Francesc Bodí

“Els Moretti no tenien res en contra d'aquella gent, ni del pragmatisme que arrossegaven a l'es-quena i que havia possibilitat la creació i la grandesa d'aquell país, ells mateixos es consideraven aventurers i concebien la vida com una conquesta contínua, però pensaven que en se-gons quines coses havia arribat el moment de redreçar-lo. La pràctica i la funcionalitat no ho justificaven tot. I aque-lla nació s'havia quedat enganxada a la inèrcia de la pressa, tothom anava corrents d'un lloc a l'altre, com si dugueren una tribu d'indis al darrere: s'engolien carn picada en forma de salsitxes o d'hamburgueses per no perdre el temps rose-gant-la, atapeïen els transports públics i els ascensors per guanyar espai, llegien els periòdics mentre caminaven a en-tropessons pels carrers, es prenien el café abrasint i arreaven a córrer cap a la faena. Però ningú no s'havia adonat que ja no hi quedaven indis d'aquells. Els indis d'ara eren les empreses implacables, els llargs horaris laborals, els salaris que curte-javen, les hores extraordinàries, la pluriocupació, les lletres dels crèdits que vencien cada més i l'ambició compartida del somni americà.”
― Francesc Bodí, L’única veritat