Joan > Recent Status Updates

Com podia jo allargar les mans cap a la vida, quan estaca embolcallat de bellesa per tots els costats?

He de lamentar que l’únic interès humà orgànic sigui la política. La humanitat és, el capdavall, un ésser viu blasfemador de si mateix.

“La bellesa és una cosa tan poc bella?”, em vaig preguntar.

Per a mi, el Pavelló Daurat havia de ser una cosa bella, en tots els sentits. Allò volia dir que tot depenia, no de la bellesa real del Pavelló Daurat mateix, sinó més aviat de la meva capacitat d’imaginar-me la seva bellesa.

La guerra com a metàfora moral és limitada, limita i és perillosa. […] redueix la complexitat ètica i la riquesa moral de la nostra vida a sí o no, a dins o fora. Això és pueril enganyós i denigrant. […] eludeix qualsevol solució que no sigui la violència i només s’ofereix a l’actor un consol infantil.

El bé a la força.
Ho és la força que fa el bé?

— Epíleg de l’autora

és molt difícil que el mal arreli en una ànima que no consent.

El camp no busca hacer más bello el mundo, pero sí más subversivo. El kitsch no busca la subversión, sino un mundo más cordial y apasionado

¡Llénate el corazón con Su grandeza,
y si tu sentimiento es de ventura
llámalo como quieras,
amor, felicidad, corazón, Dios!
¡Yo no podría darle
un nombre; ya lo es todo el sentimiento!
El nombre es humo y ruido
que envuelve en niebla el fuego celestial.

¿Ya has vivido bastante esta vida?
¿Cómo puede gustarte tanto el tiempo?
Bien está que se pruebe alguna vez,
pero luego, ¡otra vez hacia algo nuevo!

¡Ay, Dios!, el arte es largo
y nuestra vida es corta.

A tots els que se’l miraven els va semblar que la primavera, amb tots els seus matisos, se li mostrava el rostre.

Qué miserable, vivir tanto y no conocer nunca la desesperación.

Los monstruos dormían acurrucados uno junto al otro. […]. Los monstruos dormían sin pensar, sin sufrir.
Todos menos dos.
Dos de ellos abrieron los ojos en mitad de la noche y pensaron en el Tiempo y en la libertad de los demás seres vivos.

— Pícnic nocturno

–Es como si estuvieras loca, pero de forma ordenada.
–Querrás decir de una forma indiferente. Aunque me la suda eso también.

La duda y la resignación están inextricablemente ligadas.

No havia expressat mai en japonès, ni a la seva dona ni a la seva mare difunta, ni la meitat de la tendresa que acabava d’expressar a Mrs. Brent. Potser l’anglès era un idioma trist?

Ningú no s’avergojyeix de ser covard. I qualsevol que ho sigui només cal que persegueixi la felicitat seguint el camí que millor s’adigui a la seva covardia.

O sigui que pateixes sobretot per la teva tristesa. Has de saber que la realitat no és tan trista com te la imagines.

Perquè l’amor a la vida genera amor a la vida.

la bellesa poètica és un conjunt de crueltat, de supèrbia, d’ironia, de tendresa carnal, de fantasia i de memòria, de claror de foscor.

– El meu ofici

El meu ofici és escriure històries, coses inventades o coses que recordo de la meva vida, però sempre històries, coses en què la cultura no hi té res a veure, sinó que només hi intervenen la memòria i la fantasia.

– El meu ofici

A vegades em pregunto si érem nosaltres, aquelles dues persones, fa gairebé 20 anys, per la Via Nazionale; dues persones que van conversar tan amablement, urbanament, mentre el sol es ponia; […], disposats a donar un judici distretament benèvol l’un de l’altre; tant disposats acomiadar-se l’un de l’altre per sempre; en aquella posta de sol, en aquella cantonada.

– Ell i jo

La vulgaritat sorgeix de l’obscenitat i de la prepotència. Sorgeix, també, de la inspiració, de la fantasia.

La naturalesa essencial de la ciutat és la melancolia.

“Hi ha una monòtona uniformitat en els destins dels homes. Les nostres existències es desenvolupen segons lleis antigues i immutables, segons una cadència vella i uniforme. Els somnis no es compleixen mai, i tan bon punt els veiem fets miques ens consumim de nostàlgia pel temps en què bullien dins nostre. El nostre destí transcorre en aquesta successió d'esperances i nostàlgies.”

— Hivern als Abruços

La gran tempesta
les belles flors convida
i el parc blanqueja.
No és la neu el que passa,
si no jo, que m’acabo.

– Fujiwara no Kintsune

Si molt vivia,
¿enyoraré –em pregunto–
d’avui els dies?
Ara estimo les hores
en què el món doló’em dava.

– Fujiwara no Kiyosuke

Tornava a veure’t:
però tantost partires,
que no et podia
pas reconèixer, com la
lluna oculta entre els núvols.

– Murasaki Shikibu

Sempre que miro
a lluna, veig les coses
totes ben tristes,
com si per a mi únic
la tardor fos vinguda.

– Ōe no Chicago