verdad tienen un encanto muy limitado; en absoluto pienso que, de tantas ramas que componen el árbol narrativo, le den gran fuerza y trascendencia, ni creo que, fuera de esa subtrama de la resurrección y la explicación de la parafernalia del juego de la fragmentación, haya nada remarcable.
Porque el principal problema es que la narración resulta muy morosa y mecánica, es como que alguien te tenga que pagar cincuenta euros y te los pague céntimo a céntimo. Es algo que se hace pesado y monótono. Si la novela se divide en cinco jornadas, ten claro que siempre se detalla lo mismo, sigue los mismos pasos, recrea una infinidad de diálogos que buscan emular los latiguillos y los giros orales, dando muchos circunloquios, rodeos y paráfrasis que podrían pasar en una novelita de ciento y tantas páginas; en una de cuatrocientas se hace pesado, en una de casi setecientas se vuelve pesado como contar cada grano de un reloj de arena. Mil ya es un suplicio.
Como buena parte de la obra de Miquel de Palol está pensada como un mundo cerrado, varios personajes de otras novelas suyas anteriores, como ahora El legislador o Consulta a Ripseu, son mencionados y también hay que estar al corriente a grosso modo de lo que ocurre en El Troiacord, novela de la que El testament d'Alcestis es una suerte de secuela, pues continúa y conecta con varios hechos de tal libro. Para saborear con más detalle la historia, también conviene tener leído El jardí dels set crepúscles, de cuyo ambiente apocalíptico se empapa una de las últimas ramas narrativas que surgen.
Como se puede comprender, es una novela que exige mucha dedicación, no sólo a la lectura en sí, también para contextualizar toda esa serie de extrañas costumbres de este grupo cerrado de gente, que es gente acomodada, muy rica: hay abogados, propietarios, una mujer trabaja en el mundo editorial, y que son la forma con la que De Palol muestra las conexiones del mundo del poder con la vida privada, una de las principales preocupaciones de su obra, más allá de sus intereses por la filosofía.
La narración arborescente ofrece muchos momentos salaces y crudos; el estilo del autor no es en absoluto mayoritario, sobre todo con las toneladas de sexo explícito que encontramos en diferentes escenas, como ahora una en la que una catedrática de Historia se lleva a varios de sus alumnos y se los folla por turnos mientras otro personaje va relatando una de esas historias dentro de historias.
Lo mejor para mí, vuelvo a insistir, son esos elementos esotéricos y en cómo les puede ayudar a obrar una acción imposible que al final constituye el gran clímax de la narración. Hay que entender que no se podría ofrecer sola esa subtrama; la mecánica del juego de la fragmentación exige que se cuenten historias, en las que surgen personajes que cuentan a su vez nuevas historias y que al final conectan unas con otras de formas muy sinuosas. El esfuerzo global es sumamente agotador. Al leer la narrativa de Miquel de Palol accedemos a un intrincado mundo de ficción que ofrece elementos poco convencionales, pero también a una de las voces narrativas menos amenas de la actualidad.
||=====||=====||
El problema de llegir De Palol és que, per més que provi amb diferents fórmules i es trenqui el cap creant superestructures en les quals acomodar els seus diferents relats, en el fons sempre escriu igual, amb grans bosses de diàleg, com si l’estil narratiu fos un equivalent de les càmeres de vídeo citades en diversos passatges i que filmen les reunions dels 'Jocs de la fragmentació', que vertebren bona part del seu territori de ficció.
Com en altres títols seus, com ara El jardí dels set crepuscles, parteix del model del Decameró, concentrant dins d’un espai tancat una sèrie de personatges perquè s’expliquin històries els uns als altres, les quals aborden diferents ambients i temàtiques. A El jardí dels set crepuscles el motiu d’aquesta reclusió és l’explosió d’un gran desastre planetari; a El testament d’Alcestis el motiu, en un principi, no és clar i es va descobrint a mesura que progressa el relat. Una mort tràgica dona sentit a la reunió, que, a través d’aquest estrany joc esotèric d’un sistema hermètic, permet intervenir en el curs del temps i esmorteir els atzars del destí. Molt més endavant es descobreix que també la Masia Can Pagès de Dalt, un complex luxós ple de ruïnes del passat i equipat amb tota mena de comoditats i espais secrets, juga un paper clau dins les motivacions ocultes d’alguns personatges.
