Ferran Benito

“El nen que escolta un conte d'una veu familiar està en les millors condicions per trobar-se amb la llengua materna. Sent i reconeix paraules, estructures, vehicles de la pròpia llengua que seria difícil d'oferir-li de manera sistemàtica. Noms i verbs, preposicions i proposicions venen a trobar-lo de la manera més afectuosa. En qualsevol altra situació no toleraria trobar-se confinat al rol d'oient. Escolta respostes breus i precises que ha demanat sobre tota mena de problemes tècnics, científics, astronòmics, etcètera. Però només davant d'un conte està disposat a escoltar més estona. I el que interioritza no són només (o potser no són tant) els fets que conté el conte, sinó les paraules que el constitueixen. En aquest aspecte, la llengua, que és el vehicle, actua en ell com a finalitat.”
― Gianni Rodari, Escuela de Fantasía

“Enlloc no és menys pertinent l'orgull nacional que en el terreny de la cultura. I això per dues raons. En primer lloc, perquè cap poble posseeix una cultura que degui només a si mateix: més aviat la cultura és sempre l'obra comuna de molts pobles i, en última instància, de la humanitat, perquè a tot arreu està teixida amb madeixes de l'origen més divers i la composició més diversa. En el mateix moment que una nació es tanca a l'afluència cultural exterior, la seva cultura s'atrofia; i així que intenta extirpar els elements estrangers ja introduïts, destrueix així mateix el que li és més propi, justament allò que pretenia socórrer.”
― Victor Klemperer, Cultura: El vell i el nou humanisme

“Davant de l'esperit espanyol, el concepte de Renaixement perd el seu sentit. Perquè, en definitiva, el Renaixement italià i europeu es caracteritza per la renaixença de l'home com un ésser d'aquest món, un ésser que havia oblidat la seva vocació terrenal per culpa de la seva fixació en el més enllà. Però com que a Espanya el cristianisme conserva en tot moment la tensió de la lluita, no s'hi decandeix mai, ni coneix la indolència o la indiferència —ni encara menys, l'hostilitat— envers el més enllà. I com que, d'altra banda, una ardorosa sensualitat oriental s'hi adhereix a les coses terrenals, lògicament no es pot parlar del retorn a una terra mai no oblidada. Certament, l'humanisme també va influir Espanya i va trobar-hi grans representants, però només dins la ciència de la filologia i de l'arqueologia, sense arribar a soscavar el catolicisme. A Espanya també hi trobem la creació artística i l'evolució de la personalitat, dues característiques del Renaixement europeu, però mai alliberades del domini il·limitat i inviolat d e l'Església. Espanya i Itàlia es disputen Colom; a totes dues costes —a Barcelona i a Gènova— hi té el seu monument. Però la idea que va eixamplar el món prové de la ciència italiana, i el descobridor del Nou Món i els seus primers conqueridors no porten a Amèrica cap cultura europea ni un augment de la cultura humana, sinó, en l'ordre religiós, l'encadenament a una forma tirànica, crua i exterior del catolicisme, i, en l'ordre social, una esclavitud explotadora en tots els sentits. Espanya ha hagut de pagar molt car aquest pecat: segons una plausible teoria econòmica de Montesquieu, Espanya va quedar ofegada per la inundació de l'or estèril de les seves colònies, i sens dubte perdé durant segles la seva posició predominant per haver-se oposat enèrgicament a l'ambició ascensional del pensament renaixentista. "Déu bufà, i l'Armada s'escampà amb tots els vents": si entenem Déu com l'expressió poètica de l'afany de progréss de l'esperit humà, ja hem trobat la raó més profunda d'aquella desfeta que va significar el cop mortal al predomini espanyol.
A l'època del Renaixement i la Reforma, però, quan Espanya frenava la marxa del rellotge de la cultura i era la gran potència de la Contrarreforma, aquesta nació va enriquir enormement le tresor espiritual de la humanitat; els seus escrits ètics i religiosos, la seva poesia, el seu teatre i la seva novel·la, les seves pintures i els seus edificis, són patrimoni de la humanitat; la seva llengua i la seva manera de viure van ser un factor de refinament en els llocs més diversos d'Europa. Si Espanya anomena edat d'or la seva gran època, no és per pura vanitat. No obstant això, després d'aquest "siglo de oro" s'inicia una frase obscura d'esgotament, de marginació, d'impotència, i no tan sols en un sentit polític: si políticament Espanya s'enfonsa fins a la condició d'un petit estat, en l'aspecte cultural més general queda com extingida. Fins al final del segle passat no es comencen a moure noves forces, però ara el país haurà d'aprendre durant molt de temps dels pobles que l'han avançat, i avui encara no es pot dir que hagi assolit una nova posició dominant, ni tan sols que pertanyi al grup que encapçala el progrés de la humanitat.”
― Victor Klemperer, Cultura: El vell i el nou humanisme

“No vull el lent i desvagat destí / de dar a no-res mon oci inconegut; / val més ésser esclafat i escorregut, / la sang inútil trasmudant en vi.”
― Josep Carner, Els fruits saborosos