Marguerite Germaine Marie Donnadieu , known as Marguerite Duras, was a French novelist, playwright, screenwriter, essayist, and experimental filmmaker. Her script for the film Hiroshima mon amour (1959) earned her a nomination for Best Original Screenplay at the Academy Awards.
"Outside" brings together two short books by Marguerite Duras, "The Atlantic Man" and "The Death Disease," considered by many to be among the most important of her work. These are short, dense texts where she permeates, with the evidence of a revelation, the certainty that absolute love is necessary and impossible.
Perguntas como pode surgir o sentimento de amar. Ela responde-te: Talvez de uma falha súbita da lógica do universo. Diz: Por exemplo de um erro. Diz: Nunca de um querer.
É sempre bom voltar a Duras e à sua procura/perda do amor.
Un libro che racconta il bello e il tragico della vita, riuscendo, in modo quasi miracoloso, a mantenersi in sospeso fra mille contraddizioni, che arrivano al lettore con la delicatezza, il dramma e l’inconsistenza dei “soffi” di Klossowski.
Bad News: First 12 stories: I liked only 3! 6 stories had 'no real point, message'....just blah, blah. 2 stories were too academic...way over my head. 1 story was disgusting (Paris abattoirs, animals) just stopped reading, jick!
Bad News: 12 stories and I liked only 3! (about literature and politics) 2: no point, Duras talks in circles (traffic policeman and artist Jeanick Ducot) 3: interviews: 2 with children and one adult (boring) 2: description of Paris on 05 August 1958; next story was about her village Neauphle-le-Château that has 1 café, 1 jukebox...and closes early. 2: old woman visits same bar every night since 1914; girl and boy walking home to metro. (so-so)
Bad News: "I've read 30 stories....and am NOT impressed. M. Duras does not excel in writing non-fiction. Her fiction prose influenced by her exotic childhood in Gia-Dinh (a former name for Saigon, Vietnam)...is much, much better. I will put this book on the 'back burner' for a few days and see if it is worth finishing.
Personal: I read 40 stories of the 116 selections; Duras has the gift of a snow-job. Her style is so fluent you think she will express great thoughts ....yet she just confuses the reader. Many stories I read were interviews. We hear Duras's questions....but answers from children, hoodlums, criminals and a carmelite nun. Boring.
Last thoughts: I don't easily give up ....but it's time to close this book...and move on.
Collage literari en què @MargueriteDuras entrellaça observacions, records, notícies, entrevistes i reflexions personals entre 1957 i 1984. M’he endinsat en la França d’aquell període amb l’eco del colonialisme i petites històries locals precursores d’en Carrère i, d’altra banda, l’experimentació social i cultural a través de cineastes, actors i artistes. Interessant pel punt de vista i estil, però les referències de vegades són massa remotes, tot i que m’ha agradat descobrir aquella l’època.
Tre brevi testi raffinati e complessi, leggeri come soffi e insondabili come il buio di una stanza. Difficile dire cosa lasci la lettura: un misto di rivelazione e incomprensione. Forse giova, come Duras scrive nella nota finale, immaginarsi i racconti come scene teatrali, dialoghi che prendono vita con attori in carne e ossa.
Esta livro divide-se em dois contos diferente: O Homem Atlântico e A Doença da morte. são dois textos interessantes, muito curtos, mas com uma boa escrita e algumas boas tiradas.
"a possuíres novamente, de a encheres mais uma vez e de teres prazer só pelo prazer como sempre cego pelas lágrimas."
This entire review has been hidden because of spoilers.
C'est certainement un document historique qui témoigne autant du changement des mœurs, d'économie de la politique, qu'il en témoin du changement qui s'effectue dans la vie privée de Marguerite Duras.
Il est passionnant de lire ces entretiens, tantôt avec des enfants et des ouvriers - personnages bien cadrés et j'ose dire célébrés de la société; tantôt avec des petits voleurs et grands voyous, vendeurs à la sauvette ou avec des immigrés algériens en pleine guerre d'indépendance.
On s'étonneraient que la lutte pour des droits de l'homme outre atlantique a prise tant de place dans le discours collectif international, alors que celle, menée en France est passée bien désertée par les commentateurs politiques et sous-estimée par les nouvelles générations de militants.
De voir tant de haine aveugle, tant de racisme et d'incompréhension mutuelle il y a maintenant 50 ans se transformer en ce que les français de tout origine vivent aujourd'hui on devrait se poser la question si on n'ignore pas quelque héros non seulement de décolonisation, qui a permise enfin à la France et aux autres pays; en tant que états-nations ou états multiculturels de se reconstituer et de se faire des nouvelles idéologies, mais aussi des héros privés de la lutte contre l'abus policier, contre l'ingérence d'état, contre l'intrusion dans la vie privée...
Ce qui est aussi frappant c'est la distance que l'auteure prend envers la vie politique dans la seconde partie de sa vie d'écrivain et de journaliste; à partir de 1972 elle se concentre sur l'art le cinéma et le théâtre.
Gostaria de voltar a esta review com alguns excertos do livro, mas o que posso aqui escrever é o relato do meu encontro com o livro. Resolvi acompanhar alguns amigos numa aula teórica que não era a minha, pela companhia e pela sede de conhecimento. A aula girava em torno de apresentações orais sobre os trabalhos artísticos de cada aluno, em conjugação com um filme (''2001: Odisseia no Espaço'', do Kubrick) ou um livro proposto no programa da disciplina. O livro era da Marguerite Duras, ''Textos Secretos''. Conhecia a autora de leituras passadas e de alguns filmes, mas este título era completamente desconhecido aos meus ouvidos. Uma colega trazia consigo o livro e prontamente me deu a folhear o exemplar. Era fino e o que mais me atraía era a pequena imagem que tinha na capa: um corpo nu feminino que descansava. Ou que explodia de prazer. Ou de dor. Não consegui decifrar à primeira vista, mas posso dizer que passei o tempo integral daquela aula com a atenção no livro e li cada parágrafo, como se estivesse sedenta de uma leitura. Sei que chorei, porque o conteúdo toca muito em assuntos do amor e da ausência. E quando nos tocam numa ferida aberta, há qualquer coisa em nós que explode.
E aquele livro veio mostrar-me que estava, realmente, sedenta. E que a minha interpretação da capa estava certa. Vou com toda a certeza regressar a este livro. Até consegui um exemplar idêntico para mim, para preservar a experiência da capa.
"Testi segreti" raccoglie tre racconti brevi: L'uomo seduto nel corridoio, L'uomo atlantico, La malattia della morte. I luoghi descritti sembrano set cinematografici, nei quali Marguerite Duras, da regista qual è, dirige le sue figure. Il tema comune è il gioco di sguardi, di pensieri, di parti del corpo. Un gioco che, purtroppo, a volte incanta, più spesso annoia.
(tre testi: l'uomo atlantico, la malattia della morte e l'uomo seduto nel corridoio) "in che modo la malattia della morte è mortale? lei risponde: perché colui che ne è colpito non sa di esserne portatore, di essere portatore della morte. e anche perché morirebbe senza una vita precedente a cui morire, senza conoscenza alcuna di morire a una qualche vita"
Marguerite Duras is quickly becoming one of my favorite women writers. She is very good. So smart and talented. Interesting to note that she wrote articles in between her long periods of fiction writing as a way to get out of the house.
A collection of Marguerite Duras' magazine and newspaper articles, filled with local and national (France) politics, plus interviews of people in the arts. Always interesting, always well-written. A lot of her political writings (from 1960 and 1970) could apply to the politics of today.