Quand la couleur devient expérience spirituelle.« Quand une foule regarde une peinture, ça me fait penser à un blasphème, je suis sûr qu’un tableau donné ne peut entrer en communication directe qu’avec un individu particulier, qui par coïncidence le comprend et comprend l’artiste. » Mark Rothko
American painter of Latvian Jewish descent. He immigrated with his family from Dvinsk (now part of Latvia, then part of the Russian Empire) to the United States in 1913 when he was 10 years old.
Se sap bé que mentre l'exercici clàssic del dret valora, jutja i sanciona únicament l'acció, des de l'estoicisme i el cristianisme s'opera un canvi de valor, de manera que el judici sobre una acció recau en la seva intencionalitat —el desig de fer bé— i no en els seus efectes. De la mateixa manera, doncs, cal preguntar-nos: podem jutjar una obra d'art únicament pels seus afectes i perceptes? O bé podem incloure, per tal d'operar potser un judici més complet, la intencionalitat del seu autor?
Estudiar els discursos dels artistes ens permet observar la seva intenció, i tot operant un judici de valor, declarar que només valorarem positivament una intenció revolucionària. Així com Bacon volia aportar "the brutality of fact" en la seva pintura, així Rothko declara que "the function of art is to express and to move. The function of decoration is to embellish." Trobem, de fet, una petita croada dels pintors del segle XX contra el decorativisme, el seu desig de desmarcar-se de tot motiu decoratiu en la pintura: la pintura és un joc de formes i colors on es pretén posar en joc una força que afecti l'espectador, que el colpegi amb la força de la vida, que el sostregui de la monotonia, la comoditat i la facilitat del present de la societat de consum.
- I will say without reservations that from my point of view there can be no abstractions. Any shape or area that has not the pulsating concreteness of real flesh and bones, its vulnerability to pleasure or pain is nothing at all. Any picture that does not provide the environment in which the breath of life can be drawn does not interest me. p.56 MRPA
Recordo visitar emocionada la Tate Gallery de Londres per a veure la seva col·lecció de Turner. Recordo adonar-me, també, que com més es desfan les figures en les obres de Turner més potència adquireix la llum i el Sol, que són sempre finalment els motius d'un pintor pagà. Els vaixells, les muntanyes, els humans, són merament útils per a mostrar la força del Sol, en un britànic enamorat del Sud. En una de les sales, acompanyant els Turner, em vaig trobar per primera vegada amb un Rothko. Prèviament a aquesta experiència, havia pensat en l'art abstracte com a incomprensible i, en tot cas, decoratiu. Per contra, hi havia en l'obra de Rothko una concentració, una intensificació de la idea, del desig de Turner: una aportació potent del Sol, de la llum, de l'alegria i el patiment, de la calor, de la joia, del cegament en obrir els ulls a l'estiu, en despertar-nos d'una becaina en un prat. I així va ser com vaig traçar una nova relació pictòrica.
Una de les coses que més sorprenen de Rothko —o Pollock, pel cas— és la dimensió dels seus quadres, però aquesta dimensió està totalment justificada artísticament, a nivell d'expressió:
- I want to be very intimate and human. To paint a small picture is to place yourself outside your experience, to look upon an experience as an stereopticon view or with a reducing glass. However you paint the larger picture, you are in it. It isn't something you command. p.34 MRPA - Since I am involved with the human element, I want to create a State of intimacy —an immediate transaction. Large pictures take you into them. Scale is of tremendous importance to me —human scale. [...] This is always what I think about: I think that the small pictures since the Renaissance are like novels: large pictures are like dramas in which one participates in a direct way. The different subject necessitates different means. p.48 MRPA
La dimensió és part integral de l'experiència subjectiva de l'espectador sobre el quadre, per simple escala: el quadre petit, com l'insecte, és observable sota el microscopi, analitzable, descomposable. El quadre gran, com la balena o la cascada en un sublim kantià, ens aplasta. Els quadres més grans de Rothko ens arrosseguen emocionalment, ens duen a llocs i moments impensats, tal vegada oblidats, i només un cop n'escapem recuperem la respiració. Hem viscut una experiència pictòrica, una experiència afectiva: el quadre ha acomplert la seva missió. Les paraules de Rothko acompanyen, justifiquen, ens salven del desastre de l'afàsia davant l'obra d'art. Les seves pintures adquireixen, llavors, una dimensió discursiva d'acompanyament, de companyonia, que ens curen del mutisme propi de l'experiència trascendental.