Marta Marín-Dòmine

“Perquè Barcelona durant uns anys es convertirà en això, un lloc de visita, com ho és per als que han emigrat i tornen a veure amics i família, quan el temps ho permet, i sempre aprofitant les festes llargues o les vacances d'estiu. Els que tornen després d'anys d'absència, ni que sigui estroncada per les vacances, se senten sempre forans. I no se'n queixen. Ja ho troben bé així. Ser mig d'allà i una mica d'aquí. Mirant el paisatge de gairell com qui mira el passat. La distància que va de nosaltres als llocs no es mesura amb xifres. Hi ha països distants que portes molt a prop i en canvi el lloc on has nascut el portes al damunt com una càrrega.”
― Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem

“El dépaysement, sense cursiva perquè no és pas una paraula estrangera per als qui es troben fora de lloc. És part del llenguatge de l'exili, de tots els exilis, de qui ha passat del paisatge familiar a no ser res en el paisatge. És el buit d'un espai on els sons familiars no existeixen i els nous no reverberen. El dépaysement és l'habitatge de l'exili. Han de passar molts anys fins que a còpia d'intents arribes a una mena de confluència de llocs, de manera que et sembla que pots viure en un entremig. Gairebé sempre, però, aquest estat proper a la transsubstanciació comporta un treball intens, de dir-te cada dia que ets aquí i que també estaries bé allà, a qualsevol altre lloc del món. I t'ho repeteixes tantes vegades que n'acabes convençut.”
― Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem