El Futur Folklorista i el Futur Revolucionari es van fer amics en una escola de ball, tot i que a ells no els preocupava gens aprendre’n. De fet, només els interessen els contes populars (i després les cançons, i els jocs) i se’n fan uns grans experts, fins que un dia els governants alteraran el destí de tota la societat i, és clar, el d’ells dos.
Entre la tradició oral i la literària, cada lector pot reconèixer els personatges i la ciutat on viuen malgrat que no tinguin nom. També el país on passa tot plegat, el moment històric, els canvis socials. Cada línia del llibre vibrarà dins seu amb el record de fets viscuts, coneguts o narrats: la lluita soterrada contra un poder dictatorial, el desig de llibertat plena, el verí paralitzant de la repressió, la força aglutinadora d’una cançó…
Aquesta novel·la és com cap altra: màgica i real, atemporal i contemporània, circular i lineal, freda i ardent, amarada de tradició i rabiosament moderna.
Mònica Batet Boada (el Pont d'Armentera, 1976) és una escriptora i filòloga catalana que actualment treballa com a professora de català al Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili. El 2005 va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que va publicar el 2006 Empúries amb el títol L'habitació grisa.[3] Ha col·laborat en programes culturals i en diverses revistes com Paper de Vidre i Bvalls de Lletres.
¿A qui no li agrada que li expliquin una faula? Precisament això és el que fa Mònica Batet en aquesta Una història és una pedra llançada al riu, un exercici nostàlgic per explicar-nos una realitat crua i dramàtica que molts pobles malauradament han viscut o continuen sofrint, com és un règim totalitari. Amb el folklore, els contes i les cançons tradicionals com a inici de partida, i sempre com a fil conductor, i amb la semblança de tractar-se d’una història innocent i fins i tot dolça, a poc a poc el relat de Batet ens anirà duent cap al lloc i l’escenari desitjat. Tal com si es tractés d’una planta que s'esforça per lluir bonica malgrat que sota les seves arrels hi habiti un virus corrosiu que amenaça en destruir-la, Batet ens mostra entre línies com s'ho ha de fer la gent per continuar vivint en aquests règims, com n’és d'important cercar un espai, encara que impostat, que permeti no lliurar-se a la desesperança i et faci creure que sempre hi queden unes escorrialles de llum entre tanta foscor.
La història i la forma d'explicar-la de Batet m'ha recordat a la millor literatura centreeuropea, i això com a gran amant d'aquest tipus de literatura m'ha encantat. Tant de bo més escriptors catalans s'atrevissin a narrar d'aquesta manera, o d'alguna altra, i fugissin de l'estàndard al qual, salvant uns pocs casos, em fa la sensació que ha caigut la literatura catalana actual.
Una faula inquietant i delicada alhora, on el pes de les històries i de la memòria col·lectiva es converteixen en resistència davant la repressió. Mònica Batet escriu amb una prosa austera i suggeridora, que beu del folklore centreuropeu i de la tradició oral per bastir un relat universal sobre el poder i la fragilitat de la paraula. Una novel·la breu, circular i simbòlica, que deixa a la lectora amb la sensació que cada història —com una pedra llançada al riu— ressona molt més enllà de la seva última pàgina.
mha agradat molt, pero sento que he llegit dos llibres: la primera part i la segona son dos histories completament diferents que sí que comparteixen personatges, pero no ho vec com si fos la mateixa historia, prefereixo la primera part totalment ja que las luchas politicas i estes coses no son el meu top literari
Comença com un innocent relat sobre un món de danses i contes i de sobte, t'integra en una trama sobre la llibertat i l'opressió. M'ha agradat també que en cap moment s'abandona el rerefons sobre les històries, contes i cançons populars. L'estructura se m'ha fet un poc difícil de seguir a voltes però a mesura que avances es va entenent tot.
Un estil narratiu singular, fàcil i bonic. Una història que alhora són moltes històries, molts contes. I una resistència incansable de la primera pàgina a la última.
Un llibre que és un món en ell mateix... i que és una de les novel.les més originals i arriscades que he llegit darrerament. Sota la fórmula de fàbula o conte és una distòpia q ens parla de sentit crític inde la manera com les societats s'expliquen o es limiten. No és difícil de llegir però requereix una mica de paciència i predisposició.
Tot i que em sembla (però ho dic amb la boca petita) que la novel•la té alguna cosa que fa trontollar l'estructura, o que acabi de lligar el conjunt de forma cohesionada, també crec que és un llibre molt especial que val la pena llegir. S'arrisca en molts sentits, i aconsegueix transitar de forma sorprenentment eficaç un terreny a cavall entre el realisme i la faula. Té un punt meta-literari molt interessant i acumula bastantes capes de lectura. No hi he entrat al 100%, però tanmateix he gaudit molt llegint-lo.
És probable que millori amb la re-lectura, quan l'efecte "aprenentatge" ja no hi jugui un paper. Segur que hi torno en un parell d'anys.
Si l’autora pretenia transmetre l’opressió que es viu en segons quins sistemes polítics i el coneixement que es transmet en les cançons orals, ho aconsegueix. La línia és la divisió en dues parts oposades i la lluita soterrada la que fa seguir el relat. Passa tot i no passa res. El temps es atemporal i la ficció real como la conte que s’explica de memòria. Mónica Batet ens explica una història i la fa rodar com la pedra que es llança al riu…circular.
La línia blanca va separar la ciutat en dues, tot va passar en una nit. Ningú pot creuar-la sense posar-se en risc. Per desplaçar-se pel país calen permisos especials, i a l'estranger ja no diguem. Tothom ha estat reubicat perquè no li calgui moure's del seu sector. La comunicació amb l'Altra Banda és escassa. Els càstigs per infringir les normes, exemplars.
El règim totalitari imposat pel Dirigent condicionarà la vida dels nostres protagonistes: el Folklorista i la seva filla, i el Revolucionari, que anirem coneixent des que els dos homes eren uns marrecs que intentaven aprendre a ballar, i fins que tots ells, en temps diferents, arriben a ser uns erudits dels contes populars i la cançó protesta. El seu interès, el seu motiu per viure, les històries que es reprodueixen de manera semblant en cultures molt allunyades.
Una novel·la distòpica que no ho sembla perquè el que descriu és fàcil de reconèixer en algunes parts del nostre món. I perquè Mònica Batet té una gran capacitat narrativa que ens fa interessar pel folklore i les històries, abans i tot de conèixer l'escenari convuls en el que es desenvolupa gran part de la trama. No sabem on ens situem, ni quan, però el conjunt ens fa pensar en l'Europa de l'Est.
Batet, pel meu gust, és de les millors escriptores actuals en llengua catalana. Té una escriptura precisa, molt treballada, que sempre aconsegueix atrapar-me. Aquí trobem personatges enigmàtics, una ambientació amb un puntet tèrbol que desassossega, un escenari distòpic i una trama que he trobat molt interessant. Molt bona proposta, i el que em sembla encara millor, trobo que l'autora va superant-se amb el temps. Continuaré seguint-li la pista.
Una història feta de moltes històries que porta a una reflexió fonda sobre la condició humana. Sobre la obediència i la submissió. I sobre com la cultura, les històries i la veu, ens acaben fent subversius.
La prosa és molt original, malauradament, a mesura que avança el llibre es fa una mica carregosa. No obstant, certes expressions son adictives, i la història plena d'històries és el que la fa una bona obra.
De moment li poso quatre estrelles perquè és una història molt interessant i ben narrada. No havia llegit res d'aquesta autora i l'he trobat molt original i prometedora.