What do you think?
Rate this book
Ganiveta: Antologia poètica 1964-2011
152 pages, Paperback
Published May 2, 2012
1 person want to read
About the author
Josefa Contijoch
25 books3 followersJosefa Contijoch i Pratdesaba. Vaig néixer a Manlleu (Osona) el 20 de gener de l'any de l'aiguat, com m'agrada dir. A Manlleu tothom sap de quin any es tracta, perquè va ser una catàstrofe que va somoure el poble.
No és estranya la meva atracció per la lletra escrita, al contrari, podríem dir que va ser un fet inevitable. A casa meva hi havia botiga de llibreria, papereria i, a part, el meu pare portava la impremta. O sigui que l'olor de la meva infantesa (barreja de fusta dels llapis, de papers, de tintes) era una olor embriagant que em va marcar. A casa, a part de l'ofici, també hi havia afecció pels llibres i la lectura. Sempre recordo a l'avi Contijoch llegint La Vanguardia, i el meu pare, Antoni Contijoch Capdevila, era un autèntic lletraferit que hauria pogut fer carrera si s'hi hagués dedicat. Amb tot, va deixar una sèrie d'escrits que publicava amb uns amics sota el títol "Lletres amicals". Individualment va deixar un llibre enllestit poc abans de morir, editat pòstumament l'any 1970, titulat En Pere Sucarrats (facècies d'una vida). Quina va ser la meva emoció quan a l'agost del 2008, de viatge a New York, vaig entrar a The New York Public Library i hi vaig trobar, entre alguns dels meus títols, aquest llibre del meu pare.
Tot això per indicar quin grau d'implicació he tingut sempre amb la lletra impresa. Des de molt petita ja llegia tot el que arribava a la botiga, essencialment els patufets; després vaig passar als diaris i a les revistes; em tiraven sobretot les més exòtiques: Paris Match, Life, Tempo, Elle… I vaig desembocar inevitablement en el món dels llibres. Em sento deutora de tot el que he llegit, però si hagués d'assenyalar autors amb els quals he sojornat llargament, citaria (i vés a saber de quants em descuido), en poesia: la generació del 27, José-Miguel Ullán, Espriu, Rimbaud, Apollinaire, Nerval, Quasimodo, Montale, Pavese, Elitis, Seferis, Emily Dickinson, Elizabeth Bishop, T.S. Eliot, Celan, Mallarmé… En novel·la: Faulkner, Carson MacCullers, Truman Capote, Kafka, Albert Camus, Samuel Beckett, George Perec, Raymond Queneau, Nathalie Sarraute, Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Thomas Bernhard… I, no cal dir, els meus sovintejats clàssics grecs i llatins, la Bíblia, Shakespeare, Montaigne…
D'adolescent ja volia ser escriptora, però no pas com un somni, sinó com una realitat. Donat que en aquella època el franquisme ens ensenyava en castellà i tot es publicava en castellà, quan vaig començar a escriure, en castellà, el meu pare em va suggerir la importància d'aprendre la gramàtica catalana. Ell em va fer de professor, em donava deures i me'ls corregia. Ben aviat vaig confegir un poemari en castellà i, com que estava al corrent, pels diaris, de les col·leccions que s'editaven, previ un encreuament de cartes el vaig anar a ensenyar a Joaquín Buxó Montesinos, que aleshores dirigia la col·lecció "De trigo y voz provisto" a l'editorial Trimer. De la soledad primera va ser publicat l'any 1964. El vaig enviar a tots els ressenyadors de llibres dels diaris de Barcelona i Madrid; de seguida em va anar caient una allau de comentaris crítics prou encoratjadors. Aviat, un editor de Madrid, Juan Van-Halen, em va escriure demanant-ne un poemari per editar. Vaig enviar-li Aquello que he visto, que va editar Ediciones Alorca, l'any 1965. Per tancar la meva etapa castellana, vaig autoeditar-me un opuscle l'any 1967 amb els darrers poemes escrits en castellà, titulat Tombstone Blues.
