“Pel motiu que a Tità res no presentava una finalitat (en cap moment i per a ningú), i pel motiu que no actuava cap guillotina de l'evolució, amputant de cada genotip el que no contribuïa a la supervivència, la natura, que no estava frenada ni per la vida que creés ni per la mort que provoqués, podia causar l'alliberament de la matèria, la natura podia mostrar la prodigalitat característica d'ella mateixa, una desolació il·limitada, una magnificència brutal que resultava inútil, un poder etern de creació sense objectiu, sense necessitat, sense significança. Aquesta veritat, que s'emparava gradualment de l'observador, era més pertorbadora que la impressió de ser testimoni d'un mimetisme còsmic de la mort, o la impressió que eren despulles d'éssers desconeguts situades per sota de l'horitzó curull de tempestes. Per tant, calia capgirar la manera tradicional de pensar, que només seguia una sola direcció: aquestes formes eren semblants a ossos, costelles, cranis i ullals no pas perquè haguessin tingut vida alguna vegada (mai no n'havien tinguda), sinó perquè els esquelets dels vertebrats terrestres i la seva pell, i la cuirassa quitinosa dels insectes, i les closques dels mol·luscs presentaven la mateixa disposició estructural, la mateixa simetria i gràcia, ja que la natura podia crear-les, tot i que manquessin i sempre haguessin de mancar la vida i la finalitat pròpia de la vida.”