Miquel Llor

“No; no hi ha amor. La Laura comprèn que no ha estimat mai aquell home, que ell i ella han sofert l’embriaguesa dels sentits. Esvaït l’encís de la novetat, sense cap lligam moral, els cossos se separen. Ella podria deixar de veure’l per sempre sense recança. Sent que acaba de desdir-se de la vel·leïtat d’intentar incorporar-lo al seu món. I la indiferència comença a interposar el seu vel entre l’home i la dona, just al punt en què la Laura sent, a la manera d’una campana entre la boira, la crida remota del fill que s’anuncia i que la fa caure esvanida amb un feble gemec.”
― Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants

“Sento una mica d'angúnia, com si de sobte hagués entrat en un món desconegut i perillós. Però no hi fa res; sense risc no valdria la pena d'haver vingut al món. Vull rescabalar-me, servir per a alguna cosa, esquivar el fantasma de la mediocritat. Voldria ser ben feliç, i, si Déu vol, prop meu tothom ho serà. Ves, que em sembla que ja hi soc a mig camí.”
― Miquel Llor