Després d'una reflexió sobre la llengua, en la qual em van ajudar Armand Quintana, Miquel Martí i Pol i Segimon Serrallonga, Lluís Solà i José-Miguel Ullán, vaig anar escrivint poemes en català, barallant-me amb la nova eina que era la meva llengua mentre llegia sobretot Verdaguer. D'aquí va sortir el premi Marisa Picó d'Alcoi 1972 al recull "La corda de l'arpa i el coll de l'artista", que no es va publicar. A l'any 1980 em van concedir l'accèssit del premi Ciutat de Tarragona per "Orient/Express" que tampoc no es va publicar
No és estranya la meva atracció per la lletra escrita, al contrari, podríem dir que va ser un fet inevitable. A casa meva hi havia botiga de llibreria, papereria i, a part, el meu pare portava la impremta. O sigui que l'olor de la meva infantesa (barreja de fusta dels llapis, de papers, de tintes) era una olor embriagant que em va marcar. A casa, a part de l'ofici, també hi havia afecció pels llibres i la lectura. Sempre recordo a l'avi Contijoch llegint La Vanguardia, i el meu pare, Antoni Contijoch Capdevila, era un autèntic lletraferit que hauria pogut fer carrera si s'hi hagués dedicat. Amb tot, va deixar una sèrie d'escrits que publicava amb uns amics sota el títol "Lletres amicals". Individualment va deixar un llibre enllestit poc abans de morir, editat pòstumament l'any 1970, titulat En Pere Sucarrats (facècies d'una vida). Quina va ser la meva emoció quan a l'agost del 2008, de viatge a New York, vaig entrar a The New York Public Library i hi vaig trobar, entre alguns dels meus títols, aquest llibre del meu pare.
Tot això per indicar quin grau d'implicació he tingut sempre amb la lletra impresa. Des de molt petita ja llegia tot el que arribava a la botiga, essencialment els patufets; després vaig passar als diaris i a les revistes; em tiraven sobretot les més exòtiques: Paris Match, Life, Tempo, Elle… I vaig desembocar inevitablement en el món dels llibres. Em sento deutora de tot el que he llegit, però si hagués d'assenyalar autors amb els quals he sojornat llargament, citaria (i vés a saber de quants em descuido), en poesia: la generació del 27, José-Miguel Ullán, Espriu, Rimbaud, Apollinaire, Nerval, Quasimodo, Montale, Pavese, Elitis, Seferis, Emily Dickinson, Elizabeth Bishop, T.S. Eliot, Celan, Mallarmé… En novel·la: Faulkner, Carson MacCullers, Truman Capote, Kafka, Albert Camus, Samuel Beckett, George Perec, Raymond Queneau, Nathalie Sarraute, Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Thomas Bernhard… I, no cal dir, els meus sovintejats clàssics grecs i llatins, la Bíblia, Shakespeare, Montaigne…
D'adolescent ja volia ser escriptora, però no pas com un somni, sinó com una realitat. Donat que en aquella època el franquisme ens ensenyava en castellà i tot es publicava en castellà, quan vaig començar a escriure, en castellà, el meu pare em va suggerir la importància d'aprendre la gramàtica catalana. Ell em va fer de professor, em donava deures i me'ls corregia. Ben aviat vaig confegir un poemari en castellà i, com que estava al corrent, pels diaris, de les col·leccions que s'editaven, previ un encreuament de cartes el vaig anar a ensenyar a Joaquín Buxó Montesinos, que aleshores dirigia la col·lecció "De trigo y voz provisto" a l'editorial Trimer. De la soledad primera va ser publicat l'any 1964. El vaig enviar a tots els ressenyadors de llibres dels diaris de Barcelona i Madrid; de seguida em va anar caient una allau de comentaris crítics prou encoratjadors. Aviat, un editor de Madrid, Juan Van-Halen, em va escriure demanant-ne un poemari per editar. Vaig enviar-li Aquello que he visto, que va editar Ediciones Alorca, l'any 1965. Per tancar la meva etapa castellana, vaig autoeditar-me un opuscle l'any 1967 amb els darrers poemes escrits en castellà, titulat Tombstone Blues.
Després d'una reflexió sobre la llengua, en la qual em van ajudar Armand Quintana, Miquel Martí i Pol i Segimon Serrallonga, Lluís Solà i José-Miguel Ullán, vaig anar escrivint poemes en català, barallant-me amb la nova eina que era la meva llengua mentre llegia sobretot Verdaguer. D'aquí va sortir el premi Marisa Picó d'Alcoi 1972 al recull "La corda de l'arpa i el coll de l'artista", que no es va publicar. A l'any 1980 em van concedir l'accèssit del premi Ciutat de Tarragona per "Orient/Express" que tampoc no es va publicar
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
No one has reviewed this book yet.