Eugeni d'Ors (Barcelona 1881-Vilanova i la Geltrú 1954) és la figura intel·lectual més influent de la Catalunya del primer terç del segle xx. Filòsof, assagista, crític d’art, periodista, autor d’obres tan reconegudes com La Ben Plantada (1911), Oceanografia del tedi (1916), Tres horas en el Museo del Prado (1923) o Lo barroco (1936), va aconseguir el reconeixement públic gràcies al seu immens Glosari, que firmava amb el nom de Xènius.
La Teresa – la Ben Plantada – només és l’excusa. Eugeni d’Ors és pur nervi, vis creativa. Un paio tan pagat d’ell mateix que s’atreveix a fer amb la ploma el que literalment ningú, abans que ell, havia fet en català. Les vint-i-vuit glosses de la Ben Plantada són un desplegament desacomplexat d’estètica noucentista i de talent literari, clarament antiquades pels estàndards actuals però de lectura magnètica. I, tot i això, la literatura no és l’objectiu final d’Ors, sinó l’instrument – l’objectiu final és la pedagogia, la instrucció, l’inculcament al lector de llavors, al català adormit, d’allò que és la seva nació, la seva Raça, els seus valors, la seva tradició, la seva història. Ors és conscient d’estar construint un referent nou, sap que posa les bases no només d’una literatura desapareguda durant segles, sinó d’una comunitat cívica que s’ha de construir pròpiament i en contraposició a les comunitats que l’envolten. I per això la Ben Plantada no és la personificació de Catalunya, més aviat la representació escrita del que a Eugeni d’Ors li agradaria que Catalunya fos.