Marta Segarra > Quotes

“Henri Michaux és autor de frases lapidàries, algunes molt encertades; una que m'habita des que la vaig llegir fa més de trenta anys és aquesta: «Qui n'aime pas ce monde, n'y bâtit pas de maison»>: aquell a qui no agrada aquest món, no hi construeix una casa.”
― Marta Segarra, Fils

“Acabaré la carta amb una cita que em va encantar quan la vaig llegir per primer cop, fa molts anys. És de Montesquieu, que va tenir una vida tan afortunada, o una filosofia de vida tan magnífica, com per poder dir: «Je n'ai jamais eu de chagrin qu'une heure de lecture n'ait dissipé» (No he tingut mai cap pena que una hora de lectura no hagi dissipat). Quina sort, la de Montesquieu!”
― Marta Segarra, Fils

“Com diu John Berger en el seu fantàstic assaig «Per què mirem els animals?», estan fets perquè els animals hi estiguin exposats tothora a la nostra mirada (encara que els zoos actuals s'han < -o potser hauria de dir animalitzat?-, en disposar zones ocultes a la mirada de l'espectador), però també perquè no puguin mai retornar-nos la nostra mirada, o en tot cas, retornar-nos-la en situació d'igualtat.”
― Marta Segarra, Fils

“Acabaré la carta amb una cita que em va encantar quan la vaig llegir per primer cop, fa molts anys. És de Montesquieu, que va tenir una vida tan afortunada, o una filosofia de vida tan magnífica, com per poder dir: «”
― Marta Segarra, Fils

“Els zoos, com diu John Berger en el seu fantàstic assaig «Per què mirem els animals?», estan fets perquè els animals hi estiguin exposats tothora a la nostra mirada (encara que els zoos actuals s'han «humanitzat» -o potser hauria de dir animalitzat?-, en disposar zones ocultes a la mirada de l'espectador), però també perquè no puguin mai retornar-nos la nostra mirada, o en tot cas, retornar-nos-la en situació d'igualtat.”
― Marta Segarra, Fils

“Això és tot el contrari als escuts i les llances que s'han alçat contra el coronavirus, fins i tot als llocs on encara no s'ha donat cap cas, com a Barcelona ara mateix. He fet servir voluntàriament un lèxic bèl·lic, que tan sovint s'utilitza amb relació a certes malalties. Sontag també en parla, i situa l'origen d'aquest ús metafòric a la segona meitat del segle XIX, després que Louis Pasteur demostrés que determinats microorganismes eren els causants de les malalties infeccioses. Recordem que coincideix amb l'època colonial i el reforçament de la idea de l'excepcionalitat d'Europa com a espai on les malalties, tant en sentit literal com figurat, sempre venen de fora -mentre que, recorda Sontag, Europa ha oblidat alegrement les malalties que va exportar amb els seus < i assentaments colonials, que van resultar devastadors per a molts pobles nadius.”
― Marta Segarra, Fils

“Això és tot el contrari als escuts i les llances que s'han alçat contra el coronavirus, fins i tot als llocs on encara no s'ha donat cap cas, com a Barcelona ara mateix. He fet servir voluntàriament un lèxic bèl·lic, que tan sovint s'utilitza amb relació a certes malalties. Sontag també en parla, i situa l'origen d'aquest ús metafòric a la segona meitat del segle XIX, després que Louis Pasteur demostrés que determinats microorganismes eren els causants de les malalties infeccioses. Recordem que coincideix amb l'època colonial i el reforçament de la idea de l'excepcionalitat d'Europa com a espai on les malalties, tant en sentit literal com figurat, sempre venen de fora -mentre que, recorda Sontag, Europa ha oblidat alegrement les malalties que va exportar amb els seus «descobriments» i assentaments colonials, que van resultar devastadors per a molts pobles nadius.”
― Marta Segarra, Fils

“Aquest cos que, en la vida quotidiana, donem per descomptat, si no ens fa mal res o no tenim el que es considera una discapacitat, agafa protagonisme també en situacions de malaltia. Haver de reaprendre a fer gestos o accions que habitualment fem d'esma, com agafar un got o caminar, ens torna conscients de la fragilitat i, alhora, de la plasticitat del nostre cos, així com del fet que el cos no acaba en la pell, tot i que aquesta sigui una sensació molt compartida, segons el cèlebre concepte del «jo-pell» de Didier Anzieu. I també del fet que el cos pot habitar l'espai de moltes maneres, no només des de la «normalitat» o la normativitat.”
― Marta Segarra, Fils