Una de les primeres històries implica un pres anomenat Abraham, que creu estar impregnat pel mite bíblic i que Déu li insta a sacrificar el seu fill, sí, anomenat Isaac. Aquest fragment no només li serveix a De Palol per abordar una història en una esfera més baixa de la societat, sinó també per invocar el mite de la resurrecció, que serà la clau central i que atorga, de manera evident, els moments més intensos de la narració, no tant per qüestions sobrenaturals sinó perquè fa sentir una motivació potent i clara en els personatges més enllà del xerrameca i el follar, les festes lànguides i altres tòpics que, la veritat, tenen un encant molt limitat; en absolut penso que, de totes les branques que componen l’arbre narratiu, aportin gran força i transcendència, ni crec que, fora d’aquesta subtrama de la resurrecció i de l’explicació de la parafernàlia del joc de la fragmentació, hi hagi res especialment remarcable.
Perquè el principal problema és que la narració resulta molt morosa i mecànica, com si algú t’hagués de pagar cinquanta euros i t’ho anés donant cèntim a cèntim. Es fa pesat i monòton. Si la novel·la es divideix en cinc jornades, queda clar que sempre es detalla el mateix, segueix els mateixos passos, recrea una infinitat de diàlegs que miren d'imitar els tics i girs orals, amb molts circumloquis, rodejos i paràfrasis que podrien encaixar en una novel·la de cent i escaig pàgines; en una de quatre-centes ja es fa pesat, en una de gairebé set-centes es torna pesant com comptar cada gra d’un rellotge de sorra. Mil ja és un suplici.
Com bona part de l’obra de Miquel de Palol està pensada com un món tancat, diversos personatges d’altres novel·les seves anteriors, com ara El legislador o Consulta a Ripseu, són esmentats, i també cal estar al corrent a grans trets del que passa a El Troiacord, novel·la de la qual El testament d’Alcestis és una mena de seqüela, ja que continua i connecta amb diversos fets d’aquell llibre. Per gaudir amb més detall de la història, també convé haver llegit El jardí dels set crepuscles, del qual l’ambient apocalíptic impregna una de les darreres branques narratives que apareixen.
Com es pot comprendre, és una novel·la que exigeix molta dedicació, no només a la lectura en si, sinó també a contextualitzar tota aquesta sèrie de costums estranys d’aquest grup tancat de gent, que és gent acomodada, molt rica: hi ha advocats, propietaris, una dona que treballa en el món editorial, i que són la forma amb què De Palol mostra les connexions entre el poder i la vida privada, una de les principals preocupacions de la seva obra, més enllà dels seus interessos per la filosofia.
La narració arborescent ofereix molts moments salaces i crus; l’estil de l’autor no és en absolut majoritari, sobretot amb les tones de sexe explícit que trobem en diferents escenes, com ara una en què una catedràtica d’Història s’emporta diversos alumnes i s’hi acosta sexualment per torns mentre un altre personatge narra una d’aquestes històries dins d’històries.
Per a mi el millor, torno a insistir, són aquests elements esotèrics i la manera com poden ajudar a dur a terme una acció impossible que al final constitueix el gran clímax de la narració. Cal entendre que no es podria oferir només aquesta subtrama; la mecànica del joc de la fragmentació exigeix que s’expliquin històries, en les quals sorgeixen personatges que al seu torn n’expliquen de noves i que al final es connecten entre si de formes molt sinuoses. L’esforç global és summament esgotador. En llegir la narrativa de Miquel de Palol accedim a un intricat món de ficció que ofereix elements poc convencionals, però també a una de les veus narratives menys amables de l’actualitat.
Displaying 1 of 1 review